15 anys de... l'Aurora Boreal a la Paret de Riu Lacó.

Aquesta via a Riu Lacó va ser com el tret de sortida a la segona generació de vies obertes a la paret i la resposta a l'interrogant de si aquelles plaques tant compactes podien ser obertes més enllà de la genialitat del mestre Xuxe. Així doncs, l'Aurora Boreal, feta fa 15 anys en solitari i repetida anyets més tard (Gen-08) era una llum que ens il.luminava el camí.

Recordo que en tots els llargs hi havia algun pas o altre que et feia treure les misèries per poder passar  (o més aviat, et feia buscar les misèries, jeje!!). També recordo que la roca era (i és) molt compacta i bona. Una bona via típica del lloc.

Apa! Fins aviat i a combinar amb alguna de les properes.

15 anys de... el Diedre Farreny a la Roca Alta.

Clàssica per excel.lència de la Roca Alta a Vilanova de Meià, El Diedre Farreny és d'una evidència i lògica absoluta. Ben vertical de cap a peus amb trams atlètics i la característica roca vilanovina tant agradable d'escalar, i per arrodonir la festa, conteu amb uns cinquens d'època que prou us faran apretar.

Llegint per internet diuen que hi ha com (diguem) un intent fallit de restauració, amb parabolts on no toca i espàrrecs sense xapa. Recordo que fa 15 anys el tema ja estava així i va fer desorientar-nos una mica ja que no en sabíem res. Actualment, la informació penjada a la xarxa us permetrà escalar-la amb més tranquilitat i amb diverses combinacions d'on montar reunió (la de la ressenya crec que és la que vam fer nosaltres).

Apa! Fins aviat i sobretot no us oblideu el material de fortuna.

Bones Festes.

Quin any aquest 2020, renoi!!! Fa un any, qui ens hagués dit que estaríem com estem: jo no, ni molt menys. Suposo que en aquest context, es fa més necessari que mai desitjar-vos un bon Nadal, un bon 2021 i sobretot sobretot una salut de ferro per combatre la Covid.

Escaladorament parlant, aquest proper any tinc un objectiu molt ambiciós per aconseguir. Serà tot un repte fer-lo realitat i espero poder-lo desgranar al blog i espero, també, fer-ne partíceps a alguns de vosaltres. No cal que us digui que les ganes de tornar-vos a veure són enormes però la prudència impera.

Apa! Fins aviat i seguirem sumant... les rialles, la por, la tensió i els disfrutar escalant ens aguarda.

15 anys de... la Via del Kiko a Busa.

El vessant sud de la presó de Busa va ser de les últimes parets en obrir-s'hi vies i la primera d'elles va ser aquesta via del Kiko. Jo, certament, no tenia massa idea de com arribar-hi i fa 15 anys el caminet del grau de l'Areny no estava, ni bon tros, tant fresat com en l'actualitat, però la via es veia fàcil i calia anar-la fer.

Poca cosa recordo i poc us puc explicar. Així que prefereixo penjar-vos la ressenya i que descobriu els encants d'aquest vessant de la muntanya vosaltres mateixos. L'únic que sé del cert, és que era molt evident: pujava per diedres (L2 un xic herbós) i alguna curta xemeneia (L3). Accés per feixa recomanable.

Apa! Fins aviat i recordeu que la moratòria durant el Desembre, Gener i Febrer només afecta la cinglera sud, la que mira a la Vall d'Ora.

15 anys de... la Rama de Ketama a Cal Fité.

 L'estètic triangle de l'Esperó de Cal Fité conté una de les vies clàssiques de la comarca. Però a la dreta d'aquesta hi ha un parell de vies més absolutament perdudes en el temps. La Rama de Ketama és una d'aquestes rareses que ben poques repeticions deu tenir.

Jo vaig fer la meva avui farà 15 anys i certament els records que en guardo no són especialment gratificants, sobretot per la roca que sempre demanava prestar-hi atenció i en general la podem qualificar de mediocre. El que tampoc recordo és si es podia rapelar o no, en qualsevol cas podeu baixar caminant cap a la dreta.

Apa! Fins aviat i aquí teniu la ressenya.

L'Esperó del Sol a l'Agulló dels Torms.

La Móra Comdal és dels racons més tranquils de la comarca (per variar, jeje!!). Personalment hi tinc una relació d'amor i odi: sempre que hi vaig m'acabo perdent i fent el porc fer per les seves costes. Avui (també per variar) m'ha tornat a passar el mateix i he acabat fent una via que no entrava dins el previst però almenys em salvat la jornada.

Plantat sota el peu de la vertical agulla, he vist l'abundant equipament i el llastimós aspecte de la roca però com que no tenia res a perdre he començat a pujar: aquí en lliure, allà A0, més amunt còdol volador, ull que això petarà, goita quin forat. En resum: el L1 ha sortit tot en lliure però en qualsevol moment pots sortir disparat i, el L2 no ha sortit tot en lliure perquè ja estava cansat de la dansa precària però si veia color. Després a casa he vist que la via era l'Esperó del Sol a l'Agulló dels Torms.

Penseu que pot fer-se tota o gairebé tota en artificial i que només cal dur cintes... un bon feix de cintes. Roca amb un tram molt bo gairebé arribant a dalt però la resta mediocre mediocre. Descens rapelant.

Apa! Fins aviat i ... en vies així s'apren a escalar i a tractar la roca amb delicadesa, jeje!!

15 anys de... la Ginseng a la Paret de Riu Lacó.

Quan et mires la paret de Riu Lacó endevines alguns escuts de roca extraodinariament compacta ratllats per unes tímides fisures. La Ginseng afronta un d'aquests escuts amb una escalada que desprèn el bon saber fer dels seus oberturistes. L'atracció era massa gran i fa 15 anys vaig posar-hi fil a l'agulla.

Recordo ja des dels primers metres tenir que apretar de bona manera i l'arribada a cada espit era un sospir d'alleujament. Vieta curta però treballosa que val la pena no infravalorar. Recordo que el L2 tenia cert bon ambient tot i la modesta alçada i que la sortida al cim era un xic herbosa per entremig d'unes sabines (res dramàtic per això).

Apa! Fins aviat i la ressenya.

15 anys de... la Via de les D's a la Paret de Migjorn.

Des de l'antic poblet de Rúbies, la paret de Migjorn destaca per sobre les altres. I el diedre de la Drapaires destaca al bell mig de la paret. Però com actor secundari o com a zero a l'esquerra també hi ha un altre evident diedre que demanava a crits ser obert. Així que, avui fa 15 anys i després de dos atacs, vaig enllestir la Via de les D's.

És una pena que l'evidència i elegància del diedre no es vegi compensat per una roca de qualitat i, certament aquest és el gran problema de la via (i també el nom i propaganda que en faig, jeje!!) però és el que hi ha i no cal enganyar al personal. El tram més delicat ho vaig reforçar amb dos espits pujant de segon i buscant el lloc on la roca sonava més sòlida (així almenys, pels espits no haureu de patir). També voldria comentar que el L2 i L4 són molt bonics i potser compensen la resta.

Per acabar, afegir que el tac de fusta que marca la ressenya a l'inici ja no hi és i, que possiblement hi hagi algun clau en les proximitats dels projectes que hi ha en marxa (o no).

Apa! Fins aviat i si us animeu a repetir-la ja direu quelcom.

Lo Gall Sergi fa bon Caldo a la Pala del Coll.

Bonica jornada d'escalada avui al Montroig tot i que al sortir de casa, i després del ruixat nocturn, no en donava ni un duro. He repetit Lo Gall Sergi fa bon Caldo a la Pala del Coll, vieta senzilleta per no patir.

Senzilla que no vol dir fàcil: el L3 prou demana una bona apretada (més 6b que 6a+). Hi ha força xapes per assegurar els passos més difícils i només el L2 necessita algun friend (C2 i C3). Roca bona en general amb alguna crosta a vigilar.

Apa! Fins aviat i la ressenya per despedir-me.

15 anys de... la Terra d'Escudella al Tossal Rodó.

Quan em va caure a les mans la ressenya d'aquesta via gairebé no sabia ni on era i, certament, els pensament durant tota l'aproximació navegaven en un mar d'incerteses per si trobariem la via o no. Així doncs, avui fa 15 anys vam repetir l'evident Terra d'Escudella al Tossal Rodó.

Guardo uns bons records de la via: sense ser difícil prou et feia escalar i la roca també la recordo prou bona. L'única pega que hi vaig trobar va ser l'absència d'una reunió cimera amb condicions ja que la sabina era bastant escarransida.

Actualment no sé com està el tema de regulacions per nidificació, però en aquesta zona una parella de trencalòs amenaçava en prohibir-hi l'escalada. Si algú disposa de més informació i vol comartir-la serà d'agraïr.

Apa! Fins aviat i per cert, la ressenya és de fa bastants anys... però ja marcava estil, jeje!!

15 anys de... l'Arrels al Tossal del Bisbe.

El Tossal del Bisbe ja us l'he presentat algun altre cop i, avui fa 15 anys vaig repetir l'Arrels, l'única via que durant molt temps hi havia. Penjada a dalt de tot dels Llengots feia una mica de mandra anar-hi però al final l'excursioneta val molt la pena.

De la via recordo especialment el pas d'entrada: una barreja d'Ae i A1 que no saps massa bé com fer-lo. De la resta, també recordo la bonica i estètica aresta de l'últim llarg per guanyar el cim. Al final, sense ser una gran via resulta prou interessant (sobretot per les vistes en 360º).

Apa! Fins aviat i descens en rapel... el primer molt curtet per evitar fregament.

Via Secrets a la Roca Alta.

La Roca Alta és d'aquelles parets que cau a plom i amb la seva modesta alçada en surts amb els braços ben satisfets. Jo no hi he escalat gaire però avui m'he armat de valor per repetir una autèntica via perduda en el temps: la Secrets.

Com a bona representant de la paret, la via és ben vertical (sobretot el L1), ben atlètica (tots els llargs), ben rústica (amb burils sense xapa que m'han fet caure la llagrimeta quan els he vist) i ben pelada d'assegurances per aconseguir una bona feinada durant tota la jornada.

Dur tascons (discret), friends fins C3 (C4 opcional), Aliens, bagues (alguna de ben llarga per sabines gegants) i tres o quatre clauets per reforçar reunions i els passets d'artificial. Roca variable: trams molt bons i trams força dolents. Reunió cimera d'espabilat com puguis.

Apa! Fins aviat i ...R2 i R3 amb ferum a voltor.

Ruscus a Vilamala.

El dia d'avui no convidava gaire per estar a l'exterior però la rauxa a pogut més que el seny després de tants dies d'anar a mil. Així em fet una excursió, escalada, excursió per la sempre salvatge zona de Vilamala.

La Ruscus és una vieta fàcil i curta. Parlant estrictament d'escalada no s'en pot destacar res però l'entorn prou mereix una visita. La podeu completar amb d'altres de la zona del pla de Sòbol com aquesta. Roca bona, només cal dur Aliens i aproximació de 35min de pagès però de bon fer.

Apa! Fins aviat i fletxa minúscula a l'inici.

Los Chichos a la Paret Formiguera.

 Aprofitem el que les obligacions ens deixen d'aquesta fantàstica jornada de tardor avançada per escalar, en la tranquilitat intersetmanal, de la Paret Formiguera a St. Llorenç de Montgai. Hem repetit la popular via Los Chichos: vieta comercial per passar-ho bé.

Destacar només el bonic mur del L4. La resta no té massa història. Nosaltres només hem col.locat un C.75 al L1 (imatge), la resta equipat i totes les reunions amb anelles per rapelar (si es vol). Roca bona menys un tramet d'esperó del L2 i res més.

Apa! Fins aviat i per acabar la ressenya.

15 anys de... l'Excalibur al Cogulló del Turp.

El Cogulló del Turp va ser una descoberta tardana i, el seu bonic entorn era inversament proporcional a la qualitat de la roca, suposo que per això sempre ens havia foragitat. Però hi havia alguns amics que això els importava ben poc i van obrir-hi un parell de vies. L'Excalibur era una d'elles i avui fa 15 anys vam decidir anar-hi.

Amb companyia de l'oberturista que sabia on anava, jo vaig dexar-me portar. Certament no recordo gran cosa. L'únic que l'inici del L3 el vam fer per la placa (V+), resultant sensiblement més fàcil que pel diedre (6a+) tal i com van fer ells el dia de l'obertura.

Apa! Fins aviat i tranquilitat i aventura garantida.

Inner a la Serra de Carrànima.

Dissabte de pluja a dojo i avui dilluns es notava i força a les fonts i riuets d'Abella de la Conca. He tornat anar a la Serra de Carrànima a fer la Inner, via que ja vaig intentar fa un parell d'anys en solitari (feb-18) però que la meva consciència naturalista hem va impedir acabar.

La via és ben interessant, sobretot el L2 i el L3. El L2 he intentat fer-lo en lliure però he sucumbit a dos passos d'Ae (6c?). I el L3 es va posant més difícil com més amunt però surt bé. Roca molt bona en general i dur friends fins el C1 (i opcional el C4 o C5 pel darrer llarg). Descens en un llarg rapel de 55m fins la feixa.

Apa! Fins aviat i la ressenya.

15 anys de.. la Mantecas a la Roca Alta.

A la Roca Alta de Vilanova de Meià no hi he escalat mai gaire, suposo que el fet de no tenir un bon auto i una pista de terra així aixà hi ha influït. Avui fa 15 anys vaig anar-hi a fer l'altra clàssica de la paret: la Mantecas (o Peque Mantecas, no ho sé del cert).

Recordo que la via era ben xula, amb un inici en fisura de continuitat molt vertical i un final desplomat ben piquent. De la resta res de res. Trobareu informació extensa per la xarxa, així que poc més puc aportar jo.

Apa! Fins aviat i ... disfruteu-la que val la pena.

15 anys de... la Cases Marceló a la Serra Alta.

La Serra Alta us l'he presentat en alguna altra ocasió (a la Míster Pómez i la Pols a l'Era) i avui fa 15 anys vaig repetir la tercera i última via de la paret: l'acrobàtica i curteta Cases Marceló.

Recordo que els dos primers llargs superàven uns bons desploms en artificial i que els dos darrers eren en lliure de navegar buscant la lògica i els punts més febles de la paret.

Apa! Fins aviat i dels llocs més tranquils de la comarca... i desconeguts també.

Emilio Amor a la Serra de Carrànima.

Tota la setmana escoltant tambors de guerra i finalment ha espategat, encara sort que podrem sortir a fer esport individual als municipis limítrofs (si no vaig errat). Jo, per si de cas, avui ja he fet la meva escaladeta a Abella de la Conca amb un dia perfecte.

L'Emilio Amor a la Serra de Carrànima és una via prou interessant per anar-hi. Part inferior lletjota, però part superior ben bonica i amb ambient. L3 molt ben trobat. Ha sortit tota en lliure sense massa complicacions.

La via està semiequipada amb totes les reunions montades. Dur Aliens, friends fins C1 i diverses bagues i cordinos. Roca molt bona en general amb fulles seques de sabines a la part inferior. Descens en rapel per l'Ull de l'Elefant (60, 30 i 40) o desfent la cresta i un parell de rapels curts (20 i 25).

Apa! Fins aviat i ...oasi de solitud? (bon nom per una via)

Zuka a Busa.

 Colors de tardor d'allò més bonics i tranquilitat intersetmanal després de les riuades de gent del cap de setmana (preludi de confinament?), sigui cop sigui, avui a Busa s'estava realment bé, hi he aprofitat per escalar i passejar.

He anat a la zona del punt de guaïta de la Guàrdia (agradables records em porta) per fer la Zuka: vieta curteta per un diedre xemeneia ben bonic i vertical. Sortida de la reunió amb un esbarzer emprenyador però res a veure amb els de fa unes setmanes.

Cal dur friends grans i alguns de repetits (del C2 al C5, repetir el C3 i el C4 per anar bé). Roca bona en general i l'esbarzer comentat. Reunió un xic penjada. Inici característic amb unes grans sabines en forma de V mig tombades.

Apa! Fins aviat i ... de debò cal netejar els vorals mutilant els arbres d'aquesta manera?