Montrebei. La traca final.

La primavera fa dies que es mostra en tota la seva esplendor. El sol brilla i escalfa. Un sol que no et posa moreno sinó que et deixa vermell directament. Un sol del que val la pena amagar-se encara que no sigui estiu. Per això, practicament donem l'adéu al vessant sud, fins la tardor, i aviat donarem la benvinguda al vessant nord.

Dels pocs llocs que no són ni carn ni peix, és la Paret de Catalunya de Montrebei. Aquest dos dies hi hem fet un parell de vies que ens han deixat el cos cansat i els dits sense pell.

Primer la Marquises. Via que tenia a la llista des de temps inmemorials i que sempre m'havia fet una por terrible. Finalment, després d'una llarga jornada, l'he fet acompanyat de dos veterans amb currículum i, que per sort meva, també la tenien pendent.

La Marquises te l'esperit montrebeia més autèntic. Plaques, fisures, diedres, xemeneies, desploms, etç. tot en 450m d'escalada poc equipada i roca bona en general. Destacar el L4 per bonic, el L5 per perdedor i sobretot el L9 que si el voleu fer tot en artificial us caldran dos jocs de friends fins el C3. Com passa sempre en aquestes vies, NO calen claus però poden ajudar.

 

I l'endemà, amb una mica de por de com respondria el cos, ens hem posat a la benèbola Cau del Sioux, benèbola per ser a Montrebei per què la via té algun trosset on cal apretar (L8), però en general és una via bastant equipada on de tant en tant posarem alguna coseta. Destacar la placa mirall del L4 i la presiosa fisura del L5 (on falta una xapa però es pot protegir bé) amb la respectiva reunió, llarg molt bo.

Menció especial als malparits que s'han endut els claus a la sortida de l'última R i que han deixat unes bagues penjant del parabolt per que a algú s'he l'hi trenquin i hagis d'avisar als bombers. He parlat amb l'oberturista i mirarem d'arreglar-ho però no sé quan (ja informarem). De moment, molt de compte, amb un pas d'espatlla crec que també és pot passar.

Apa! Fins aviat i disfruteu-les.