15 anys de... la Cases Marceló a la Serra Alta.

La Serra Alta us l'he presentat en alguna altra ocasió (a la Míster Pómez i la Pols a l'Era) i avui fa 15 anys vaig repetir la tercera i última via de la paret: l'acrobàtica i curteta Cases Marceló.

Recordo que els dos primers llargs superàven uns bons desploms en artificial i que els dos darrers eren en lliure de navegar buscant la lògica i els punts més febles de la paret.

Apa! Fins aviat i dels llocs més tranquils de la comarca... i desconeguts també.

Emilio Amor a la Serra de Carrànima.

Tota la setmana escoltant tambors de guerra i finalment ha espategat, encara sort que podrem sortir a fer esport individual als municipis limítrofs (si no vaig errat). Jo, per si de cas, avui ja he fet la meva escaladeta a Abella de la Conca amb un dia perfecte.

L'Emilio Amor a la Serra de Carrànima és una via prou interessant per anar-hi. Part inferior lletjota, però part superior ben bonica i amb ambient. L3 molt ben trobat. Ha sortit tota en lliure sense massa complicacions.

La via està semiequipada amb totes les reunions montades. Dur Aliens, friends fins C1 i diverses bagues i cordinos. Roca molt bona en general amb fulles seques de sabines a la part inferior. Descens en rapel per l'Ull de l'Elefant (60, 30 i 40) o desfent la cresta i un parell de rapels curts (20 i 25).

Apa! Fins aviat i ...oasi de solitud? (bon nom per una via)

Zuka a Busa.

 Colors de tardor d'allò més bonics i tranquilitat intersetmanal després de les riuades de gent del cap de setmana (preludi de confinament?), sigui cop sigui, avui a Busa s'estava realment bé, hi he aprofitat per escalar i passejar.

He anat a la zona del punt de guaïta de la Guàrdia (agradables records em porta) per fer la Zuka: vieta curteta per un diedre xemeneia ben bonic i vertical. Sortida de la reunió amb un esbarzer emprenyador però res a veure amb els de fa unes setmanes.

Cal dur friends grans i alguns de repetits (del C2 al C5, repetir el C3 i el C4 per anar bé). Roca bona en general i l'esbarzer comentat. Reunió un xic penjada. Inici característic amb unes grans sabines en forma de V mig tombades.

Apa! Fins aviat i ... de debò cal netejar els vorals mutilant els arbres d'aquesta manera?

15 anys de... La Neurònium al Tossal del Coscollet.

Punt de guaïta d'incendis forestals, repetidor de telecomunicacions, vèrtex geodèsic de primer ordre i paret impresionant pel vessant est. El Tossal del Coscollet és una talaïa perfecta per allunyar-se de tot i de tothom. Jo no l'havia escalat mai i aquest dia d'Octubre de fa 15 anys vam anar fer la més clàssica i repetida de totes les vies del lloc: la Neurònium.

Via més llarga que un dia sense pa, on tenim gran varietat de pasatges, de roca i d'equipament. De dificultat més aviat baixa és deixa fer molt bé, almenys aquest és el record que en guardo. Recordo també, la bellesa d'un llarg de travessia de la segona meitat de via i la sortida al cim més difícil del que semblava. De la resta poca cosa.

Apa! Fins aviat i no infravaloreu els metres de via vs dificultat vs horari... en podeu sortir amb llum de lluna.

La Cabra Blanca a la Roca dels Arcs.

Escalada de supervivència estic fent últimament i això es nota quan et poses a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià. En aquesta paret, i encara que sembli mentida, pots seguir notant el tacte de la roca però fugint dels parabolts i de les vies equipades, com hem fet avui amb la Cabra Blanca.

De fet, la ressenya d'aquesta via sí que diu que està equipada, però ja us dic jo que si porteu algun xatxarro el posareu. Destacar per sobre de tot l'extraodinari mur de continuitat pura del L4: la botida de braços us farà adonar que és bastant més de 6a. La resta més benèvol però vigilant molt a les vies que surten al pas per tot arreu (sabeu quina via de parabolts puja a la dreta de la Necrononicón?).

Com he comentar, millor dur quelcom: jo crec que amb Aliens i friends fins el C1 anireu bé. Roca molt bona menys l'inici i el final de via i el tram del jardí del L2. Inici marcar amb 'CB' uns 40m més avall de la 'Necro'.

Apa! Fins aviat i compte amb el descens... està molt (massa) petat.

Seguim sumant.

Doncs sí, seguim sumant anys a la vertical i ja en són 25. Més de mitja vida enfilant-me per aquestes muntanyes d'arreu, més de mitja vida compartint cap de corda amb moltíssims companys i companyes que la Covid us manté allunyats de mi, més de mitja vida disfrutant, gaudint, rient, patint, passant por i fins i tot plorant. Moltes gràcies a tots i totes per fer-ho possible.

I moltíssimes gràcies, també, a la familia per la paciència, comprensió i el suport en tot moment: sense vosaltres tampoc ho haguessim pogut fer.

Tot i la Covid, no us penseu pas que m'hagi quedat a casa, o que no m'ho hagi passat bé... m'ho he passat super bé i estic tremendament feliç veien com aquest parell de trapelles han fet els seus primers passos gastant sola i gastant pell. Quins cracks!!!

Apa! Fins aviat i el blog també està d'enhorabona: 10 anys i més de 400mil visites que no són poques, jeje!!!

Calderilla a la Paret Formiguera.

Avui tenia ganes de sortir de la comarca i com que pel nord donaven dolent, doncs em anat cap a ponent on sempre fa més bo. I, a Sant Llorenç de Montgai, molta gent per tot arreu però almenys a l'objectiu del dia he estat ben tranquil.

He anat a fer la Calderilla a la paret Formiguera. Vieta equipada sense complicacions però amb aquell punt d'atenció a la roca que ja ajuda a escalar més concentrat. Reunions equipades amb anella menys la cimera que no en té. Inici molt fàcil de localitzar per l'evident fissura dels primers metres.

Apa! Fins aviat i la ressenya per despedir-me.