Canelles. La racòndita humanització.

La Noguera Ribagorçana és un riu fronterer que posiblement amaga els paisatges més espectaculars de la geografia catalana. L'un escorpit per la natura com és el Congost de Montrebei i l'altre escorpit per l'home com és la Presa de Canelles.

Aquest indret allunyat, amagat, on dóna la sensació que t'estan observant contínuament, guarda una bona paret de roca amb unes vies força interesants. Aquests dies n'hem fet un parell, acompanyats d'un sol radiant i una caloreta destacable.

Ahir vam fer la Si quieres llegar a Viejo no hagas vias del Marmolejo, un nom molt llarg per la via més llarga i amb les tirades més llargues. Podem dividir la via en tres parts: el primer terç (fins la primera feixa) gairebé equipat amb roca acceptable i passos d'Ae molt llargs. El segon terç (entre feixes) herbós i lleig. I l'últim terç (fins el cim) realment molt bo sobretot el L6, genial.

I avui, hem fet la No t'en Galletis. Molt més maca que l'anterior. Roca més bona, més fisures, més diedres, més atlètica i més desequipada. De fet, la via no té cap expansió, i menys un clau la resta són ponts de roca. Destacar el L3 per la presència d'un niu de voltors habitat (evitar l'escalada durant l'època de nidificació) i el L6 boníssim.

De material. En la primera, dur friends fins el C4 repetint els mitjans pel llarg del diedre si sou molt col.locadors del friends i un munt de cintes pel L1 si no us volem saltar cap parabolt. Per la segona, com que s'han de reforçar totes les reunions, aquí sí que cal repetir els friends, dur els tascons i algun cordino de recanvi.

Apa! Fins aviat i ...no patiu, el grau és bastant benèvol.