Odei a la Paret del Montnou.

Grans vies s'estan obrint darrerament a la comarca. La concepció, la obligatorietat i la difícultat fa que siguin grans vies (aquí, la longitud és el de menys). La darrera, en que a dures penes he aconseguit pujar arrossegant-me com un miserable cuc, és la Odei a la Paret del Montnou.

Viot de placa infernal amb tirades curtes però intenses. L1 alliberat en 7a, L2 pendent d'alliberar, rondarà el 7b, L3 al voltant del 6c i el L4 un IVº de sortida. Obligasíssim sense ganxo i amb ell també déu ni do, afegir, a més a més, el friends fins C1, els Aliens i algun cordino o baga. L'enhorabona a l'oberturista.

Apa! Fins aviat i la ressenya quan estigui tot llest i a punt.

L'Esperó de Lapu Lapu a l'Agulla de l'Ermita.

Al massís de St. Honorat existeixen les ruïnes de dues petites ermites, la primera en un altiu altiplà i la segona mig penjada al cap d'una agulla. En el seu vessant sud i trobarem un elegant esperó.

L'Esperó de Lapu Lapu resta a l'ombra de l'arrogant Agulla del Corb fins a mig matí aproximadament. Part inferior en Ae sense complicacions i part superior en lliure ben bonic i vertical.

Dur una tretzena de cintes + R. i una mica d'estrep per l'Ae. Roca bastant bona en la part superior en lliure tot i que cal vigilar. Reunions còmodes.

 Apa! Fins aviat i descens pel costat oposat a la via i pel camí normal d'accés a l'ermita.

Mi Agüita Amarilla a la Punta Camarasa.

Les refrescades estivals són tant (o més) benvingudes que l'aigua de maig, tot i que en els temps que corren no sabria amb quina quedar-m'he. Sigui el que sigui, avui a Camarasa, s'estava a la glòria tot repetint aquesta via de recent obertura.

Mi Agüita Amarilla és una vieta tendra on encara li falta pas de cordades (i de tempestes) per anar netejant la terra sobrera, però el que deixa entreveure és una escalada interessant, ràpida i tirant a fàcil (amb permís del 6a del L1 prou vertical).

Està semiequipada amb les reunions equipades i rapelables. Cal dur friends fins C2, Aliens i alguna baga. Roca bona (una mica bruta encara) i precaució amb alguns blocs del L1. Descens en rapel fins la feixa i després caminant per localitzar una estratègica corda fixa que salva el punt feble del sòcol.

Apa! Fins aviat i ombra fins aproximadament les 12h... aquí li entra el sol una mica abans que a la resta de sectors, a tenir-ho en compte.

l'Anglada Muñoz a l'Agulla del Corb.

Feia temps que tenia a la llista de pendents aquesta oblidada via de l'Agulla del Corb de Sant Honorat: l'Anglada Muñoz i la seva variant directa, on costa discernir quina és més precària o quina té la pitjor roca. Dues autèntiques relíquies on una lleugera restauració (potser) no els faria cap mal però de ben segur els treuria autenticitat i el gust per lo antic (o molt antic, ja).

L'escalada pot tenir dues versions. En artificial, on millor llaçar alguns cordinets prims per evitar braç de palanca en uns burils molt sortits. O en lliure, amb moviments ben calculats i cuidadosos per evitar qualsevol ensurt. La panxeta final és el tram més difícil en ambdos traçats (6a i 6a+ màxim). Roca discreta.

Apa! Fins aviat i preveure algun cordino per abandonar, si cal, en el rapel.

Gran viatge de consolació.

A la muntanya, la metereologia ho condiciona gairebé tot. I per escapar de la pluja prevista en el nostre objectiu inicial, ens hem trobat amb un fortíssim vent (del tot inesperat) en el nostre viatge de consolació. Tot i així, ens hem endut una gran clàssica del Picu Urriellu.

Després d'una pujada dins la boira ploranera tant freqüent en aquestes terres i d'una nit d'insomni dins el refugi (pel típic roncador), el dia és lleva magnífic per afrontar la Leiva de la cara oest. Part inferior sense problemes amb algun pas picantó però dins els límits establers d'una clàssica i, la part superior per un diedre inacabable, poc equipat i super estètic. I entremig dels dos trams, un parell de llargs de traca i mocador que trenquen els esquemes d'una clàssica, especialment el L9 (el primer amb entitat després dels Tiros de la Torca).

Francament, he trobat aquest llarg molt més obligat que els altres i bastant perillós. El llarg clau de la via sense cap mena de dubte: per fer-lo en lliure s'ha d'escalar molt i molt bé, i per fer-lo en artificial (de flotants) s'ha de tenir molta destresa i sang freda. Per part meva, només puc agraïr a la cordada que ens precedia per deixar-nos totes les trampes hagudes i per haver. Moltíssimes gràcies cracks.

Sigui el que sigui, gran clàssica restaurada, bona i guapa via on haurem de dur alguns tascons, friends fins C3, Aliens i un bon variat de cordinos de totes mides i gruixos (i en funció del nivell de la cordada algun clau us pot anat més que bé). Roca boníssima en gairebé tot el recorregut.

I l'endemà, un vent fortíssim que espategava com un fuet pels cims que envolten la Vega de Urriellu ens va fer canviar de plans per buscar aires més tranquils, càlids i juganers amb la boira que anava i venia a la Peña Maín (just damunt del collado de Pandébano).

La Wish You Were Here és una vieta ben bonica i agradable. Reunions amb anelles per rapelar i algun parabolt en els punt més díficils. Cal dur friends fins C2 i Aliens. Roca bona amb algun bloc en el L1. Aproximació còmoda  en 30min des del pàrking del coll.

Apa! Fins aviat i us deixo amb les ressenyes que he fet.

15 anys de... la Lapònia a la Portella Gran.

El anys següents a la seva obertura, la Lapònia al vessant oest de la Portella Gran de Montserrat, va convertir-se en una escalada ben freqüentada. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys amb la finalitat de poder fer una escalada a l'ombra. 

No en tinc gaires records de la via: només recordo que anavem tres i que ens va fer un dia ben agradable gràcies al ventet de marinada que bufava. De la resta, res de res. Trobareu informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i porteu pla B per si de cas.
 

Fuig d'Aquí a la Paret del Montnou.

Les noves generacions d'escaladors locals pugen molt forts i mot motivats. Algunes de les seves últimes obertures estan fora del meu avast però encara m'atrebeixo amb les més fàcils, com seria la Fuig d'Aquí al Montnou. Avui en un matí no estiuenc que em salvat per ben poc.

L'enhorabona als oberturistes per aquesta perla curta però molt bonica i molt ben resolta. La important neteja de la fisura del L2 permet disfrutar d'una molt bona escalada lliure. El grau l'he trobat més aviat benèvol a condició de tenir una bona envergadura, tot i així, no em queixaré pas.

Vieta semiequipada on cal dur friends fins C2, Aliens i algunes bagues (tascons petits opcionals). L1 poc equipat i L2 gairebé equipat. Roca molt bona menys uns blocs dubtosos a mig L1 i possible descens rapelant amb un llarg rapel de 60m.

Apa! Fins aviat i ara uns quants dies de vacances amb la familia... sigueu feliços.