Vam començar tard per motius diversos i va passar el que tenia que passar. Ens va pillar el negre just arribats a la grimpada final, sort que vam trobar una bauma i allà vàrem passar la pitjor nit de la meva vida: freda, amb tempesta i una calamarçada de ca l'ample. L'endemà, tot moll i blanc, vam sortir del cau i al cap d'una estona ens vàrem retrobar amb la família que van passar una nit... distreta.
Des de llavors, el que més hem preocupa d'anar a un lloc nou és conèixer la baixada.
Pel que fa a la via... és una ultraclàssica de Montserrat, hi ha informació per parar un tren i amb la restauració no té massa complicació. Tot i així dues cosetes, no l'infravaloreu i l'abandó a partir de l'R5 pot ser molt complicat.
Apa! Fins aviat i ...no us oblideu la càmera.
A mí és una de les vies que m'ha deixat més bon record. La vam fer amb 16 anyets i carregats de tacs de fusta, pel que pogués passar a la sortida del sostre, en aquella època era un mite per a nosaltres. També la vam acabar de nit, amb la sort d'arribar al refu després d'hores esgarrintxant-nos per la canal de Patriarques.
ResponEliminaUna gran clàssica moooolt recomenable!
Una via mítica que jo encara tinc pendent, com moltes!! enhorabona per l'anniversari.
ResponEliminaOstres Jaume!!! Doncs és de les imprescindibles. L'estiu vinent ja saps els que et toca.
ResponEliminaXavi, jo en guardo un record agredolç i encara s'accelera el cor quan penso amb la sortida del sostre, jeje!!
Salut.
Jo encara tinc a casa, ben guardat, un dels dos tacs que hi havia l'any 72 a la sortida del sostre, que em va saltar davant dels nassos. Sort que el segon va aguantar, perquè amb l'arnès de pit que portava, no hagués durat penjat ni 15 minuts. Coses de l'època!!
ResponEliminaXavier