15 anys de... la via del Nifo a Narieda Oest.

Inmens i singular bony de roca per la seva ombra estival, la Roca Narieda captiva i atrau les mirades tant dels qui baixen com qui pugen pel tram mitja del Segre. Així com el vessant nord cau a plom en una compacta placa, el vessant oest presenta un bosc penjat característic que trenca a mitja altura l'alçada de la paret.

La via del Nifo aprofita el desnivell creuant l'inevitable jardí, essent la part inferior la més maca i còmoda de repetir. Fa 15 anys no hem vam tenir prou amb aquesta part i ens vam aventurar per la part superior essent més maca del que ens esperàvem però amb el peatge del jardí, alguna herba i la llarga baixada que llavors ni molt menys estava tant bé com està actualment.

Apa! Fins aviat i la part inferior la vaig repetir l'Agost-00.

La G.E.D.E de l'Escorpí.

Ves per on, sempre queda alguna clàssica assequible de Montserrat que encara no he fet. Com que per variar no he pogut fer una sortida al Pirineu, m'he tingut que conformar  amb la G.E.D.E. de l'Escorpí al vessant nord d'Agulles.

Ja té collons anomenar-la Gran Xemeneia d'Agulles amb lo estreta i arrosegada que és en l'últim llarg. No m'equivoco si dic que li convindria una restaurada i netejada més a fons del que li han fet , sobretot en els primers llargs on hi ha autèntiques peces de museu.

Així, conteu portar tascons, friends (fins el C3), aliens i un parell de xapes recuperables per reforçar els tacs vells, els claus trencats o dolents i algun que altre buril sense xapa que trobareu. He fet en lliure el L2 de segon, per fer-lo de primer cal anar ben segur, tranquil i apretar fort.

Apa! Fins aviat i ... els embalums millor portar-los penjant.

La Cristian Gutierrez i la Diablillos a l'Esperó Remacha.

Amb l'onada de calor acabada, en envalentonem per escalar durant les tardes però sense dubte on millor podíem estar era aquí. Que inocents! Jeje! Si que han baixat quatre o cinc graus les temperatures, però venint del quaranta la cosa queda calenta igual.

Hem fet la Diablillos i la Criatian Gutierrez, disfrutant de la fantàstica roca i del generós equipament. Poca cosa més a comentar d'aquestes freqüentades vies.

Només cal que porteu cintes amb alguna de llarga i totes les vies ressenyades que sinó podreu anar d'una a l'altra sense voler.

Apa! Fins aviat i... jo crec que encara n'hi caben, jeje!!

Rhayader a la Roca Blanca.

Diumenge magnífic després de la refrescada d'ahir, tot i que... quan plourà? Està tot tant sec que fins hi tot les vaques han de xumar de la Font del Portet, jeje!!

Hem anat a fer la Rhayader, la segona via oberta a la Roca Blanca de la Serra d'Ensija. Potser per què tenia son, potser per què estic en baixa forma, potser per què avui no tenia el dia però en general la via no m'ha acabat d'agradar.

La poca cosa que hi ha està en els llocs importants, però un parell més d'espits no hi farien cap mal. La roca, en general, és bona però amb nombroses crostes dubtoses i, el L3 i L4 bastant herbosos. Només el L1 i L2 són bonics i compte amb el L5 que és molt compacte i difícil d'assegurar.

Apa! Fins aviat i possible continuació per la Català a l'Atac.

15 anys de...la C.A.D.E. de la Paret de Diables.

Una altra de les grans clàssiques del vessant nord de Montserrat. Evidentment és d'aquelles vies que han de figurar en el currículum de tot escalador que escali al massís i per això vam anar-hi, almenys aquest cop ja ens coneixíem el descens.

L'informació que podria donar-vos és de fa 15 anys, així que segur que en trobareu de més actual per la xarxa. Guardo pocs records de la via però el que segur no oblidaré és la sensació de buit a la punta del desplom del L7 i el "cangueli" que em va venir al veure que m'havia de penjar d'un cordino cutre lligat d'un clau, jeje!!

Apa! Fins aviat i ...no us la deixeu perdre.

Set d'Amor a Narieda Oest.

Definitivament aquest no serà el meu estiu, les sortides pirinenques es conten per fracasos i amb aquesta calor, que ja em comença a cansar, hom no sap on anar. La proposta d'avui em posava els pèls de punta per què sabia que pillariem de valent. Finalment, a prevalgut el seny i ens hem posat en una cosa igualment difícil però més curta, així quan el sol ens ha atrapat ja estavem gairebé de baixada.

 Així, hem fet la Set d'Amor, una de les últimes vies obertes a la cara oest de Roca Narieda. Guapa via de fissures, llàstima d'algun tram amb herba i algun tram amb sorreta, però val la pena. Ben trobada i ben oberta. Destaca el L2, sort que el sostre està ben assegurat i el diedre del L4.

Hem anat col.locant friends i aliens a discresió (el C4 no el portàvem i no l'hem trobat a faltar), també hem col.locat algun tascó però són prescindibles. Descens rapelant de maillons, molaria canviar-ho per xapes amb anella que els rapels són molt llargs.

Apa! Fins aviat i agafeu l'escombreta, així anirem fent neteja, jeje!!

La Cerdà Albert a la Dent de Cabirols.

Després d'una nit tropical, el millor que hagués pogut fer és quedar-me a casa, o millor encara, anar a la piscina, però no, em anat a fer "steps" al Pedraforca, a suar les pestanyes, a cremar toxines i de pas a escalar una mica a la Dent de Cabirols.

Com que estem en baixa forma, em anat a fer quelcom senzill i sense complicacions (aquest cop si). Així que la Cerdà Albert semblava una bona opció. La idea era sortir fins al cim (per la canal) però un cop allà el panorama és bastant desencoratjador i ens hem escapat per l'esquerra fins trobar el descens normal de la Dent de Cabirols. En rapel, tot i que no m'agraden, és la millor opció.

Escalada amb pasatges variats i, bastant assegurada amb material de tot tipus i antiguitat. Escalada evident però la quantitat de vies que la creuen et fa desorientar una mica. Els tascons són opcionals ja que amb friends i aliens ens podrem assegurar la mar de bé. En general, escalada de poc interès i a combinar amb alguna altra per amortitzar la pujada.

Apa! Fins aviat i diuen els de pagès que anem una Lluna endarrerida, així, encara en queda suar l'Agost.

Top Mop a la Paret de Riu Lacó.

Dies de calor ferotge, on crec que fins hi tot el Sol li fa mandrà de sortir, però quan es descideix a fer-ho no perdona. Amb aquest panorama, n'hi ha l'ombra es pot escalar sense suar.

Hem aprofitat la poca fresca del matí per fer l'única via que em faltava de la part més occidental de la Paret de Riu Lacó, la Top Mop, bastant més difícil que les seves veïnes. Via poc equipada que surt tota en lliure (L1 6c, L2 6b), la roca bona menys el L2 i tascons, friends (fins C3) i bagues per assegurar les atlètiques fissures per on puja.

Apa! Fins aviat i poseu el cul en remull que es on millor estareu.

Nova via. La Ressaca Estiuenca a Vilamala.

Vilamala és una profunda gorja, salvatge i feréstega. De mica en mica s'hi van obrint vies i ara ja n'hi ha una més. La idea inicial no era aquesta, però donada les condicions dels oberturistes no ens podem queixar.

La via segueix una llarga, uniforme i fàcil rampa, sort!!! així hem pogut separar una mica més els parabolts. NO és una gran via, però per combinar amb una altra de la zona o per una matinal (a l'ombra) ja fa el fet.

A quedat amb assegurances justes i caldrà reforçar amb friends fins el C1 (atenció que cal col.locar-los amb destresa!) i un parell de bagues sabineres.

Apa! Fins aviat i bona nit.

15 anys de... la C.A.D.E. a l'Agulla del Centenar.

Va haver-hi una generació d'escaladors que van tenir una sort tremenda de poder obrir vies amb una estètica fora de sèrie, els envejo profundament per que de vies així ja no s'en troben. La C.A.D.E. de l'Agulla del Centenar a la regió de Frares Encantats de Montserrat és una d'aquestes vies.

Clàssica també imprescindible. Semirestaurada, on segons el nivell que tinguem haurem de portar més o menys friends però, val la pena anar una mica bé de grau per disfrutar al màxim dels llargs, sobretot i especialment del L4, realment boníssim, llàstima que en l'entrada a la reunió a roca desmereixi una mica.

Apa! Fins aviat i crec que l'he repetit en una ocasió però no trobo quan, jeje!!

15 anys de... la Solvència Contrastada a la Bruixa.

Feia molt temps que no obria cap via i molt temps vam estar lluitant en aquesta. La Bruixa de Font Ferrera estava gairebé plena de vies. L'únic espai evident que quedava per obrir va ser per obrir aquesta, la Solvència Contrastada. A dia d'avui, la paret està saturada, obrir-hi més vies ja és començar a fer marranades.

Com que teniem més il.lusió que nivell, vam recorrer a l'escalada artificial però col.locant un espit de tant en tant per calmar els nervis. Això ho vam descidir després de guanyar-me el meu primer vol sense motor i aterrant a un metre de terra. Potser diversos trams poden sortir en lliure, no ho ser per què no hi he tornat per intentar-ho, però alguns segur que no (com el sostre del L1).

Us deixo amb l'enllaç de la ressenya que vaig fer fa un temps.

Apa! Fins aviat i que jo sàpiga només té una repetició.

Directíssima Sud a la Punta Jean Santé.

L'any passat tenia ganes d'anar al Midi D'Ossau però altres sortides van prendre el protagonisme. Aquest any, tot sortia al revés i pensava que no podria lligar cap sortida amb cara i ulls. Però sí, al final ha estat possible i en una de les parets més llargues i caòtiques del Pirineu, la Punta Jean Santé.

Després de molts dies sense fer res, i més dies encara sense fer res decent, el meu estat de forma era una incògnita. No volia liar-me massa però la dotzena de persones que estaven al peu de la Surest Clàssica ens ha fet canviar de plans a la Directíssima Sud, més llarga, més difícil i sense coneixer la baixada, collonut!!

La via és maca, atlètica i variada amb predomini de diedres i fisures. La roca és molt bona en general, però hi ha nombrosos blocs dubtosos de totes mides i tamanys. Molt de compte en no tirar res avall que hi pot haver gent rapelant, per les viretes o per les vires.

La part inferior (fins les viretes) està semiequipada amb claus en els passos més difícils. Destacar el L6, molt vertical, i el L8 amb fissura positiva de mans però caiguda lletja sobre repisa. Reunions a reforçar.
La part superior està molt poc equipada (menys el L13) i diversos trams indefinits. Destacar el L12, difícil i atlètic. La gambada del L13 és més espectacular que difícil. Reunions a montar.
Material a dojo, mímim dos jocs de friends i aliens (amb un C4), tascons i bagues o cordinos. El martell NO cal.

El descens el farem per darrera baixant al coll i, mirant a la tartera, creuar a la dreta (No pendre la canal principal) de seguida desgrimparem una estreta canal per acabar en una pendent de pedres i els rapels ben visibles per la multitud de bagues existens.

Apa! Fins aviat i ...l'estat de forma és patètic, aprofiteu-vos-en.

La Becaina del Numismàtic i l'Agrofobia Hivernal a la Paret del Pas Estret.

Matinal a la comarca buscant l'ombra i, ja sigui per naps o per cols, no hi ha manera de poder fer una sortida pirineica. Per ganes no serà i per intentar-ho tampoc, però si no ha de ser doncs que no sigui. Sort n'hi ha de la comarca que mai falla, aquest cop a la Paret del Pas Estret a la falda de la Serra del Verd.

Hem repetit un parell de vies que ja havia fet a trossos en alguna ocasió (Set-06). Primer La Becaina del Numismàtic (parabolts), bonica via sobretot el L1. I després l'Agrofobia Hivernal (espits), menys interesant però va bé per acabar d'amortitzar la jornada.

Les dues vies estan semiequipades, més ben dit, tenen el primer llarg equipat i la resta semiequipat. Roca bona i adherent però amb alguna crosta que cal vigilar. Destacar també l'inici del L2 de l'Agrofobia, una mica exposada.

Apa! Fins aviat i conteu amb ombra fins les 12h.

.... Mediterraniament

No tot és roca i és que avui més desubicat no podia estar i més inútil no em podia sentir.

Gràcies companys per compartir amb mi una jornada tant genial. Ha estat un regal d'aniversari anticipat,  m'ho he passat teta.

Apa! fins aviat i... sóc mariner de secà jo, jeje!!!

15 anys de... la via dels Sostres a la Paret de l'Aeri.

Ja havia fet algunes vies al vessant nord de Montserrat, però aquest dia vaig descobrir que nord nord, allò que s'en diu nord que hi toca l'ombra, no ho era pas, i potser vam estar més d'una hora descansant a peu de paret després de gairebé agafar un cop de calor en l'aproximació.

Al final, encara amb sol, ens vam posar a escalar, suposo que per això la part de baix no la vaig acabar de disfrutar, tot el contrari que la part superior, que ja a l'ombra, la vaig gaudir molt. Recordo que el company va quedar tant fet pols a l'inici que no va voler tirar en cap llarg i me la vaig xupar tota de primer, uf! quina pallissa!

Apa! Fins aviat i hem sembla que l'últim llarg ens vam escaquejar per la dreta.