Lloc encisador, exòtic, preciós, tranquil, només la veu del riu trenca el silenci. El riu La Vansa recull les aigües dels verals de Tuixent i les encaixona entre muntanyes per regalar-nos una paret on no sembla que ni hagi cap. Aigües fredes, transparents i cristalines que haurem de travesar just en arribar a peu de paret. Una paret freda a l'hivern però calorosa a l'estiu (almenys la remullada us retornarà).
La Veu del Riu és una via que m'ha agradat molt: per la roca, bona en tot el recorregut, per la varietat de passatges, predominant les plaques, pel grau, on cal apretar però sense excesos i per l'assegurament, parabolts i ponts de roca en la justa mesura. Si senyor! Enhorabona!
Llàstima de la feixa que li trenca la continuitat i de la longitud dels llargs (i dels rapels en conseqüència) que són massa llargs per empalmar-los però massa curts per avançar-ne, sobretot de rapelar.
Ups! I la resta?
De material porteu una quinzena de cintes, algunes de llargues, cordinos pels nombrosos ponts de roca i friends al gust però sobretot el C1 i el C2.
Apa! Fins aviat i... compte en l'últim rapel, sigueu espavilats.
Hoy la hemos hecho, boniiiiisima.
ResponEliminaSí que es veu maca la placa sí, i amb tans ponts de roca no serà del Millet?
ResponEliminaAquestes són petites joies amagades de l'Alt Urgell, Luichy, i del Miquel, Jaume, tot i que pugui semblar d'altres oberturistes, jeje!!
ResponEliminaSalut.