15 anys de... La Ruta del Tako a Esplovins

Majestuosa és la vall del Segre damunt l'embassament d'Oliana. Quan encara no era escalador mirava més cap a l'aigua d'abaix i la por que hem feia la carretereta que la vorejava que no pas cap amunt, cap a les parets. Més endevant tot va canviar i desitjava mirar l'embasada des d'allà dalt, des del cim dels Esplovins.

Vaig celebrar el meu vintè aniversari escalant la Ruta del Tako i disfrutant d'alguns llargs molt bonics i curiosos pasatges. Llàstima de la part central que deixa bastant ha desitjar per la roca i l'herba, però la resta és prou bo si som capaços de trobar el camí correcte.

Apa! Fins aviat i felicitats al blog que ja té un anyet.

En Busca de l'Unicorn al Roget

Amb la baixada de temperatures que hi va haver ahir, avui era una situació ideal per buscar el sol a cotes altes. Solet que t'escalfa l'esquena i ventet que et refresca les mans. Així que ens hem descidit per les fisures del Roget.

En Busca de l'Unicorn és una via que tenia ullada des de feia molts anys, però el diedre final hem feia bastanta por. Sempre trobava una excusa per evitar-la i sabia que l'hauria de fer de primer així que he intentat no pensar-hi fins arribat el moment. Realment és un diedre brutal, amb la superació d'un sostre que et deixa els peus penjant mentre tens les espatlles encaixades com un tascó... buf!... i el parabolt allà, a un metre, sense poder-lo xapar i donant-he ànims... jeje! I algunes ressenyes li dónen 6a+... jeje! Llavors si que t'agafa el riure. Al final ha sortit però hem esbufegat una estona.

La via resta semiequipada amb les reunions montades però amb només un punt de rapel des d'un parabolt del 12 (molaria portar tres xapes d'espit amb anella per canviar les xapetes de forat petit que hi ha). En quan al material, estem amb el de sempre, si no passem en lliure seria interesant portar el C4, sinó fins al C3, fins hi tot amb C2 i tascons ja passarem. El tram expo... bé, no crec que sigui expo però si no portem un megafriend no ho podem assegurar, de totes maneres no és el tram més xungo del llarg. La resta, primers llargs lletjos i tram del mig bonic.

Apa! Fins aviat i no us confongueu amb l'inici.

Amanecer al Pic de Ríbuls.

El mes d'Agost és el mes de relax per excel.lència, però he passat un parell de setmanes bastant dures, amb moltes i diverses obligacions i poques estones tranquiles. Quan pensava que podria gaudir d'uns dies d'escalades amb companys llunyans, la truita es gira i el gàudi es redueix a la mínima expresió. Mínima però molt ben aprofitada al pic de Ríbuls en una via que vaig ullar en una anterior visita i final a les aïgues termals andorranes, ... genial!

Amanecer, nom que no porta cap pista sobre el que ens podem trobar però quan veus per allà on puja tens clar que els peus les passaran canutes. Plaques de roca molt bona amb fines fisures verticals, buf! ...m'ho he passat bé però en alguns llocs tenia rampes al dit gros i tot.

La via està bastant equipada en els dos primers llargs que són els més dificils, verticals i macos, a la resta hi ha poca cosa. En el L4 conectem amb l'Esperó Nord i per aquí fins el cim. La roca és bona però amb força liquens que fan una mica de por en alguna adherència. Amb tascons, aliens i friends (C3 opcional) ja n'hi ha prou i sobretot sobretot vigileu molt en la primera meitat de la baixada (del cim a coll), és molt pendent.

Apa! Fins aviat i us ho recomano ...el jacuzzi després de l'escalada, jeje!

15 anys de... Si tens set i no tens Vuit a Canalda

Una menys... bé, en aquells dies hauria de dir una més ja que era la dotzena vegada que anava a escalar a Canalda. Tot el sector dret de la paret és ideal per escalar-hi les tardes d'estiu ja que hi toca l'ombra i l'horari de les vies permet anar-hi.

La via és del munt i només el L3 és realment bonic, la resta deixa bastant que desitjar. Vigileu amb l'inici que és força contundent, si no ho veieu clar es pot pujar per un sistema de repises de la dreta.

 Apa! Fins aviat i poca cosa més recordo.

Normal a la Mona Xica de La Corriu.

L'Aigua de Valls s'obra pas enmig d'una terra escarpada i abrupta, a la vegada és frondosa, verda i d'una bellesa extraodinària. Sota la talaïa de l'ermita de Puig Aguilar tenim una petita paret de conglomerat amb dues boniques i esbeltes agulles, la Mona gran i la Mona Xica.

Avui m'han acompanyat a fer la Normal a la Mona Xica. Una via que ja vaig intentar (Nov-05) però que una esllavissada va fer-me tirar enrrera davant l'inestabilitat de les pedres i al final vaig repetir (Abr-10) un cop arrelades les plantes i assentat el terreny.

Realment l'únic que val la pena de la via és el lloc i l'estètica de pujar una agulla, però la roca és dolenta i l'equipament practicament nul. El descens el farem en un rapel volat de 60m (brutal) o dos de 20+40, cal preveure alguna baga i cordino prim per abandonar si els existents estàn molt deteriorats.

Apa! Fins aviat i aneu-hi a la tardor.

15 anys de... la Cerdà Pokorski a la Roca de l'Ordiguer.

Durant el crepuscle t'envaeig una sensació de relaxament, de tranquilitat, d'enmandriment ...i de mica en mica et vas integrant en l'entorn i gaudint del silenci i de les últimes llums del dia abans no t'acurruques dins el sac mirant el cel estrellat. Fas els últims esforços per mantenir els ulls oberts i poder demanar el desig a l'estel fugaç que és resisteix a passar, finalment succeeix i la son et venç sense adonar-t'en. Fa quinze anys vaig gaudir per primer cop d'aquesta pau al bonic Prat de Cadí, a la falda de la Roca de l'Ordiguer.

Vam fer la magnífica Cerdà Pokorski. Sabíem que es feia en lliure i sense clavar, per tant, tot i que duiem claus, aquest era el repte i ho vam aconseguir, almenys els companys per que jo vaig agonitzar amb la motxilla en el L3 i vaig acabar passant en A0.

Apa! Fins aviat i... siguem discrets, si us plau.

Maladeta. Crònica d'un somni.

El sol brilla darrera el arbres mentre els passos van caient muntanya amunt. Pujada forta, sense pietat, a un ritme lent, constant... dels que sembla que no arribes enlloc i et porten a tot arreu. L'ombra dels vegetals és perd i entrem dins el regne de la pedra. El sol continua brillant i els passos continuen caient. Finalment, després de 3h, l'ibón de Cregüenya se'ns presenta davant dels ulls d'una forma tímida, vergonyosa. Unes passes més i ja se'ns presenta en tota la seva majestuositat. Per què amagues tanta bellesa?

El sol deixa pas a la lluna, i nosaltres, a tocar de l'aigua calmada del llac, ens enrosquem dins el sac de dormir. La nit serà per la lluna i el matí pel fred. Però mentre no arriba, només faig que donar voltes. El bivac és incòmode? Tinc fred? o estic nerviós? ... el silenci és profund, del que fa mal a les orelles, i finalment sucumbeixo a la foscor.

Aviat, encara de nit, sona el despertador. Tinc les mateixes mandres que el dia en clarejar però tinc ganes de veure la paret. Una paret que, com el llac, es presenta d'una forma tímida, vergonyosa només ensenyant el trampolí a dalt de tot. Què hi ha en aquesta terra que tot s'ensenyi de mica en mica?

La neu comença on acaba la pujada, i la via comença on acaba la neu. Així doncs un granit polit per l'acció del glaç ens dóna la benvinguda. Diedres i fisures seran les seves formes, tot a l'ombra del Pic Maleït.

Portem pocs tascons, pocs friends i no portem claus. Volem fer-la en lliure, volem fer-la bé, ràpid, amb solvència, amb estil... ai! aquesta canalla. Eterna Juventud.

Els llargs cauen, nosaltres pujem. Tot surt perfecte, en un continu intercanvi de llargs, sense entrebancs, com un guió escrit. Fem una escalada minimalista, si portem poc hem de posar menys. L'aire corre entre entre les cintes però no importa, la roca és bona i la presa franca. Moviments freds i matussers a l'inici, moviments càlids i elegants amb el sol.

La meva eufòria augmenta amb l'alçada i es desborda un cop al cim. Queda la baixada sí, però aquest moment que no me'l robi ningú. Estic content com el sol radiant que il.lumina l'horitzó i mentre faig camí cap al coll que ens separa del Pic de la Maladeta penso en com de feliç i afortunat sóc de tenir companys que vulguin estar a l'altre cap de corda.

Això ha estat avui, però ahir vam escalfar motors a Ampriu, en una verda i acollidora vall, on hi ha diverses petites i caòtiques parets.

Per caminar poc i omplir el dia, la Desustanciao.

Plaques d'adherència sobre un granit molt bo i ben assegurat.

Apa! Fins aviat i ...que bonic és el Pirineu.

Cavallers. Pla B.

Temps insegur, massa insegur per escalar lluny de tot i de tothom, així que Cavallers ha estat el nostre pla B amb possibilitat de quedar-nos sense escalar però... qui no s'arrisca no pisca.

Arribem tard i enfilem a bon ritme i amb un sol radiant cap a Comalestorres a fer la via més repetida de tota la vall. Com no podia ser d'una altra manera, hi ha una cordada que acaba de començar. Pla B altre cop, i ens posem a la bonica Blues.

Val la pena anar bé de grau per poder gaudir del plaer del moviment, si no és així, potser posarem més material del normal entre els pocs però suficients parabolts que hi ha. El L4 és el més desequipat i on trobarem els trams més compromesos i l'últim el més bonic. Descens en rapel pel darrera sense complicacions.

Això va ser ahir i, avui hem apostat fort i hem anat a la Paret de Riu Malo però en el primer llarg de l'Agujetas de Color de Rosa ha començat a ploure i ens hem quedat amb les ganes, queda pendent. Cansats de pla B, hem optat pel C, C de Cap a Casa.

Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya de la Blues.