Via dels Provençals a la Sud del Pedraforca.

Tot i ser finals d'Agost el sol i la caloreta s'han imposat a la sud del Pedraforca, al límit per esguerrar la jornada, però un lleuger ventet feia més soportable l'agonia de saber si anàvem bé o no a la Via dels Provençals.

Via lògica en el seu dia i que ara consisteix en mantenir-se separat dels parabolts de les vies veïnes i aprofitar el que surt al pas d'elles. Així doncs, l'R1 la podem fer a la homònima del Camí del Tro i l'R3 a l'homònima de la Passenger, així us estalviareu de montar-les (excepte l'R2 que ho haureu de fer en un petit nínxol). Nosaltres hem intentat anar on ens deia la ressenya que duiem però realment és complicar-se la vida tenint uns parabolts una mica més amunt (a no ser que vulgueu practicar triangulacions).

Així doncs, porteu els tascons, els friends fins el C2 (el C3 és purament opcional), els Aliens i un ramijot de cordinos de totes mides. Roca molt bona en general però amb una mica d'herba a les fissures. Insisteixo amb el tema reunions: a la ressenya que us he fet és el que faria ara però no el que hem fet, ok?

Apa! Fins aviat i diuen que la van obrir en 4h....nosaltres hem tardat gairebé el mateix, jeje! però sense clavar.

Perfils Coneguts.

Pas endavant del post: Perfils Inconfusibles i amb un altre títol podria semblar el nom d'una pel.lícula de riure: Perfils Inconfusibles II, evolució familiar (potser r-evolució familiar seria més escaient).

Perquè diuen que dos no és el doble de feina sinó el quàdruple de feina. sort que un ja creix d'una manera imparable.

Apa! Fins aviat i aquest any ja tenim la carta als Reis feta, o potser serà el Tió? o cap dels dos... ves a saber, jejeje!!

15 anys de... la Superse a la Dent d'Orlú.

Fa 15 anys, després d'una parada de tres mesos en les meves escalades, les ganes van tornar aflorar i amb el Marià vam fer una visita a la gran Dent d'Orlú, la meva primera visita. I fer-la en ple més d'Agost no va ser el més escaïent. Quina calor que vam passar, redéu!!!

La Superse és una clàssica del lloc. Fàcil, equipada i assegurada a l'estil francès, on el més difícil és trobar el peu de via (almenys aquest és el record que en tinc) potser ara hi ha el nom escrit. Bona roca, bones adherències, algun diedre, algun desplomet i anar fent que és prou llarga. Més informació a la xarxa.

Apa! Fins aviat i recordo que al cim hi havia una gentada de por ...i una de mosques que també feia por, jeje!!

Ansó. L'última vall pririnenca (o no).

Fa bastants anys un romàntic de l'escalada (o més ben dit, un passejant de les muntanyes) hem parlava d'unes parets precioses i altives en una vall perduda del Pirineu que jo només havia sentit en converses laborals de mon pare. Les ressenyes passàven per les meves mans i sempre anàven a parar al fons de la carpeta. Quan anar-hi? Vet aquí la qüestió.

Si se'n te ganes, tot en aquesta vida acaba arribant i les meves primeres escalades a la Vall d'Ansó s'han fet realitat (gràcies companys i gràcies familia), i la veritat és que han superat les meves expectatives amb escreix. Com unes parets com aquestes han pogut passar desapercebudes fins el tombant de segle? Increïble!!! I el que queda per obrir, fua!!!

 Nosaltres hem fet dues vies i futures clàssiques si no ho són ja. Primer la Camille a la vertical Paret del Codero d'Ezkaurre o Paret d'Ur i l'endemà l'Espiritu del Bosque al super estètic i esbelt Pilar d'Ansó.

De la primera destacar: el diedre de continuitat absoluta del L4 on cal dominar a parts iguals la tècnica de fissura i el canteig de peus sobre preses minúscules. El L8 super bonic i amb molt ambient. I el diedre final per rematar la festa i els braços si no ho han fet més avall. Cara Est.

De la segona destacar el L3 com el més obligat i difícil (el 7c de l'Ae ja és per extraterrestres) i el preciós L7 que per si sol ja val la pena la visita. I en general destacar la notable tècnica de peus que és necessita per fer la via en lliure (o gairebé tota en lliure), la peculiar estructura de la roca obliga a fer adherències increïbles o cantejos impossibles. Cara sud.

Vies gairebé equipades però en les dues vies cal portar els friends fins el C3, Aliens i unes 15 cintes variades. En moltes tirades no posarem res però en d'altres si. Reunions equipades menys la cimera de l'Espiritu del Bosque (important guardar els aliens).

Quatre ratlles de les aproximacions i descensos.

Camille: deixar el cotxe en el petit aparcament dels dos fajos gegants i característics. Trobar l'inici del caminet (punt vermell) i pujar en forta pendent fins a peu de paret i travessar a l'esquerra (30min). Pel descens, planejar per les campes d'herba (alguna fita) fins veure una petita borda de pastors, fer una diagonal en baixada cap a sota la borda (camp obert i mil camins possibles) fins anar trobant alguna traça i una pista forestal al límit amb el bosc, seguir la pista fins la carretera i retornar (90min).

Espiritu del Bosque: deixar el cotxe a l'aparcament del pal de telèfon amb marca vermella o una mica més amunt. Travessar el riu (sense problemes, poc cabal a l'estiu i moltes pedres) i remuntar per un torrent (fites), creuar un primer camí transversal i agafar el segon a la dreta fins una ziga zaga on el deixarem per pendre un corriolet que ens retorna al torrent, NO creuar-lo i seguir-lo un tros amunt fins que unes fites ens fan sortir per l'esquerra (obrir bé els ulls, no és evident), pujar en forta pendent fent ziga zagues fins que s'acaba el bosc i veiem el Pilar d'Ansó sobre nostre, només en restarà la campa d'herbes i la pedrera inhumana (75min). Pel descens crestejar cap a la dreta (est) fins trobar una bretxa amb una fita (5min) i 15m per sota trobar una intal.lació de dos parabolts i mallons d'on rapelarem (40m mínim), i ja evident cap a la pedrera i el peu de via.

Apa! Fins aviat i espero no tardar tant en tornar-hi.

La Història Inacabable a la Dent d¡en Rossell.

A la vall de Núria sempre passen coses (o gairebé sempre), i nosaltres com espectadors de luxe des de les altures de la Dent d'en Rossell mentre repetiem l'agradable Història Inacabable (rodolí, jeje!!), vieta equipada per no patir gens i disfrutar d'allò més.

Tot i així voldria mencionar un parell de cosetes. La primera: compte amb el primer i últim pas de via, l'un per falta d'un parabolt a l'R0 (ja no venia d'un, caram) i l'altre per finet i difícil. I la segona fa referència a la ressenya original on marca tirades molt curtes però que amb alguna cinta de més (i que sigui llarga) es poden empalmar tal i com hem fet nosaltres. Menció especial a l'R3 (R6 original) que queda amagada darrera el diedre.

Mínim dur unes 13 cintes variades +R. i unes 20 si es vol empalmar. Roca molt bona amb algun bloc a controlar i una mica de líquen aquí i allà. Sol fins a migdia.

Apa! Fins aviat i descens còmode, ràpid, ben marcat i dret pel corriolet de la dreta de la paret... primer cal pujar uns cinc minuts per trobar-lo.

La Berta a la Roca de l'Ordiguer.

Amb poques setmanes de diferència, l'atzar em torna a portar a la cara nord del Cadí, aquest cop a repetir la Berta a la Roca de l'Ordiguer, una via que estava a la llista des de feia bastant temps i que hem disfrutat en aquest dia tant espatarrantment bo que a fet avui.

Escalada típica del Cadí amb una lògica aplastant des de lluny però que un cop hi estas posat hi ha diversos punts que et fa dubtar. Podriem dividir la via amb quatre parts: la primera per diedres ben definits i amb algun tram vertical. La segona per un terreny fàcil, indefinit i difícil d'assegurar. La tercera molt interesant i bonica, és la que li dóna cos i entitat a la via. I la quarta i darrera per l'aresta somital que no saps si anar més pel vessant est o pel vessant nord.

En el llarg del flanqueig, primer cal baixar una mica per tornar a pujar al final i travessar a l'altre vessant, a partir d'aquí es pot pujar fins el pi característic per aquesta vessant o quan haguem pujat una mica tornar a buscar el fil de l'aresta, en qualsevol cas vigilar amb el fregament.

Semiequipada basicament amb claus però on també trobarem, algun buril, ponts de roca i fins i tot algun parabolt, algunes reunions a reforçar i en algunes difícil de fer-ho. Cal dur tascons, friends fins C3, Aliens i alguna baga. Roca molt variable però no massa bona en els trams fàcils i replans, vigilar que les cordes no tirin res. Possibilitat de muntar reunions intermitges en les tirades més llargues.

Apa! Fins aviat i molta precaució en el primer tram de descens i sobretot abans de conectar amb la canal de Cristall.

El Gran Diedre al Pic Barbet.

Des de la plana del Rosselló, el perfil del massís del Canigó esdevé una imatge impactant, almenys si és la primera vegada. Han passat molts anys des d'aquell viatge de feina que em va permetre veurel i sempre havia tingut ganes d'anar-hi.

El Gran Diedre (o Sala Bobo) a la paret nord del Pic Barbet és la gran clàssica del lloc i, naturalment, la que disposa de més informació. Nosaltres hem fet l'entrada original i la sortida original per variar una mica del que fa la gent, que entren per la Mauber i surten pel Pilar Chouca.

 

 

Via bonica i sense massa dificultat. Inici per uns diedres amb diagonal a l'esquerra no massa evidents a uns vint metres a la l'esquerra de la Mauber (clau més o menys vissible). Part central per un diedre perfecte super evident i part superior anant a buscar la gran cova característica i després flanquejant a la dreta per unes vires herboses.

Semiequipada amb algunes reunions de parabolts. Cal portar tascons (discret i més aviat petits), friends (fins C2), Aliens i alguna baga. Roca molt bona menys l'entrada a l'R2 i l'R6 (cova) però bastant polida per l'aigua i el glaç, sobretot al diedre.

I ara el que us importa de veritat... la pista, oi que si? Doncs és cert, és llarga (vint quilòmetres) i està feta una desastre: els cinc primers fins a Mas Malet està perfecta, d'aquí fins a  Prat Cabrera encara aguanta, però els últims cinc estan molt malament. Tot i que es pot passar i hi ha penya que hi puja, no és recomanable per turismes.

Apa! Fins aviat i per cert, aproximació i descens còmodes amb poc més d'una horeta.