The Passenger a la Sud del Pedraforca.

Molt bona jornada avui a la Sud del Pedraforca amb un solet radiant i un ventet prou agradable per refrescar l'ambient. Hem anat a fer l'última via oberta a la sud: The Passenger... futura clàssica de la paret sense cap dubte. L'enhorabona als obertures per haber trobat una linia tant bona.

Podem dividir la via en dues parts unides per un llarg de tràmit. La part inferior per les plaques típiques del lloc, lleugerament ajagudes que permet fer unes bones adherències. I la part superior més vertical amb cantos sorprenents. Diversos llargs de gran bellesa.

Via equipada (16cintes + R. alguna de llarga), friends fins C2 opcionals. Roca molt bona en general amb alguna llastreta dubtosa i alguna herbeta desperdigada. Grau benèvol i poc obligada. La part inferior rapelable, la superior ja no.

Apa! Fins aviat i ...final de festa espectacular, oi?

El Puretón i la No ho sé, tío! a Narieda Oest.

Després de les pluges d'ahir, les adherències a la cara oest de Roca Narieda no estaven per gaires floritures i prou m'ha costat una caiguda (tonta) en aquest parell de vies fetes ja en dues ocasions (Jul-03 i Oct-09).

El Puretón sempre m'ha sortit en lliure. La No ho sé, tío! sempre he punxat a dalt de tot. I avui, més del mateix, per tant, segur que algun matí d'estiu o altre hi acabaré tornant. Poc més a destacar de les vies, potser només dir-vos que la No ho sé tío! te una petita variant al final del L2.

De material, només un grapat de cintes i recomenable corda de 80m per la segona. Roca molt bona i ombra fins les 14h.

Apa! Fins aviat i les podeu combinar així o amb d'altres de la zona.

Dia de Lluna al Vallhivierna.

Llauset, un altre racó on no havia estat mai. Bonica vall de colors contrastats: des del marró opac de l'òxid de ferro, fins el blau fosc de l'embassament de rigor, passant per les catifes de verd intens al voltant dels estanys. Tot dominat per un dels grans del Pirineu com és el Vallhivierna.

El nostre objectiu ha estat la seva caòtica i allargada paret sud, amb una roca bicolor molt més bona i exòtica del que m'esperava: tota una delícia pels experts en la matèria i que no poden deixar passar. Hem repetit la bonica Dia de Lluna, potser la millor de la paret.

Via semiequipada, ben trobada i prou variada. Tot i trobar alguna presa molla, l'hem feta tota en lliure, essent el L2 el més difícil (tot i que el L3 té el grau més alt). Destacar la bellesa del L8 per una xemeneia realment increïble. Possible variant en el L9 (sense més dades) i cresta somital de 70m on és millor anar encordats (possible muntar reunió en un gran bloc caractèristic o sortir en ensamble)

Amb els friends (fins C3) i els Aliens ja fareu. La roca molt bona encara que no ho sembli, tot i així, tots els llargs tenen aquell tramet o bloc on cal vigilar, sobretot a la cresta on SÍ que és dolenta. Si és vol baixar rapelant s'ha de preveure cordinos de recanvi o alguns maillons (no totes les reunions en tenen). Sinó es vol rapelar, la cosa ja és més feixuga.

Pel descens, primer cal pujar fins la cresta somital, baixar per la gran pedrera del vessant nord i de mica en mica amb intuïció i bona vista anirem trobant fites fins el camí que puja al Vallhivierna per l'Ibón de Chelat, a partir d'aquí ja és més còmode direcció al (futur) refugi de Botornás, el seu estany, el seu coll i la baixada definitiva cap a l'embassament, total: poc més de dues hores.

Apa! Fins aviat i l'aproximació és molt més evident i còmoda amb poc més d'una hora.

15 anys de... la Indirectíssima a la Paret de Riu Malo.

Ara farà 15 anys vaig fer la meva primera visita a Cavallers i deu ni do de com a canviat des d'aleshores. Com que el company estava en fase de recuperació vam combinar esportiva i la Indirectíssima a la Paret de Riu Malo (massa llarg per dir la paret on peta el riu malo, jeje!!).

Tortuosa via sense massa complicació i amb multitud de vies que la creuen. Recordo que la part superior era ben bonica amb algun desplom ben atlètic. Roca bona i compacta per col.locar alguns flotants de tant en tant. Descens rapelant fins el jardí i després caminant.

Apa! Fins aviat i compte amb el sol matinal que hi cau de ple.

Esperó Est a la Punta Jean Santé.

Seguim aprofitant al màxim les bones jornades que aquest estiu tant calorós ens està regalant. Així que tornem a visitar el gran Midi d'Ossau per fer sencer l'Esperó Est, i tal com diu el company:
-Només fins l'R7? ja hi pots tornar-.

Doncs així és. Molta gent l'ha fa fins l'R7 però d'allà en amunt encara queda via: ben guapa i ben difícil. El peatge a pagar és el delicat descens per les vires.

Via bonica, llarga i variada. Amb predomini evident de les fissures. La part intermitja és una mica indefinida però la localització en el L9 d'un pont de roca al peu d'una xemeneia i un clau partit a la reunió ens va fer veure que seguiem el camí correcte.

De material duiem els flotants habituals en aquestes vies i repetint els friends mitjans. La roca boníssima sempre menys la sortida a la cresta somital amb diversos blocs inestables. Destacar el L7 per una fissura (mig empotrament) realment excepcional. En general grau típic del Midi (apretadet, jeje!).

Com que gairebé tothom rapela de l'R7, les reunions estan farcides de cordinos que no deixen entrar els mosquetons, tingueu-ho en compte. A partir d'aquí, ja no hi ha gairebé res, només algun clau en els punts més difícils. Si es vol fer fins a dalt, jo recomano dur un tros de corda de metre i mig o dos metres per reforçar el merlet somital des d'on és rapela per anar a buscar les vires.

Apa! Fins aviat i mil disculpes als companys catalans que estaven acabant la S.E. Clàssica i que els vaig explicar una mica malament la baixada per aquestes... l'edat no perdona, jeje!!!

15 anys de... la Impresions a les Agulles d'en Custodi.

L'any 2000 no va ser un any especialment productiu en l'obertura de vies per part meva, de fet, aquesta va ser l'única que vaig obrir. Una via oberta amb un sol atac i aprofitant l'ombra matinal. Jo pensava que la paret era més llarga fins que em vaig adonar que era una agulla ja que la perpestiva enganyava d'una forma sorprenent.

La Impresions a les Agulles d'en Custodi és una via desequipada principalment de fissures i bavareses. A mi, personalment m'agrada, suposo que per això l'he repetit en dues ocasions (set- 00 i Jun-09). El descens el farem per la mateixa via en tres rapels, en el segon haurem de pendular una mica (preveure baga per la sabina somital).

Apa! Fins aviat i ... 6b no obligat si som hàbils amb el material.

Kuru a la Dent d'en Rossell.

Amb la bonica jornada que ha fet, molt personal hi havia avui per la Vall de Núria. A part dels senderistes habituals la majoria han decidit  donar-se una bona remullada baixant pel barranc: com si s'haguessin posat d'acord. I nosaltres nedant a contracorrent a dalt a la Dent d'en Rossell.

Hem fet la bonica Kuru, o més ben dit, la molt bonica Kuru. Grata sorpresa positiva la d'aquesta via. Només dos llargs (L7 i L8) són lletjos, la resta no tenen desperdici. L'única pega (per trobar-ne una) és l'excessiu abús que han fet del parabolt. Així doncs prepareu-vos per disfrutar i no patir gens. A més a més, el grau que proposen els oberturistes està regalat (a la ressenya que us penjo poso el que a mi m'ha semblat).

Així doncs: un bon grapat de cintes, roca molt bona, poca herba, reunions còmodes, la càmara a punt per algunes fotos ben xules i la crema solar (agraïreu l'ombreta de l'arbre, ja veureu) i gaaaaaaas!!!!

Apa! Fins aviat i per cert, en ha sortit tota en lliure, màxim 6c... com més alt millor.