Picazo Muñoz al Cavall Bernat

De cavalls bernats n'hi ha molts a la geografia catalana i, al Solsonès en tenim dos. El que avui us presento és el de la Mora Comdal. Indret preciós, extremadament tranquil i on segurament sereu els únics escaladors de la contrada.

La Móra Comdal ofereix unes capritxoses agulles de conglomerat de baixa qualitat. Més boniques de mirar que no pas d'escalar. Tot i així amaga alguna via prou interesant. 

La Picazo Muñoz és una via amb roca delicada on haurem de vigilar molt a no tirar pedres, però a la vegada té un tram de xemeneia espectacular, aèria i molt, molt fotogènica buscant l'angle adequat (llàstima que anés en solitari).

Les ressenyes diuen que està equipada, però jo m'he dut els tascons i prou n'he col.locat algun. Descens sense problemes rapelant de dos parabolts amb anelles.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Cent Heretjies i Morsa Chuan al Roc d'en Solà.

Perles és un dels llocs més bonics que tinc costum d'anar a escalar. Bonic, tranquil, amb vies de tot tipus, longituds i colors.

Feia temps que volia posar-me en alguna de les vies piquents del Roc d'en Solà (potser massa i tot) i per acabar de rematar el dia una de les que feia anys i panys que tenia a la llista.

La Cent Heretjies és una via potent, amb roca excel.lent i força obligada. Entrada poderosa, adherència al límit, regleta tendinítica i fisura final de cine. Per fer un resum ràpid. El grau original està molt apretat (massa diria jo) així que a la ressenya li he pujat un plus menys a l'últim llarg.

La Morsa Chuan és una altra història.Tot i que comença amb un L1 equipat i molt bonic, a la resta de la via haurem de fer servir els tascons i friends a discresió i en algun lloc amb certa destresa. Tant el L2 com el L3 tenen ja una roca més variable (sense arribar a ser dolenta) i més vegetació, sobretot l'arribada al cim.

I per acabar les ressenyes.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... A dónde vas, Vicente? a la Roca dels Arcs

Descoberta de nous llocs, noves parets, noves roques, sempre ha estat una de les millors sensacions que un escalador pot tenir. Aquesta va ser la meva primera visita a la gran, atlètica i vertical (entre altres adjectius) Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, avui farà 15 anys.

La A dóne vas, Vicente? puja per la part dreta de la paret. La menys maca, però amb vies prou interessants i ombra a la tarda. Escalada atlètica en el L1 i placa obligada en el L3. Tot ben assegurat amb parabolts.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 5 de Novembre de 2021): Repeteixo més de 26 anys després aquesta via de la Roca dels Arcs. Practicament no recordava res de res però algun flaix ha anat venint de tant en tant. He refet la ressenya per si algú la vol.

Destacar les entrades a les reunions com els passos més difícils de la via: la de l'R1 atlètica pel mig d'un desplom dels típics del lloc, a l'R2 placa fineta (la prèvia) i, l'entrada a l'R3 uf uf!! en el seu dia potser era 6a però actualment amb lo gastat i patinós que està mínim deu ser 6b. 

15 anys de... la via del Pato + la via d'en Joan al Triangle.

Per la variant del Quico.
Seguim amb les petites escalades per aprendren a la paret del Triangle. Deixada a mitges en alguna ocasió (des-98 Joan) i repetida en alguna altra (jul-08 Pato), són unes vietes de dos llargs ideals per una matinal a l'estiu o un migdia d'hivern.

La del Pato (nº10) resta equipada i restaurada i la d'en Joan (nº9) calen els tascons. La roca en general és bona però en algun punt s'ha d'estudiar una mica.
M'agradaria destacar el terme equipat i no esportiu. La via del Pato (en aquest cas) està equipada però no és una via de caire esportiu, això vol dir que les assegurances estan més lluny del que estarien en una via esportiva però sense arribar a l'extrem de ser exposat.

Actualment existeix una sortida directa cap a l'esquerra a la via d'en Joan que encara no he repetit. Qualsevol dia hi anirem a treure el cap.

Apa! fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 14 d'Abril de 2014): Gran jornada d'escalada repetint la Via del Pato.

Amb una companyia de la millor que podria gaudir. Que feliç estic!!!!

Nota (del 20 d'Agost de 2018): Torno a gaudir d'una matinal genial a la Via del Pato.

D'aquelles que no s'obliden. Fàntastic. Pel que fa a la via, tot segueix igual.

Cienfuens. Tres dies, tres vies.

A les profunditats més profundes de la Serra de Guara existeix una paret anomenada Cienfuens. Fa molts anys ja en sabia l'existència però anava passant el temps i no trobava el moment per anar-hi, més que el moment hauria de dir la tardor per que aquí només es pot escalar a l'estiu i a la tardor.

La paret està enmig de la vall del riu Flumen, així que les vistes són limitades però amb la tardor fent acte de presència per tot arreu.

Hem fet una estada de tres dies i l'hem aprofitat al màxim.
Le Feuille morte se Ramasse une Pelle, via desequipada situada entre els dos primers túnels (baixant per les escales). Roca millorant amb l'altura, sortint per una bavaresa molt bonica.

Cadavre Exquis, l'endemà. Via poc equipada amb una part inferior no gaire maca amb algun passatge trencat i/o herbós i la part superior increïble. Recomenable repetir friends mitjans grans per l'últim llarg. L'hem fet sense clavar.

I avui la Directa Osborne per acabar de rebentar els braços. Via semiequipada i molt vertical on el L2 és on es talla el bacallà. Reunions equipades amb parabolts i alguna cosa en les tirades (sobretot el L4). L1 una mica polit i que t'agafa molt en fred, la resta per disfrutar.

 Descens sense problemes seguint el fil de la paret fins veure el refugi (i els arbres de l'entorn).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de ... La Karma 7 al Triangle.

Si seguim les anotacions de la llibreta, avui tota parlar d'aquesta via. Però primer m'agradaria parlar del Triangle.

Aquesta paret possiblement sigui la millor paret de la comarca per iniciar-se amb l'escalada. Dificultat assequible, curteta i en general amb vies ben assegurades.

La Karma 7  és la més oriental de totes les vies de la paret i això fa que gairebé no es repeteixi. L'inici de la via tampoc acompanya massa però té uns pasos molt macos de flanqueig. Té assegurances en els llocs compromesos però calen els tascons.

Tinc pocs records d'aquesta via i el fet de no haver-la repetit cap altre vegada tampoc i ajuda gaire.

Apa! fins aviat i foc a l'obaga.

Forat de la Pera i Cita a Cegues al Peladet Oriental

Els caps de setmana s'han de buscar llocs tranquils per estar en pau. Aquest és un bon lloc, tot i que últimament també costa.

La paret és curteta, així que avui hem descidit fer dues vies: el Forat de la Pera i la Cita a Cegues.

La primera m'ha sorprès gratament. Més bona del que m'esperava i m'atreveixo a dir que és la millor que he fet a la paret. Fletxa al inici i vigilar a no posar-se en un projecte que hi ha a la dreta (nosaltres ens hem colat). Equipada però amb alguna alegria en els trams fàcils (amb algun friends mitja cap problema). La roca en general és bona (sense arribar a la categoria de molt bona).

De la segona no puc dir el mateix. Tot i l'esforç dels obridors en l'equipament, la roca s'ha d'estudiar massa per poder-la disfrutar. Algun tram és prou bo i el L4 l'únic que es salva.

A la ressenya he marcat totes les vies que hi ha pel sector. Algunes crec que encara són projectes però no ho ser del cert. Si algú en te més informació serà d'agraïr.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Plurabel i Lluna de Dia a la Roca Alta

Boira a Vilanova de Meià. Pensareu que ja és habitual, però si us dic que la Roca dels Arcs no es veia ja no ho direu. Així, que ens n'em anat a la Roca Alta a fer aquest parell de bones vies.

Jugant amb la boira ploranera, amb els peus de gat ballant en els desploms i passant més por per les abelles curioses que amb les relliscades del camí hem acabat ben satisfets.

La Plurabel està equipada amb els parabolts justos i al lloc (algun costa de veure), té un L1 que t'agafa molt en fred i la resta per gaudir.
La Lluna de Dia està més equipada i amb algun pas d'Ae, també per disfrutar de murs boníssims. Compte en no sortir al cim per la PornoStar, cal flanquejar a l'esquerra.

Per xalar al màxim, millor anar bé amb el 6b, sinó, deuen rondar el 6a obligat.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... La Trompa a Font Ferrera

Doncs aquí comença el camí, el 12 d'octubre de 1995, en aquest preciós racó de la comarca. Un camí indefinit durant l'hivern que és va materialitzar a la tardor. Un camí iniciat amb bons amics.

Ells feia un anyet que havien començat i decidien on sabia d'anar i que s'havia de fer. Ja aquell mateix dia vaig fer un llarg de primer i aviat vaig entrar en el joc d'escollir la via del cap de setmana. L'he repetit en tres ocasions (feb-01, gen-04 i oct-05) la segona vegada en solo integral per posar gana pel dinar i la tercera en solitari per commemorar el desè aniversari de la meva primera escalada.

La Trompa és una via molt estètica, bonica i amb bona roca (sobretot el L1). Inici vertical i difícil, ben assegurada amb parabolts gràcies a la restauració de fa poc.

Des del Cap del Pla i mirant cap a la vall, veurem la silueta inconfusible de la via. Prenent el camí de la dreta de l'hostal en uns 30min hi arribarem. Peu de via una mica selvàtic i descens recomenat en rapel tot i que també podem baixar per la canal (molt empinada) de l'esquerra.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (de 12 d'Octubre de 2015): Torno a repetir aquesta bonica via en un dia molt especial per mi ja que avui fa vint anys de la primera escalada i vint anys que vaig entrar en el fantàstic món de la vertical.

Res a afegir que no hagi comentat de la via, només que ja no recordava lo bona que pot arribar a ser la roca de Font Ferrera, jeje!!!!