La Zeleste i la Com un Porquet a la Paret del Pont.

Última escalada de l'any drisfrutant de valent en una de les millors parets de Montserrat. És una paret petita, discreta, amagada però amb algunes vies molt bones. Aquesta paret és la del Pont.

N'hem fet dues. Primer la Zeleste. Bonica via, amb un L1 de buscar-se la vida i els altres dos més assegurats. Hem aprofitat les dues últimes reunions de l'Anonymous que estan allà mateix i són de parabolts.

Després hem fet la Com un Porquet, encara millor que l'altra i de les mateixes característiques.

Les dues vies tenen molt bona roca, excepte alguna llastra en el L1 de la Zeleste. Són escalades amb les assegurances justes i al lloc necesari. No són extremes però demanen atenció i aprofitar les posibilitats de la roca.

Apa! Fins aviat i... porteu-vos bé.

La Sang Cheyenne a Busa.

Muntanyes verdes i opàques a l'estiu, marrons i translúcides a l'hivern. La serra de Busa és un espectacle de la natura durant tot l'any. Amb la inversió tèrmica, s'està de luxe en aquestes terres.

Hem repetit la Sang Cheyenne. Via bonica sobretot el L1, que m'ha semblat quapíssim. Després de l'Ae del L2, m'ha sortit tot en lliure de segon (6b+), però té uns xapatges a desmà una mica cabrons (suposo què no està pensat per pujar-hi en lliure) així doncs, de primer, si ho deixem en 6c no crec que ningú es queixi (a no ser que vulgui tocar la moral).

En general, via ben assegurada per no patir gens. Roca molt bona, inusualment bona per ser Busa, però amb una mica de líquen emprenyador a la part de dalt. Amb 18 cintes i un estrep ja fareu.

Apa! Fins aviat i... abans us haguera assegurat tranquilitat, però ara no.

El Dioni al Roc de Collars

Típic dia d'hivern: boira a la plana, solet a la muntanya i temperatura super agradable. Fantàstic! Almenys ens hem tret l'espineta de l'altre dia. Hem trobat aquest dia radiant al Roc de Collars, en una vieta ideal pels dies com avui, en que s'ha de tornar d'hora a casa.

El Dioni és una via que puja per un dels pilars que hi ha a l'esquerra de la gran placa. És una via ràpida i amb una roca excepcional, molt agraïda d'escalar. L'excursioneta que hi ha no es fa gens pesada i millor que deixeu el cotxe uns centenars de metres abans d'arribar a la casa així no molestareu al propietari.

Pel demès, cap problema amb la via i posible descens amb només tres rapels, ah! i el L1 i L2 és poden empalmar amb alguna cinta de més.

Apa! Fins aviat i ...no estomaqueu gaire el tió.

Bones Festes.

Doncs això. Que tingueu unes bones festes.

Apa! Fins aviat i ...qui diu que als Monegros no hi plou, jejeje!

La Pacatràs als Puntals d'Àger.

Buf! Quina rasca!... Avui si que hem pillat. Boira, pluja i vent. Hagués preferit una nevada, almenys la roca hauria estat seca un ratet més.

Els Puntals d'Àger són terreny d'aventura, de vies fàcils en general, però de buscar-se la vida. La Pacatràs no és l'excepció encara que és bastant fàcil de seguir.

L'únic bo del dia, és que l'hem fet sense clavar, tot i que la reunió del cim queda bastant dolenta. Clavant millora una mica. La roca... és com totes les d'aquesta zona: variable. Això vol dir que trobarem trams dolents i trams molt bons.

Apa! Fins aviat i ...no us espereu gran cosa.

Riglos. Mai estaràs sol.

Feia dies que no fèiem una sortida escaladora i encara més dies que no anàvem a Riglos, així que autovia i manta.

D'una anterior visita, teníem un deute pendent amb la Visera, de les parets més espectaculars que hi ha a tota la península. Quin desplom! i quina roca! Brutal!

La primera vegada que hi vaig pujar, em vaig quedar bocabadat amb la part superior de la paret. Calia pujar-hi, calia fer la Zulú Demente (que no vol dir treura-la en lliure).

No cal que expliqui gran cosa de la via. Suposo que amb la solera que té, ja s'ha dit tot. Només dues cosetes: anéu bé de grau que la disfrutareu el doble (l'últim llarg es deixa trampejar) i assegureu la jugada que baixar-se és complicat.

Avui el company s'ha llevat (si és que s'ha arribat adormir) fet caldo i m'ha tocat fer una solitària ràpida. I he escollit el Mallo Colorado.

No tinc gaires ressenyes dels petits mallos, però les suficients per sortir del pas, aquest cop l'Ultravox. El que costa més d'aquestes vies és trobar la línia correcta de parabolts, totes s'assemblen.

Per aquesta via, cal seguir les xapes negres. Per la resta, poc més a destacar. Vieta ràpida, curta, fàcil, ben assegurada i roca bona amb algun còdol dubtós.

Apa! Fins aviat i ...penseu en agafar tanda.

15 anys de... la via d'en Xuxe a la Bruixa.

Des del Cap del Pla, hi ha una vista magnífica del racó de Font Ferrera i com si d'un imàn es tractes, la gran xemeneia de la Bruixa atrau totes les mirades. T'entren tantes ganes de pujar-hi com temors de fer-ho.

Fa 15anys vaig repetir la via d'en Xuxe d'aquest raconet, en solitari, i vaig flipar pepinillos amb el L2 on encara no hi havia el clau i alguna que altra expansió de més. Amb els anys l'he fet dues vegades més (Des-00 i Nov-06) i sempre he pensat que és un tram exigent i espectacular, actualment una mica menys obligat que abans.

Apa! Fins aviat i ...si seguim afegint, perdrà tot el seu caràcter.

Via Crucis al Solar d'Enclar.

Poques vegades he vist el Pirineu tant pelat a aquestes alçades d'any. Així que he aprofitat per anar a Andorra i no trobar la marabunta d'esquiadors.

He fet una visita al Solar d'Enclar, amb un ambient més propi de la metròpoli que no pas de natura. Entre el soroll de les obres, els xiscles de la canalla, el trànsit i fins i tot els bombers, m'he tingut que recloure dins la meva torre d'ivori i concentrar-me en la via... la via Crucis.

Via restaurada i molt assegurada, tirades mooooolt curtes i reunions acribillades de parabolts (em pensava que això només es feia amb les R's de burils). Escalda molt variada essent els passos més difícils en placa. Bona via per iniciació en granit. Compte amb els blocs del diedre, tracteu-los amb estima.

Apa! Fins aviat i... empalmeu els llargs al vostre gust.

Integral Puerta de Roca i Tomahawk a la Roca de St. Cugat i la Mamella.

Sé que la Plantació de Montserrat està allà, però el problema que tenia era com arribar allà i no perdrem en l'intent. Així que vaig demanar a un bon amic que m'ensenyés el lloc i avui ha arribat el gran dia. Lloc preciós, escarpat i perdut allà dalt. Territori de cabres i bocs.

Hem fet dues vies però pujant a tres agulles. Tres agulles per  una cordada de tres. Una agulla per cadascú. Cadascú amb un parell de gats però amb quatre gats diferents pels sis peus que havíem de calçar.... jejeje!! ...algú anava mig adormit...

Primer hem fet la Integral Puerta de Roca a la Roca de Sant Cugat i després la Tomahawk a la Mamella. Vies boniques, ràpides i sense massa complicació.

M'ha agradat molt la roca, excel.lent en les dues vies i amb presa generosa. Per la Integral val la pena portar friends fins el C1 per reforçar millor la fisura del L6. L'inici d'aquest llarg té una sortida indigna de la reunió: tota la via ben assegurada i aquí sortida amb factor 2 amb panxa... no sé... hi ha coses que no les entendré mai. En canvi la Tomahawk és l'altra cara de la moneda, hiper mega protegida, jeje!.

Apa! Fins aviat i ...en el descens seguiu el caminet.

15 anys de... la Shoogagoogagunga a Canalda.

Aquesta va ser la meva segona solitària. Tot i que encara era un passarell, almeys ja coneixia el pa que si donava, així que em vaig buscar una via que sobre el paper estagués dins el meu nivell i en un lloc que em coneixia molt bé, Canalda.

La Shoogagoogagunga és una via del munt però amb alguns trets que la fan un xic diferent. Segueix un visible diedre de la part dreta de la paret. Diedre, que no s'escala en diedre però tampoc amb les típiques panxes canalderes... tot i que també en trobareu alguna, naturalment. La roca la recordo bona amb trams acceptables però amb dues entrades a reunió molt herboses, l'R2 i l'R3. El L1 té la seva gràcia, sobretot pel de segon si el de primer no s'ho treballa una mica.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 29 de Gener de 2014): Avui he tornat a escalar aquesta via però aquest cop amb molt bona i nova companyia. Després d'uns dies malalt l'escalada a resultat més feixuga del que m'esperava.

Tot i així, l'hem pogut fer sense clavar que sempre es un alicient més (no us oblideu els friends fins al C1 i els Aliens).

Nova via. Silenci Institucional a la Roca de Ponent.

Molta història té al darrera aquesta via i aquests últims mesos m'ha vingut a la memòria. Projecte inacabat d'un antic amic i que finalment descideixo enllestir en solitari. D'entrada s'ha de dir, que aquesta és una via que no s'hauria d'haver obert mai, ja que l'autèntic esperó és el que segueix la via dels Animistes.

Suposo que la impaciència és va apoderar del meu amic i va començar ha obrir sense haver fet la via veïna. No volen caure en el pateix parany i seguint els meus principis (primer repetir per poder obrir) faig la citada i hem queda clar que acabar el projecte només serà una cagada. Però hem toca la moral que havent fet les coses pels canals legals, passin de mi i no em tornin contesta de si pots o no pots obrir en aquesta zona. Per tant, aquí teniu el Silenci Institucional a la Roca de Ponent.

La via m'ha costat molt d'obrir i he apretat de valent tant física com psicologicament. He estat incapaç de fer-ho millor. He vigilat molt en col.locar els parabolts per no entorpir la via veïna i he tingut que fer algun flanqueig que hagués peferit no fer, però al final no ha quedat més remei. Sort que tenia qui em donava ànims.

El L1 i fins l'espit del L2 ja estava obert, jo he fet la resta. El L1 ha quedat semiequipat i la resta poc equipat. S'ha de dur tascons, friends des d'aliens fins el C2 i alguna baga. La roca és molt bona menys algun punt molt concret. Recomenable portar una sobredosi (o dos) de sang freda i els ulls ben oberts.

Apa! Fins aviat i... una vista d'àliga tampoc anirà malament.

NOTA del 22 de Desembre de 2012: Avui he repetit amb cordada la via per confirmar el grau. El company creu que està correcte i jo, de segon, també.

L'únic que varia, és que hem trobat un clau de la via dels Animistes. Jo no el vaig veure quan obria ni quan vaig repetir aquesta, per tant, he refet una mica la ressenya.

Diedre Vidal Farreny i Cresta Tío María al Cilindre.

El matí és lleva fred, humit, mig tapat i mig enboirat a la vegada, m'entren ganes de donar-me mitja volta al llit però una tímida clariana per llevant em desperta l'esperança que avui podré escalar. Després de rumiar una estona m'encamino cap a ponent, la terra seca on mai plou, o més ben dit, on no vull que plogui.

Com que no me'n fiava un pèl, he descidit fer una via  ràpida i si aguanta fer-ne una altra. Per tant, primer he anat al Diedre Vidal Farreny al Cilindre.

I com que sóc afortunat, després he pogut fer la Cresta Tío María, sumant uns quants metres més a la jornada ...i escalant amb màniga curta, jeje!!

Les dues vies estan perfectament assegurades  i equipades amb parabolts. La roca és bona sobretot a la cresta, que la puc qualificar d'excel.lent. Crec que són ideals per iniciació, tant sí és la primera escalada com si és per estrenar-se anant de primer.

Apa! Fins aviat i... qui no s'arrisca no pisca.

Plou i fa Sol a la Roca Gris.

Potser si que plou i fa sol aquests dies, encara diria més, aquests dies només plou. Però sempre queda algun raig de sol que val la pena aprofitar.

Hem tornat anar a la Roca Gris a fer, aquest cop, la Plou i fa Sol. Des de que vaig veure la ressenya vaig pensar que la via podia estar bé... però no. No per què la roca ja no té aquella qualitat excel.lent que caracteritza aquest sector, i no per què en algun lloc et jugues una galeta destacable si la considerem una via equipada que és el què diuen.

Només el L2 és realment bonic però amb una llastra precària que val més no tocar i que dóna dificultat al llarg i a la via. El L3... ai! compte amb aquest que té tela, recomano fermanent portar un C1 per assegurar un tram més que respectable sinó, expo sense cap mena de dubte.

Apa! Fins aviat i ... a reflexionar.

Nova via. Diedre Intermitent a la Paret de les Orenetes.

Continuem explotant el més evident d'aquesta bonica i curta paret de la Serra d'Ensija. Aquest cop arrencant del mateix Camí dels Bons Homes per un gran bloc caigut i recolzat a la paret.

Via amb alguna assegurança en els punts més difícils, però on haurem d'escalar i autoassegurar-nos en bona part del recorregut. Roca bona menys en l'últim llarg. Destaca el magnífic L2, difícil i atrevit. La resta més humà però sense regalar res.

Apa! Fins aviat i ...vigileu amb el fregament.

La Ying Yang al Montgròs.

Serpentejant costa amunt, trepitjant la fonda traça del camí dels francesos, i escoltant els cantaires del bosc, seguint la cicatriu del torrent del migdia, hem arribat al cor de Montserrat. Alçant la mirada al cel blau i, en un últim esforç, el Montgròs s'ha deixat veure enmig de l'exuberant vegetació.

Hem van recomanar la Ying Yang així que calia anar-hi, però en òptimes condicions i no cansat de les apretades d'ahir. Avui totes les preses es feien petites, no apareixien els cantos de peus per enlloc i els seguros estaven tant lluny que ni els veia. M'he penjat de tots els burils del L2, on es talla el bacallà de la via.

Amb aquest panorama, no tinc criteri per dir-vos una o altra cosa, però millor anar-hi segurs de vosaltres mateixos (ja trobareu algun maillon) i no cal que porteu aliens o altres invents, només uns gats ben esmolats, jeje!

Apa! Fins aviat i ... gairebé hem tornat a saludar la Lluna, com ahir, que ruc que sóc!!