Arestes Brucs a Les Savines, l'Ag. del Sol Ponent, La Peluda i l'Ag. del Capdemunt.

Sempre que he anat a  la regió d'Agulles a Montserrat m'he quedat emvadalit contemplant les mateixes i sempre pensava que algun dia tenia que fer una sobredosi d'Arestes Brucs (les temudes Arestes Brucs), però la informació de la que disposava era escassa i no volia liar-m'he en excés.

Finalment el dia a arribat i he intentat caminar poc entre elles. Així, he començat per Les Savines amb un vent que gairebé se m'enportava, he seguit per l'Ag. del Sol Ponent esperant que s'eixugués la roca després d'una gotellada, La Peluda i per acabar l'Ag. del Capdemunt amb un cel ameneçador que comvidava a no encantar-se massa. Al final ha resultat una escalada genial, sense gens de calor, completament sol i amb els ocellets cantant al meu voltant, que guay!!.

Són vies fàcils i, en general, les he trobat ben equipades en els trams difícils, sobre una roca excel.lent i reunions bones. Descensos en bons o acceptables rapels, curts i sense cap problema afegit.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La Moreneta és culé?

Després de les alegries d'aquest dissabte, avui m'he fet aquesta pregunta: -La Moreneta és culé?-.

Voldria pensar que sí per què  s'ha tatuat un nº1 a la pell.

Potser encara no ha acabat i vol tatuar-se el 10 tot i que jo prefereixo el 6.

Apa! Fins aviat... cules.

La Sufi a la Paret de Riu Lacó.

Odèn és un extens municipi de la comarca, però el lloc que li dóna nom és una talaia privilegiada sobre les terres de la Ribera Salada. La Paret de Riu Lacó és un lloc que m'encanta, no hem cansa d'anar-hi ni hem cansa contemplar les seves formes i colors... en sóc addicte.

La Sufi és una via d'una estètica brutal que troba la fórmula ideal per superar la paret d'una forma elegant i fàcil però a la vegada gaudint al màxim del buit. Potser per això l'he repetit tantes vegades (Set-96, Des-96, Nov-00 i Des-01) fins i tot una d'elles amb bambes. Avui, tant el company com jo l'hem disfrutat d'una manera especial: ell per escalar en llocs nous i jo per fer la variant de sortida anomenda Obsessió.

Ràpida, fàcil, espectacular, semiequipada i amb bona roca són els trets principals. Durant molt anys l'ubicació de les reunions i l'equipament dels llargs era diferent,ara s'ha retocat una mica, deixant reunions equipades i afegint algun parabolt o clau en els llargs sense variar massa l'essència de la via. La variant de sortida és basicament per fer una reunió penjada al buit, totalment opcional.

Apa! Fins aviat i... i... Força Barça.

15 anys de... la Falcon Crest a Canalda.

Com ja sabeu, Canalda és una paret allargada però no massa alta, tot i així, per que una via sigui una gran via no té per que ser molt llarga i això és el que li passa a la Falcon Crest. Aquesta va ser la meva primera gran via, evidentment de segon i flipant, però quan la vaig repetir ja em vaig treure l'espineta (Abr-00).

Podriem qualificar-la com a clàssica de dificultat. Al començament només demanaven un excèntric del 7 o similar, però amb al temps, un parell d'assegurances importants han saltat (molt bones no eren, tot s'ha de dir), per tant, jo recomano porta-hi, com a mínim, friends fins el C1 i els Aliens. Per descomptat, anar bé de grau i de coco així la disfrutareu de valent. L'últim llarg és dels millors de la paret i un exemple perfecte del que és la roca coralina canaldera.

Apa! Fins aviat i... força corall.

Nova via. Indigneu-vos a Vilamala

A la comarca hi ha un munt de projectes a mig començar i quan en trobes un et quedes amb cara a quadros. Si l'equipament és antic ja t'imagines que estarà abandonat, si l'equipament es nou val més prendre precaucions no fos cas que posessis la pota.

A Vilamala en vam trobar un i ja de seguida vam començar a investigar. Evidentment era del mestre i ens va donar permís per acabar-lo, així que, avui ho hem fet.

L'hem deixat equipadeta ja que la roca ofereix poques possibilitats d'autoprotegir-se. Tota la via és bastant ajaguda menys l'últim llarg on haurem d'apretar una mica més, molt bo aquest llarg. Tot, molt semblant a l'Arantxa al País dels Sons Trobats.

Apa! Fins aviat i... equipadeta sí, però sense excessos.

La Llastra a la Paret d'Odèn.

Feia un munt de dies que buscàvem el dia per poder-la fer i em sabia una mica de greu no anar a escalar quelcom més interesant... què ingenu que sóc de vegades.

La idea era repetir, reforçar i netejar el tram que ja estava obert per poder passar en lliure i obrir la part superior... i quin tros de via en ha quedat! Molt bona tot sigui dit. En lliure exigent, protegit per no fer-se mal i força net per escalar de veritat.

Tots els llargs tenen el seu paset (menys el quart). El L2 és el de més feina i l'últim és molt molt bo i el més difícil. Roca molt bona amb algun que altre bloc sospitós i alguna que altra herba (cal alguna tempesta per netejar la terreta). Tascons, friends, aliens i alguna baga per abandonar que el descens es pot fer rapelant per la mateixa via o rapelant pel torrent de l'esquerra. Vosaltres mateixos.

Apa! Fins aviat i... a topeee!!!

La SongokuKrilin i la Normal a l'Esperó Remacha. Llum de Lluna.

Primer de tot dir que aquesta és una escalada que no recomano fer a ningú. No l'agafeu com un exemple.

Potser per falta de motivació o per mandra d'aquest sol que pica tant fort al cap però avui tenia una cita amb la Lluna. L'any passat hem vaig quedar amb les ganes però aquest cop els vents han estat favorables i l'Esperó Remacha de St. Llorenç de Montgai ha estat l'escollit.

Veure com la foscor t'engoleix en una escalada en solitari és una sensació difícil de descriure. El control ha de ser màxim i reduir una marxa la progressió. Les vies que he fet no tenen cap tipus de problema, estàn perfectament equipades i les reunions són rapelables.

Apa! Fins aviat i... escalades nocturnes sota la vostra responsabilitat.

El Último Buril a la Paret del Pessó.

El Congost de Collegats guarda en les seves parets unes quantes grans clàssiques. A l'ombra d'aquestes n'hi ha unes altres, no tant conegudes, no tant freqüentades però igualment boniques.

El Último Buril és una d'elles, a l'ombra per partida doble tot i que en aquesta època de l'any l'escalareu al sol a no ser que aneu tard.

La via està perfectament equipada (semirestaurada i potser retroequipada), és ràpida i amb diverses possibilitats d'escapar-se cap a la ferrata. Tret del primer i últim llarg, la resta és bastant ajagut i tot sobre bona roca. Al jardí haureu de grimpar per un mur de terra força curiós.

Per cert! estàn arreglant la ferrata, canviant el cable odiós talladits per cadena.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La Josep Rigol a la Monja i l'Esperó Llebeig al Bisbe.

Hem fet una elecció més que encertada anant a Montserrat sinó segur que en haguéssim mullat. Tornant cap a casa semblava que entréssim a la gola del llop. Però a Frares un solet super maco ens a acompanyat tot el dia i el vent ens refrescava per no suar.

La Monja i El Bisbe estan a la part més alta de la regió i junt amb El Lloro formen un trio màgic d'agulles emblemàtiques montserratines. Per la llarga aproximació val la pena fer combinacions de vies per amortitzar la jornada.

 

Primer hem fet l'agradable Josep Rigol Romeu, ben assegurada, bona roca i l'acrobàtica última tirada on fan falta un grapat de cintes.

I després hem fet una via blava, l'Esperó del Llebeig, sobre els abismes del vessant nord. Bona roca i assegurances justes.

Apa! Fins aviat i ...ja m'he posat al dia.

El Diedre Audoubert a la Paret de Catalunya.

Es nota que és època d'anar a Montrebei per què fins i tot entre setmana hi ha cordades escalant. Això no hauria de ser un problema sinó fos que una de les codades està a la via que tu vols fer, ja és mala sort! ...canvi de plans i amunt.

Amb el material que duiem, l'elecció de la via va ser ràpida, el Diedre Audoubert. Una ressenya copiada a corre cuita va fer que els dubtes apareguessen només arribar a peu de paret i una progressió lenta amb reunions cada dos per tres va provocar que fessim un horari espectacular.

Sabiem que estavem a la via però una mica desubicats en quan al llarg en concret fins que vam arribar a l'off witch (evidentment de V+ no en té res), llavors la cosa ja va canviar però com que ja estavem fent un horari de campions vam continuar igual.

En quan a informació més útil dir-vos que la via és pot fer perfectament amb tascons, friends, aliens i algunes bagues. Les reunions tenen dos seguros (menys un parell) i perfectament protegibles (menys la primera). Val la pena, si el fregament ho permet, de saltar-se reunions (que ja no he marcat a la ressenya). L'off witch és llis i una mica agobiant però assegurat. El penúltim llarg és atlètic, amb l'inici una mica trencat i després roca excel.lent, per fer-lo en lliure s'ha de saber llegir la roca o apretar de valent. La resta, diedres i xemeneies verticals amb bon canto. Ah! i el sòcol d'entrada... indefinit i brut amb ganes, encara busco el III, no l'infravaloreu.

Apa! Fins aviat i... perdoneu el retard.

L'Aina, La Carla i el Roc a la Paret del Devessó.

Fa un munt d'anys que sento a parlar de Malanyeu, de la seva escalada sobre un calcari foradat, del seu extraodinari entorn... com és que he trigat tant en anar-hi?

Últimament, la Paret del Devessó viu una segona juventud amb noves i interesants vies. Avui n'he fet tres, tres de fàcils però prou maques.

Primer La Carla s'en va a la Selva, després l'Aina i en acabar la migdiadeta la del Roc. Les dues primeres equipades (...tot i que demanen friends) i l'última millor portar els tascons. La roca molt bona amb algun tram herbós.

Però sense cap mena de dubte, el millor de tot és ...la primavera.

Apa! Fins aviat i ...feliç Maig.

La Pedra de Tartera i la Ploramiques a la Paret Bucòlica i Esplovins.

Hi ha llocs en que fa molta mandra caminar, hi ha llocs en que saps que hi acabaràs fent totes les vies (sempre i quan estiguin dins el teu nivell) i hi ha llocs que al estar tant a prop de casa es converteixen en el pati de l'escola. Això és el que hem passa amb la paret Bucòlica i els cingles d'Esplovins.

La Pedra de Tartera hem faltava i la Ploramiques també, així una ha estat el complement de l'altra per escalar més i caminar menys.

La primera és una bonica via equipada, amb un grau agradable i no massa collat. Ràpida i bona roca.

La segona... ai la segona... quin rostoll! Ben bé només serveix per rematar la jornada i fer metres. Roca amb algun tram bo i només l'últim llarg es salva. L'inici s'ha de buscar uns 50m més amunt de l'inici de la canal de baixada de la Bucòlica, hi ha un clau visible un bon tros amunt. Nosaltres no hem usat els friends però algun de mitja pot ser útil.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Nena Sexy al Triangle.

A aquestes alçades, ja coneixeu la paret del Triangle gràcies a diversos missatges publicats. Jo continuava col.leccionant vies de la paret i aquest dia li va tocar el torn a la Nena sexy.

Possiblement és la via amb les assegurances més justes de la paret, almenys en aquells dies. Actualment si han afegit alguna expansió de més així el tràngol és porta més bé. La part superior és vertical i obligada però també és la part més bonica de la via.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 21 de Febrer de 2014): Aquest matí entre els encàrrecs que tenia que fer i la son que duia he anat a escalar gairebé a migdia, per tant, ideal per tornar a fer aquesta via del Triangle.

No tinc res a afegir del comentat a dalt, només que obriu bé els ulls per veure les xapes que ja comencen a tenir el mateix color que la roca, jeje!!

L'Achichiperendengue a la Paret de St. Miquel

A la primavera s'han d'aprofitar els llargs dies de llum, quan la previsió metereològica no és massa bona s'han de buscar vies amb escapatòries i quan és Diumenge s'ha d'escapar del bullissi de la gent. Així és com hem acabat en aquesta via de la Paret de St. Miquel (o Serrat Alt) al Montsec d'Àres.

Fer una bona crítica de la Achichiperendenge seria enganyar el personal i deixar la via com un rostoll seria fer-li mala propaganda quan tampoc s'ho mereix, per tant, intentarem ser imparcials i objectius.

Part inferior amb algun tram bo i bastants de lletjos, especialment l'entrada a l'R4 (compte amb el clau i el bloc), el L3 i L4 es poden empalmar sense massa complicació. Precaució amb la corda fixa de la feixa, jo no entenc com es pot deixar allò d'aquella manera, recomano fer un llarg de corda normal.
Part superior molt guapa i amb bona roca (sort! sinó sí que seria un rostoll). Tema friends... doncs com sempre, més nivell menys friends.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.