Diedre Salvatge a la Paret del Silenci.

Com que el dia d'avui no estava per tirar coets, he anat a fer una vieta que van obrir la primavera de l'any passat així, mentre baixava pel caminet direcció a Font Ferrera, la llum, les formes, els colors teníen una màgia especial... era com si els arbres, els boixos i els grebols em saludesin dient-m'he: -Caram! quan de temps sense veuret, et trobàvem a faltar-.

Els meus passos m'han dut enmig del bosc on s'alça la Paret del Silenci i en la seva part més oriental el Diedre Salvatge. Salvatge per l'escàs equipament i salvatge per la roca, no sempre dolenta però no sempre bona.

Després d'una estona essent ocell de bosc, deixant perdre la mirada al fons de la vall, he desfet les meves passes talment com si tornés a la realitat.

Apa! Fins aviat i ...la crua i despietada realitat.