La Nostromo i l'Aresta Pólux al Montgròs.

Tot lo bo s'acaba. S'acaba l'anticicló i s'acaba el periode per poder escalar al cor de Montserrat. Per això avui ens hi hem anat a perdre. El Montgròs, des del primer cop que el vaig escalar m'ha fascinat, possiblement és la paret que més m'agrada de tot el masís, i dic possiblement per que n'hi ha que encara no les he escalat.

He pensat que si la Nostromo va ser oberta en solitari, també la podria repetir en solitari. Així que, llarga caminada igual a material just, fins i tot m'he oblidat l'estrep, jeje! Realment he disfrutat molt, feia dies que no sentia la fragància montserratina.

La via segueix el primer canaló de la dreta de la paret, començant pels primers llargs de l'Aresta Pólux. En teoria tenia que seguir els tres primers llargs d'aquesta aresta i després passar-me a la paret però quan he fet això, m'he trobat al cim de la Pólux així que he tingut que tornar a baixar i descobrir per on tenia que flanquejar. I quin flanqueig, bufa! Pura finura montserratina. M'ha sortit en lliure però amb un xapatge molt apurat. La resta... un canaló genial i amb alegria.

Per cert, creieu que s'hi l'hi demano a la mare me'ls cosirà?

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.