Ressenyes Romanticguerrer

dissabte, 30 de juny del 2012

El Passeig a la Rua del Roig.

Matinal ràpida a la comarca que teníem molta feina per fer. No és que tingues unes ganes especials de fer aquesta via però després d'una setmana com aquesta, la búsqueda d'ombra s'ha imposat.


El Passeig és l'última via oberta en aquesta bonica contrada. Una via exigent i obligada, oberta per baix d'una manera impecable (enhorabona crack!). El L1 és el més difícil i més difícil encara si aném per encadenar a vista. Compte fins a xapar el tercer parabolt, la caiguda pot ser lletja. La resta, molt bonic i agradable d'escalar.


Així doncs, via equipada amb les assegurances justes, roca molt bona i foradets amagats.


Apa! Fins aviat i ...haurem de tornar-hi per encadenar però quan estiguem més forts, jeje!!

divendres, 29 de juny del 2012

La Lunascente a la Nord del Pedraforca.

Aquests darrers dies he flipat molt amb la calor, fins i tot de nit. Et llevaves ben d'hora (ben d'hora ben d'hora) i ja notaves la xafogor... tremendo. Com que l'altre dia, al Pedraforca hi vam estar tant bé, doncs em descidit tornar-hi.



Avui hem fet una raresa, la Lunascente, que comença en el segon jardi suspès de la Pany. L'aproximació ja m'ha deixat ben servit però almenys ja sabia on anava. La via en general és bastant lletja però amb un llarg de fissura excepcional, si val la pena tota la pallissa per 25m això ja és cosa de cadascú (personalment NO, ha no ser que es comvini amb alguna altra coseta).


Conteu que la roca és justeta en general i molt delicada en la part superior, tot i així, en el llarg de fissura (L3) és excel.lent. M'ha sortit tota en lliure DE SEGON, el llarg de fissura jo crec que és 6c, el company anant de primer diu que és més i no l'hi ha sortit, de segon les coses és veuen diferent, està clar, però sincerament crec que per allí deu quedar la cosa. La resta, fàcil menys algun passet del L1.



Apa! Fins aviat i el material que demana porteu-lo tot.

dilluns, 25 de juny del 2012

La Joan Martí al Calderer.

Som estiu, fa calor i el sol està en el seu punt més elevat, així que calia buscar ombra a qualsevol preu. I el preu ha estat la suada fins el peu del Calderer a la Nord del Pedraforca (ja no m'en recordava de lo costerut que és, uf!). Tot i així, al bastió clàssic sí que hi toca el sol, però una mica més enllà, cap el Dit, ja no.


La Joan Martí és o serà una clàssica moderna, almenys té tots els ingredients per ser-ho. La via és discontinua però molt variada de passatges, la via és pot fer tota en lliure però no és obligada, la via té algun tram de roca delicada però en general és prou bona (típica de la Nord, vaja!), la via és llarga però prou ràpida de fer.



Recorregut inteligent buscant les debilitats  de la paret amb algunes vires suspeses molt interesants (L4). L3 amb una curiosa cova i contínuació per una placa tècnica tremenda amb un pas d'A0 al final apurat en lliure quedant de 6b+, molt molt bo. El L6 és el més delicat (el següent després de la feixa central), ull! La resta anar seguint les fissures i finalment l'esperó (més o menys).




Amb un joc discret de tascons, els friends fins el C2 (el C3 totalment opcional) i els aliens ja fareu. Conteu que les reunions estan equipades o facilment reforçables i porteu cintes ben llargues que algun llarg és bastant sinuós.



Apa! Fins aviat i ...ombra practicament garantida des de l'inici.

divendres, 22 de juny del 2012

15 anys de... la Mas Brullet al Serrat del Moro.

El refrany diu: -Qui a la Mas no ha estat, a Montserrat no ha escalat-. Doncs calia posar-hi remei, per què ja feia temps que caminava pels seus corriols i tenia que afergir-la al currículum.



La Mas Brullet és una megaclàssica imprescindible, repetida i piada fins la sasietat. No cal que hi afegeixi gran cosa i, us penjo la ressenya per que ho faig sempre però trobarem de tot a la xarxa.



Apa! Fins aviat i compte en el penúltim llarg que pica més del que aparenta.

dijous, 21 de juny del 2012

La FrancoEspanyola al Tozal de Mallo.

Avui hem tingut el despertador més desesperant que un escalador pot tenir, ruixadet a les sis del matí (ens voliem llevar a un quart de set). I això, a Ordesa, et fa posar els pèls de punta. Així que després de recollir-ho tot a corre cuita i fer els últims quilometres fins el prat/pàrking, hem esmorzat amb la calma per veure com evolucionava la cosa. Per sort, s'ha anat aclarint de mica en mica fins quedar un dia radiant.



Feia temps que no anava al Tozal de Mallo i entre les vies que no tinc nivell per fer (moltes), les que he fet (poques), les que ha fet el company (bastantes) i les que tinc emparaulades (més de les que voldria), poca cosa quedava per triar, així que ens hem aventurat per la clàssica FrancoEspanyola.



Via amb dues parts molt diferenciades: part inferior semiequipada, sinuosa i buscant les debilitats de la paret i, part superior gairebé equipada amb pitons, directa, atlètica i vertical. Roca en general bona però amb nombrosos blocs i preses dubtoses (tant a baix com a dalt), trams de roca gastada en la part superior (la combinació amb la Brujas fa molt mal). Destacar l'R11, assentat sobre un bloc puntiagut i amb un pati considerable.



Apa! Fins aviat i... després de gairebé 30.000 mil fotos la càmera va dir prou a peu de paret (snif, snif!!!), haurem d'esperar les del company.

15 anys de.. la Catarsis a la Bruixa

Feia molts dies que no us presentava cap via de Font Ferrera i la Catarsis és una de les millors. Durant molts anys el L1 tenia diversos pasos d'Ae fins que és va apurar en lliure, resultant el primer setè grau del llogaret. L'he repetit alguna vegada (Mai-96 només un tros i Jul-00) però sempre m'he pillat.


Via elegant, atraient, vertical, ben assegurada (només cal un tascó mitja per l'inici) i bona roca, només se li pot recriminar que sigui tant curteta, però la Bruixa no dóna per més.


Apa! Fins aviat i apreteu fort que val la pena.

dimarts, 19 de juny del 2012

Horitzons a la Paret de Riu Lacó.

En vuit dies m'he mullat dues vegades... mmmm!!! esperem que no hi hagi una tercera vegada aquesta setmana. De totes maneres el dia d'avui no ha estat per fer floritures i sinó ens haguéssim encantat fent coses que no tocàven no ens haguéssim mullat.


Doncs, dia dolent igual a via curta, pluja a la matinada igual a Paret de Riu Lacó. L'opció ha estat rapidíssima i més sabent que el company no hi havia escalat mai, Horitzons, l'última via oberta a la paret. La via m'ha semblat molt bona tot i l'espai apretat de que disposa, realment unes plaques increïblement desesperants, jeje!!!


Escalada semiequipada amb placa molt fina, pocs peus i bones adherències. El grau NO l'he trobat massa collat però SI obligat, sobretot el pas de 6b+ (ep!! cap a l'esquerra!) La resta molt bé.


Apa! Fins aviat i vigileu amb el fregament.

divendres, 15 de juny del 2012

Directa RA a l'Agulla del Gos.

El temps passa volant i com qui no vol la cosa ja fa quatre anys que vaig obrir aquesta via. Inèdita, sense repeticions i sense ressenya fins avui.



Quan vam repetir l'Spring Final vam voler baixar rapelat i no vam saber trobar la segona reunió d'aquesta via, senzillament per què no existia (però jo em pensava que si). Així que avui, amb l'excusa d'equipar-la l'hem repetit, disfrutat i sanejat una miqueta.


Prepareu tascons i bagues per poder-la repetir. Els trams difícils estan assegurats però els fàcils (IIIº del L1) estan bastant a pèl. Bona via per combinar amb les de la zona.


Apa! Fins aviat i vigileu amb el fregament.

dimecres, 13 de juny del 2012

l'Alfanhui a la Paret de Patriarques.

Feia tant temps que volia fer aquesta via que practicament la tenia oblidada, però ves per on encara hi ha companys que la teníen pendent i que estaven disposats a passar por penjant-se de burils, al final, molt menys dramàtic del que m'esperava.


El dia a la Paret de Patriarques de Montserrat ha estat genial per escalar, amb una mica de caloreta al començament però després temperatura ideal. L'Alfanui és una mega clàssica del vessant nord però el pas del temps l'havia deixada envellida. La semirestauració que s'hi va fer la deixat segura però encara t'has de penjar d'alguns burils antics (pensava que estaríen pitjor).


Els Ae's dels L2 i L3 estan amb parabolts cada dos o tres peces antigues i, la part superior gairebé tot restaurat. Les reunions també totes restaurades i amb anella. Destacar la sortida obligada a la meitat del L3 (originariament A2, preveure ganxo però tot i així no ho he vist massa clar). Tota la part superior és molt molt bonica i amb molt abient, compte amb el L7 s'ha d'escalar de veritat.


Nosaltres només hem col.locat friends, aliens i una xapa recuperable. El C4 si el portes el poses (només al L6) i els tascons també opcionals. Xapes recuperables i cordinillos són per si de cas però millor portar-los.

Apa! Fins aviat i millor NO anar justos de grau.

dimarts, 12 de juny del 2012

No Vols Sopa, Nou Plats a la Paret del Pessó.

Dia variat en la seva màxima expresió avui a Collegats. Sol i caloreta al matí, núvols i ruixat a la tarda i un altre cop sol per acabar. Hem estat apunt de baixar-nos però el vent marcava que la pluja no podia durar.


Hem anat a fer una via que amb poc temps ja te moltes coses ha explicar, No Vols Sopa Nou Plats. Via oberta amb poc espai però que encara manté personalitat pròpia. Destacar el primer llarg i sobretot sobretot l'últim, realment boníssim.


Està totalment equipada (en algun punt massa) i la roca en general és bona, amb trams excel.lents i trams dolents. Hem intentat apurar el tram del sostre en lliure però la mala qualitat de la roca no motiva gaire a tibar fort (al voltat de 7a).



Apa! Fins aviat i... comentar que tirar la pedra i amagar la mà és molt lleig, i, que abusar del parabolt tampoc és bo. Xapuses com aquestes hem de mirar d'evitar-les. L'única perjudicada és la roca.

dijous, 7 de juny del 2012

Robin Judas a la Paret de Primavera

On anar quan les calors les tenim aquí? És una bona pregunta. I tot i que sembli que en un vessant nord s'hi ha d'estar bé, aquest no és el cas. Molta xafogor a la paret i sol piquent en l'aproximació i en el descens (semblava que no però la vermellor de les espatlles així o noten). Paret de la Primavera, la veïna de la Paret Narieda on poca cosa hi havia i que ara s'està animant.


Hem fet la Robin Judas pensant que seria una vieta per disfrutar però al final hem tingut que serrar les dents i apretar els dits. No és que sigui molt difícil però fàcil tampoc, no és que sigui exposada però tampoc estan els parabolts a tocar (compte en el L4) i no és que sigui desplomada però tampoc és una rampa. Procureu que estigui ben seca per que passareu de tenir el peu a l'herbeta (i el fanget) a fer una adherència extrema.


La via està gairebé equipada (només hem col.locat algun friend en el fantàstic diedre del L4 i en una fisura del L6) però cal portar unes quantes bagues sabineres (alguna de molt llarga) per anar-les llaçant. Les reunions són en general incòmodes i amb un sol punt de rapel (menys l'R1 i l'R5) i la roca és bona però de tant en tant vas trobant alguna llastra sonora o algun bloc dubtós. Trams xulos en la part superior.


Apa! Fins aviat i me'n vaig a posar After Sun.

dimecres, 6 de juny del 2012

15 anys de... l'Esperó del Vent al Congost dels Tres Ponts.

Des de ben petit, quan anavem cap a La Seu d'Urgell, el Congost dels Tres Ponts havia atret la meva encuriosida mirada per veure com s'ho feien la gent d'abans per superar i construir camins en llocs impossibles.



L'Esperó del Vent és la primera via que es va atrevir a desafiar l'entorn. Roca, aigua, carretera, cotxes, soroll i mirades perdudes es fusionen en molts pocs metres. Fa 15 anys ens hi vam encaminar i vam disfrutar d'una bonica via i d'un bon dia d'escalada, fins que vam tornar arribar al cotxe on un vidre trencat ens va donar la benvinguda. Encara ara no sé si va ser un roc que va caure de dalt o un lladre que no va tenir temps de consumar l'acte però no vam pas trobar a faltar res.



La via està poc equipada en general, essent el mur inferior el més generós. Ja en aquells dies vam veure possibilitats d'apurar-ho en lliure però el nostre nivell no era (ni és) de 6c com per poder-ho fer. En la part intermitja passarem per una inusual aresta afilada que des de baix ningú se l'espera i, finalment, el mur superior, vertical i desequipat ens deixarà un bon regust de bona.

Apa! Fins aviat i penseu que la zona és ombrívola a l'hivern i assoleiada a l'estiu.

dimarts, 5 de juny del 2012

La Cherokee Express a Canalda.

Després d'uns dies de relax, on els parabolts i els cantos sobats han estat els protagonistes, tornem a la paret, a la meva estimada paret de Canalda. Com que els retorns han de ser progresius em anat a repetir la més friki de totes les vies, la Cherokee Express, on hi teníem uns deures pendents.



Rebombori va causar a la comarca quan van obrir aquesta via i no em vaig pronunciar fins que la vaig repetir en solitari (Juliol-09), llavors vaig tenir clar que seria l'ovella negra de la paret. Però havia estat oberta per sota i en solitari, per tant, tenia tot el meu respecte... bé, tot tot el respecte no, ja que els últims metres de la via trepitjaven la sortida de la Pròpolis i la via del Xuxe. Calia fer-hi quelcom i després de parlar amb l'oberturista i exposar-li l'error, vaig plantejar una solució magistral, allargar la via per l'esquerra fins el cim.


Per tant, tots els qui han repetit aquesta via, ja hi poden tornar que ja és una mica més llarga i els qui no... doncs millor per ells. Tots plegats podreu gaudir d'una bonica R5.


Apa! Fins aviat i també hem fet uns mínims retocs al que ja estava obert, no us asusteu.

Nota (del 19 de Març de 2013): Avui hem repetit l'aneguet negre de la paret.


Poca cosa ha afegir, potser només que es pot baixar en tres rapels (55, 40 i 50).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.