Sóc una formigueta dins l'inmensitat opaca i fosca de la boira que va seguint un fil d'aranya tortuós i escarpat amb la motxilla carregada d'il.lusions i l'ànima plena d'energia. No sé on vaig... estic desorientat i perdut. Els peons rocosos que vigilen el camí del rei apareixen de sobte de manera amenaçadora i un tros més amunt, encara entre boires, la seva silueta retallant el cel blau transparent em dóna la benvinguda.
Un cop damunt el mar de boira, continuo sentint-me minúscul dins l'enorme taulell de joc dels Pics d'Europa: peons, torres i àlfils es reparteixen al voltant de la Vega d'Urriellu, però entre tots ells només un rei. Un rei indiscutible, majestuós, esbelt, desafiant. Un rei assotat per tots els vents que hi pugui haber, castigat en mil tempestes i on mirant als demés de fit a fit sembla que els estigui dient: -Senyors, sóc el Picu Urriellu i aquí mano jo-.
El nostre objectiu és contundent i ambiciós: una per cada cara del rei. Primer volem fer les arrugues de la cara per la més atrevida i espectacular (la
Rabadá Navarro). Després pels cabells blancs i ondulats del clatell i les profundes esgarrapades del sol en una de les orelles (
Espejismo de Verano +
de la que vas, Plas i la
Directa de los Martínez) i finalment la pionera per l'espatlla allargassada i ombrívola exposada al Cantàbric (la
Pidal Cainejo).
Seguint els pasos dels ancestres fem cura d'humilitat i ens adonem de l'enorme proesa que van realitzar. Només queda treures el barret i aplaudir llurs respectives gestes, fetes amb uns recursos sumament més precaris però amb una lògica aplastant tot i que de vegades extraodinariament temerària. La nostra escalada moderna és resumeix en posar només el que podem treure i intentar preservar el màxim possible la pell dels dits davant una roca tant aspre com la del Picu Urriellu o el mal dit però popularment acceptat Naranjo de Bulnes.
El meu desig de tornar fa que no m'acomiadi del tot de la petita guardiana i protectora del cim. Potser a estat ella qui ens ha regalat les tres magnífiques i assoleïades jornades d'escalada. Marxo fisicament esgotat però animicament renovat i satisfet.
Apa! Fins aviat i aquí us deixo les ressenyes... després de més dies dels que hagués volgut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada