Nova via. Boix Mascle al Serrat del Coniller.

Tots els que algun cop heu anat a obrir via, heu pogut constatar que la motxilla lleugera no és. Si a més a més, hi vas sol, doncs encara has de carregar més material. Així que, per aprofitar el viatge al Serrat del Coniller de l'altre dia, vaig deixar tots els trastos a peu de paret de poder-n'he obrir una altra: la Boix Mascle.

Tenia dues opcions d'entrada i dues de sortida, i la part central per un diedre espatarrant que demanava a crits que l'obrissin. Així que per l'entrada he escollit la més fàcil (i sort perque de 6b obligat no baixa) i de sortida ho he fet pel més evident. Al final a quedat una vieta prou acceptable: molt evident i força variada (des de desploms atlètics, fins a fissures boníssimes).

De material porteu coses petites en general: Friends fins el C.75, Aliens i els tascons de rigor així com algunes bagues i cordinos. Roca molt bona en general menys un tram curt a l'inici. L'R1 a quedat equipada (tot i que no estic satisfet de com a quedat), l'R2 a reforçar i l'R3 en un arbre.

Apa! Fins aviat i ...ara uns dies de Carnaval, Carnaval!!! Carnaval t'estimo!!!!

Nota (de l'11 de Desembre de 2014): Repeteixo aquesta via com normalment faig amb totes les que obro en solitari. Només afegir que el pont de roca del L1 costa de veure però hi és.

A combinar amb alguna altra, sinó se us farà curta.

Nova via. Mar de Confusió al Serrat del Coniller.

L'allargada cara sud i sudest del Serrat del Coniller atrau les mirades des de Coll de Nargó cap a ponent. Fa molt anys vaig interessar-m'he per aquestes parets però hem van dir que ja hi havia vies (que innoscent que sóc). Molt anys més tard, en van sortir unes de super equipades que han "popularitzat" el lloc. D'espai en queda, així que en una visita de fa poc, s'em va perdre la vista .

Mar de Confusió és una curta però intensa via on l'escalada cap a un mar desconegut farà que dubteu de si aneu pel camí correcte o no. Els dos primers llargs són una autèntica delícia i deixant-vos portar pel corrent (de cantells) arribareu a bon port.

Roca impecable amb alguna crosta a l'inici. Tascons (sobretot els tascons), Friends fins C1, Aliens i cordinos. Reunions a reforçar i llargs amb assegurances justes. Pas clau a l'entrada de l'R2, sense possibilitat de trampa.

Apa! Fins aviat i els del projecte de l'esquerra, perdoneu-m'he... però em sembla que us he robat la linea.

Nota (de l'11 de Desembre de 2014): Bona via, si senyor! i molt content de com a quedat. Graus no massa collats però s'ha d'escalar i estar segur de seguir el camí correcte.

El company s'ho ha passat bé que és el que compta: si a ell li ha agradat ja em dono per satisfet, jeje!!!

Bàmbol a la Roca dels Arcs.

La caiguda d'un altre mite. Un dia vaig dir que a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià no hi tornaria a escalar en cap de setmana, però avui tenia un parell de bones raons per fer-ho. La primera, la repetició de la difícil i bonica Bàmbol.

Encara recordo la volada que algú va tenir al famós llarg de travesia (L3), suposo que allò va provocar que mitifiques la via fins el dia d'avui. I la veritat és que he disfrutat molt tot i no poder-la encadenar tota en lliure (llàstima) però si fent-la sense clavar. Bonica, difícil, inteligent, atrevida i vertical, oberta amb bon criteri però que la saturació de vies de la paret l'ha perjudicat. Part superior indefinida.

Com he dit, pot fer-se bé sense clavar però pujant una mica el grau obligat. El que si cal dur són tascons, Friends fins C1, Aliens i bagues sabineres. Roca molt bona menys un tram del L1 i compte que el de segon també li tocarà escalar. Llargs sense expansions però amb algun que altre clau i reunions montades amb burils força vellets.

Apa! Fins aviat i ...la segona raó, ha estat una invitació impossible de rebutjar. Felicitats crack!

15 anys de... la Furgo del Pasti al Cor de Perles.

Sempre que mirava els llibres de piades de l'Alt Urgell em seduia la ressenya d'una bella sirena, i en un dia fred o molt fred d'hivern de fa 15 anys, vam decidir repetir una de les vies que allí i sortia: la Furgo del Pasti al Sector del Cor a Perles.

Via bonica, equipada i ben assegurada que vam fer al límit de la sensiblitat dels dits. Però com que calia aprofitar el dia, encara vam rematar-ho amb una mica d'escalada esportiva al Sector Cristine.

Apa! Fins aviat i ...divina juventud!!!

La Via del Xavi a l'Ag. de l'Esquelet i la Hello Harry a l'Ag. del Pinguí.

Últimament sempre que vaig a Montserrat em pelo de fred, i tinc dues opcions: ho deixo d'anar-hi o busco unes millors condicions, perque ja en començo està tip d'anar amb vint-i-cinc capes de roba i no tenir tacte als dits. Avui a la regió d'Agulles (sense sol i amb vent) a la Via del Xavi de l'Esquelet i la Hello Harry al Pinguí, fent-ho així, baixes d'una i comences l'altra.

La primera és la típica escalada d'Agulles dels vuitanta: fina, vertical, d'equilibri i sobretot un grau apretat de collons. Menys mal que els burilillos encara estan a prop. El L1 encara l'he encadenat però el L2 (sense tacte al dits) m'he pillat com una bèstia.

I la segona, amb les mateixes sensacions tèrmiques, l'he apurat fins que m'he ratllat i he fet un parell d'A0: L2 6a i L3 6c màx. a confirmar. Almenys el desplom final trenca una mica la tònica de finura i equilibri.

Les dues tenen la roca molt bona vigilant amb les arribades al cim. Ben assegurades en els trams difícils, la del Xavi amb burils en bon estat i la Hello Harry restaurada amb parabolts. Descens en rapel segur de 15m pel vessant nord (a l'Esquelet cal desgrimpar uns metres per trobar la instalació) i poca cosa més a destacar.

Apa! Fins aviat i ara us dies de repòs que ja toca.

La Carterophobia a la Paret del Doll.

De vegades, hi ha vies que et sorprenent gratament i marxes amb un bon gust de boca. I altres vegades, és tot el contrari. Això és el que m'ha passat avui a la Carterophobia de la Paret del Doll, una via que pensava que disfrutaria més per les seves característiques però que en cap moment m'hi he acabat de trobar a gust del tot.

Això ho dic sobretot pel tacte de la roca, molt bruta de pols i on sempre tens la sensació que els peus han de relliscar. Els últims llargs són els millors (sobretot l'últim), per diedres verticals on en diversos punts t'has d'empotrar o passar directament en xemeneia, tot i així, no compensa l'esforç de la resta de la via.

Com dic, la roca és molt bruta i en general no massa bona, a més a més tenim els dos jardins intermitjos i algun que altre tram herbós (L1). De material: 4 claus variats, tascons, Friends (fins C4, repetint al gust però sobretot els grans), Aliens (també repetint al gust) i un bon assortit de cordinos i bagues per ponts de roca i sabines/arbres.

Apa! Fins aviat i NO aneu amb roba neta que l'haureu de d'espolsar segur!!

El Regne del Camelot a Busa.

Des del dia que vaig veure la ressenya del Regne de Camalot a la paret sud de Busa vaig dir-m'he que l'havia de fer. Ha plogut bastant des de llavors però finalment a arribat el dia i la via a complert amb les expectavives: molt i molt bona, de les millors de la paret, tot un viot!!!

Des del primer metre fins l'últim s'ha d'apretar, aquí no es regalen ni els quarts. Personalment estic super content ja que l'he tret tota en lliure, però crec que el grau està una mica massa apretat en els dos primers llargs. Destacar l'increïble L3: dur, difícil i molt sinuós (cintes molt llargues) i el preciós L4: un diamant amb una roca fora del comú (per ser Busa).

Porteu Friends fins el C4 (repetint el C2, C3 i opcionalment el C4), els aliens i un ganxo ample per si de cas. Roca bona en general però amb diversos trams on cal vigilar en el L1 i L3. Les dues primeres reunions estan amb parabolts i les dues darreres en sabina i pi respectivament.

Apa! Fins aviat i ...compte que el de segon també li tocarà escalar.

La Drapaires a la Paret de Migjorn.

Ja em fet una altra via de la llista: la Drapaires a la Paret de Migjorn de Rúbies. Tot i no sé una via maca, té quelcom que la fa atraient... és una via díficil de catalogar ...igual que els dos nous companys de cordada que he estrenat avui. Quin parell d'animals, jeje!!

Aventura total seria una bona manera de definir-la, però segurament em quedaré curt. Via en que cal dominar l'autoprotecció sobre roca dubtosa (i no és broma!!), menys mal que les fissures són grans i fondes per agafar-se i assegurar-se ben endins. Compte amb el pupurri de vies i projectes en el L1 i en l'R3 hem deixat un clau, ara crec que la via pot fer-se bé sense clavar (L1 potser el més justet), la resta flotants a dojo.

Friends fins el C4, repetint el C3 i el C4, Aliens i tascons mínim, ah! i dues xapes recuperables per l'R2. Les reunions en general s'han de reforçar i els llargs estan gairebé nets. NO recomenable per cordada de tres (no feu com nosaltres). Roca en general dolenta menys el L5 que és molt bona.

Apa! Fins aviat i ...mireu quin pepino hem trobat (mai millor dit).

La Travesia de los Gladiadores i la Via de los Tirillas a la Paret de l'Ós.

Si dimarts ens pelàvem de fred a Montserrat, avui gairebé ens fotem de calor a St. Llorenç de Montgai, i és que aquest temps està ben boig. Hem repetit dues vies a la Paret de l'Ós, primer la curiosa Travesia de los Gladiadores i després la sorprenent Via de los Tirillas.

La primera... doncs és això: una travesia, almenys en els dos primers llargs i part del tercer. Compte amb la multitud de vies que creua sobretot en el L1 i disfruteu del L4 que és molt xulo. Amb lo evident que és, sembla estrany que tardes tant temps en obrir-se, jeje!!

I després el petit bombonet de Los Tirillas que al no esperar-n'he gran cosa, m'ha agradat bastant. A la placa del L1 hi ha els peus perfectament marcats sobre la roca raspallada, així que no us podeu equivocar de gaire. I el L3 surt bé en lliure, més tècnic que no pas atlètic (6b màx).

De material hem passat perfectament amb els tascons (discret però amb algun de petitet), Friends fins C2 i els aliens. Reunions equipades i còmodes, i roca molt bona menys a la franja vermella de mitja paret.

Apa! Fins aviat i com que avui m'han tirat alguna foto, us la penjo. Moltes gràcies, companya!!

15 anys de... Años de Antaño a l'Agulla de l'Aritjol.

Només una vegada havia anat relativament a prop de l'Agulla de l'Aritjol de Montserrat i vaig pensar que seria una bona manera de fer país, o més ben dit, de fer massís. Així que fa 15 anys vaig acostar-mi per fer la poc repetida Años de Antaño.

Com el seu nom indica és una via com les d'abans: escalada combinada, sortidetes en lliure picantones, placa de navegar una mica. Recordo que en un tram de lliure del L2 vaig clavar el meu primer pitó falcat.

Apa! Fins aviat ...i no és per presumir però va quedar perfecte, jeje!!

La Llotja de Passions a la Proa.

Avui no hem pas encertat l'orientació però com que no feia fred, hem pogut escalar al vessant oest de la Proa de Montserrat sense massa problemes. Hem repetit la Llotja de Passions, una via que em penso que no fa ningú (i no m'extranya).

Dic això perque te uns quants inconvenients que la fan poc comercial. Primer de tot el L1: herbós i poc agradable, amb una bona arrencada d'herbes milloraria moltíssim (no crec que n'hi hagi cap d'especialment valuosa). Segon el L2: tècnic, fi, malparit, obligat al limit per no ser expo, però molt bo. Tercer el L3: tinc el dubte de si hem fet el que tocava o no, ja que la via del costat va molt a tocar, jo crec que les dues vies van pel mateix lloc (i sinó haurem de fer l'altra per saber-ho, jeje!!).

Demanàven portar dos V petites i friend del 3, nosaltres hem passat sense claus (tampoc els duiem) però amb la resta de flotants al complert (alguns potser tampoc els posareu). La roca en general és molt bona però amb l'herba que us he comentat. Ombra durant el matí i descens en rapel per l'Esperó del Vent.

Apa! Fins aviat i afineu la vista que les assegurances costes de veure i de trobar.

15 anys de... la Via de les Arnes a la Torre de les Arnes.

Fa 15 anys, els mesos de Gener i Juny eren fotuts per escalar. Els exàmens no deixàven temps per a res més que no fos estudiar i estudiar. Així que el retorn a la vertical havia de ser pausat i la Via de les Arnes a la Torre de les Arnes de Vilamala era un bon lloc per intentar-ho.

Escalada fàcil en un entorn complicat. Complicat o complexe, tant es, però si mai voleu repetir aquesta via haureu de fer durant l'aproximació algunes desgrimpades de IIº  i vigilar a no entrabancar-vos en la pseudo feixa central de la paret, ull!!! Un bon intint serà bàsic.

Apa! Fins aviat i crec recordar que va ser la primera via de Vilamala i la segona que feia en solo integral.