Directa a la Sur del Maupas.

Feia molt temps que tenia ganes d'anar al Maupas i feia molt temps que una paret no em provocava un sentiment d'intimidació i atracció tant gran. Després de remuntar tota la vall de Remuñe, la visió matinal des de l'ibonet dels Arenals és com la d'una onada gegant a punt de trencar.

Com que la placa més famosa de tot el Pirineu quedava lluny de les meves intencions (atac ràpid i lleuger), m'he decidit per la via Directa que em duria al cim sense miraments. Des de peu de paret he estat una bona estona desxifrant els relleus i trobar el clau que assegurava el pas més difícil de la via a estat una immensa alegria.

Així, a la via (o almenys per on he pujat jo que s'escau bastant amb la ressenya que duia) només hi he sabut veure cinc claus, tots menys un a les reunions. Jo recomanaria dur: tascons (discret però petits), friends fins C3, Aliens, bagues molt llargues i 4 clauets variats ja que algunes reunions les he vist amb poques fisures per flotants. A la ressenya us heu d'agafar la longitud dels llargs de forma orientativa. Precaució a les grades herboses inferiors.

En quan a altres dades, dir-vos: jo he estat deu hores de cotxe a cotxe (i la via és el que m'ha acupat menys temps). Dos hores fins l'ibonet dels Arenals (llargs i amb relatiu poc desnivell, aigua en qualsevol moment), de l'ibonet a peu de paret dues horetes més amb les parades per examinar la paret (curt però molt desnivell, sense pèrdua a través de la vira sota la paret de pissarra). Descens per la cresta oest, 1 horeta fins el coll de Cabrioules (molt aèria, llarga i cansada, molta precaució), la resta de descens, caminant pel portal de Remuñe (llarg però segur, algun tram sense aigua).

Apa! Fins aviat i... ah! molt important visualitzar el gendarme al final de les vires ascendents, us obrirà les portes a la resta de la via.

15 anys de... la Cresta del Montnou a la Paret del Montnou.

La Cresta del Montnou emergeig de dins el bosc com les dents d'una serra i ofereix dues vessant del tot oposades: el vessant nord, obac amable i amb multiples escapatòries i, el vessant sud extremadament altiu amb un espadat de vertigen.

La via és molt fàcil i és pot fer sense peus de gat. Només el L1 per l'evident canal nord té una mica de difícultat, la resta és una talaïa meravellosa de gran part d'Odèn.

Apa! Fins aviat i aquí teniu la ressenya perque la disfruteu com he fet jo en alguna altra ocasió (Jul-19).

15 anys de...la Màgicus a Canalda.

Les Coves del Moro a Canalda són uns enormes forats penjats a una vintena de metres del terra del tot curiosos. La Màgicus, feta fa 15 anys, aprofita l'evident esperó a la dreta de dites coves. Els records són pocs i confusos, així que agafeu-los amb pinces.

Recordo que el llarg més interessant era el primer i que en general la part inferior era prou vertical. També recordo que quan vam obrir la Cop de Gas ens va caure una 'V' que no vam saber trobar de cap manera i la vam donar per perduda. Curiosament, en fer l'últim llarg una 'V' d'iguals característiques assegura el pas (algúns van tenir més fortuna, jeje! ves a saber). A part d'això res més, snif snif!!

Apa! Fins aviat i poques repeticions garantides... potser contades amb els dits d'una mà.

CNT i Flor d'Agost a la Punta Camarasa.

Certament, dec estar fent un bany de realitat aquesta setmana i, em dono compte que quan surto del meu oasi, només faig que trobar-me tanques, cartells i gent... molta gent... a rebentar de gent. Avui a Camarasa aquesta era la sensació, sort que fora dels circuits de l'esportiva la cosa canvia una mica.

Així, per apartar-me d'aquest bullissi, he anat a fer dues boniques vies obertes abans de la clausura (ves que no torni vist el panorama). Primer la CNT i després la Flor d'Agost: boniques, disfrutones i ideals per apendre a autoassegurar-se. Poden fer-se en un matí d'estiu perfectament sempre i quan no sortiu a misses dites. Inici en placa d'adherència no obligada a la CNT i per feixa de no caure a la Flor. Llurs últims llargs francament bons.

Cal dur friends fins C2, Aliens i alguna baga per si de cas. Roca molt bona en general i descens en rapel per la CNT tot i que la primera instalació correspont a la Flor. Accés des del sector Kruestolón seguint el corriolet i remuntant tota la canal (trams de cordes i algun graó metàl.lic), al final descantar-se a la dreta per damunt d'uns grans blocs i just passar el coll (i canvi d'orientació de la paret) trobareu les vies. 20min de pagès des de l'asfalt.

Apa! Fins aviat i seguirem aprofitant mentre ens ho deixin aprofitar.

Cavallers. El control de les masses.

Cavallers ja fa temps que s'ha convertit en un destí popular per l'estiu però potser fins ara m'havia autoenganyat del que això suposava: prohibicions, policia (i multes) i gent per tot arreu. Ens hem escapat de les multes però no de la resta i, hem escalat la Clásica y Confortable a la Paret del Enanito Duro i la John Lee Hooker a Comalestorres: una bona curtida per les cuixes poc acostumades últimament a tanta activitat.

De la primera comentar que el nom pot portar a engany: algun llarg de confortable no ho és i cal una bona apretada i, de la resta doncs amb trams bonics però amb dos jardins que li trenquen la bellesa general.

La segona ja és una via més potent però més equipada. Destacaria la fisura cega del L4 molt tècnica i de continuitat (potser no arriba a 7a), la resta de passos difícils són curts i de fe (molta fe).

Dur friends fins C2 (C3 opcional per la primera), Aliens i algunes bagues llargues (també per la primera). Roca molt bona amb els jardins inevitables comentats. Enllaç de 30min entre una via i l'altra. A nosaltres ens va tocar el sol fins que no vam ser a la John Lee Hooker, preveure aigua abundant.

Apa! Fins aviat i avui, la poca pell que quedava, l'hem acabat de deixar en un dels nombrosos sectors d'esportiva... redéu quin mal!!!