Aquets darrers dies han estat com un Dejà Vu de fa 24 anys. Llavors va transcorrer dins l'etapa final de l'adolescència (com la que he vist en colletes de nois i noies aquests dies) amb la il.lusió d'ajudar amb el que fos.
Ara ha estat totalment diferent ja en edat adulta però amb una frase demolidora, dimecres al vespre, per la meva dona: -Marxo. No sé quan tornaré-. Dies difícils en tots els sentits, portant el cos al límit del defalliment, destrucció total acumulada. La meva cara devia ser la mateixa que la vista en molts companys i amics. Ha estat, certament, brutal.
Moltíssimes gràcies per les mostres d'ànims que he rebut, contestades en petits moments de respir. Gratitud eterna a la familia pel patiment i angoixa en molts moments. El millor regal ha estat l'abraçada dels meus dos herois en arribar a casa i la del pal de paller de la meva existència (mil gràcies bonica).
Apa! Fins aviat i tot i algunes declaracions que hagueu pogut escoltar per la radio: hi erem, hi som i hi serem.
Ànims i mil gràcies per la feina feta, esperem que la revetlla sigui més tranquila, i que els boscos tornin a gaudir d'un color verd intens en poc temps.
ResponEliminaGràcies Xavi. En aquesta objectiu de tenir els boscos verds, tothom hi pot aportar el seu granet d'arena.
ResponEliminaEns veiem crack.