15 anys de... Un Món Personal a la Paret del Silenci.

El 1999 vaig obrir bastantes vietes per les parets de la comarca. No tenia ni cotxe ni company, m'havia despavilar com podia: obria i repetia gairebé sempre en solitari, anava als llocs caminant, en autostop i en el millor dels casos xoriçava el cotxe als meus pares quan volia anar un xic més lluny (amb la pertinent bronca quan arribava, jeje!!). Però... és el que hi havia.

A la Paret del Silenci vaig obrir la meva primera via sense expansions: Un Món Personal. La intenció no era aquesta però quan estava a deu metres de terra vaig percatar-m'he que m'havia descuidat la bossa dels espits a peu de paret, així que fotat i tira amunt!!!

Però vaja! la via és tant evident que amb 5 pitons, els tascons i bagues ben llargues per llaçar poderoses alzines ja en tindreu prou.

Apa! Fins aviat i la via és fàcil però d'aventura.

Riglos. "Tatxant" clàssiques.

I encara no s'acaben. Riglos és molt gran i gairebé totes les vies que hi he fet són grans clàssiques però sempre en queden per repetir. En aquesta sortida els hi ha tocat el torn a la Serón Millán al Pisón i la Galletas al Fire.

La primera l'hem repetit des de baix (tal com toca i tal com m'agrada) que amb la restauració de fa uns anyets ja no fa tanta por. Així trobareu la part inferior poc gastada i de mica en mica més sanejada, i la part superior molt més trillada però molt més amable.

I la segona... poc a comentar que no s'hagi dit ja. Part inferior exterior i sinuosa, i part superior encaixona dins una xemeneia enorme. Tota ella molt evident però amb multitud de vies pels voltants.

De material en necessitarem poc però variat: tascons (discret), Friends (fins C2), Aliens i cordinos. A la Serón Millán col.locareu més a baix que ha dalt i a la Galletas al revés. La roca en general molt bona però a les parts inferiors cal vigilar.

Apa! Fins aviat i podeu empalmar llargs al gust mentre dongui la corda.

15 anys de... l'Aresta de la Solitud a la Paret del Darrera.

A Font Ferrera hi ha racons i raconets per parar un tren, i sempre que baixava de la Paret del Triangle em quedava mirant el conjunt de resalts que hi ha just a sobre una torrentera. Així que fa 15 anys vaig acabar d'obrir l'Aresta de la Solitud a la Paret del Darrera (darrera el Triangle per l'oest).

Tot i el modest recorregut, és una via bonica sobre bona roca, ideal per arrodonir una escalada al Triangle. El L1 és el més xulo i vertical, i el L3 el més difícil (trampejable en artificial). L'aproximació s'ha de fer pujant pel camí de descens del Triangle, i el descens s'ha de fer per la dreta anant a buscar el torrent, que si el trobeu moll tindrà la seva gràcia, i tornant a peu de via.

Apa! Fins aviat i poc després vaig repetir-la amb cordada ...com tinc costum de fer en les solitàries que obro.

Cordat l'Espardenya + la via del Ferran a la Paret del Devessó.

Em sembla que és la primera vegada que vaig a la Paret del Devessó a Malanyeu i no m'enfango els peus. I és que el dia d'avui a tornat a ser esplèndit com els de l'última setmana com a mínim i sinó fixeu-vos com està el rierol de peu de paret.

He repetit la Cordat l'Espardenya i la Via del Ferran, a tocar mateix de l'Stoc de Coc, on tens que resistir la temptació de no xapar els parabolts ja que estàn molt a tocar. De fet, m'he estresat bastant ja que no sabia cap on tirar: tot és veia igual, sense cap mena de rastre i quan ja pensava que estava encigalat... pam! un pontet de roca minúscul i ronyós davant del morros. I apa tornem-hi... metres i metres i pam! un altre. I per acabar-ho d'adobar ...fixeu-vos que hi ha en el forat... jejeje!!!

De material: tascons, friends (fins C2), Aliens i cordinos variats. Aniria molt bé que es restauressin per que els que hi ha no serveixen ni de clauer. Roca espectacular, no cal dir-ho. I descens en rapel.

Apa! Fins aviat i compte a la sortida de l'R1... no tinc clar haver anat per on toca.

15 anys de... l'Esperó del Vent a La Proa.

Recordo que unes setmanes abans vaig intentar escalar aquesta via: l'Esperó del Vent a La Proa, però, justament, el vent de ponent era tant fort que se m'enduia de la paret. Però ara farà 15 anys les condicions eren tant benignes com les d'avui i vaig escalar-la.

Escalar-la, disfrutar-la i amb ganes de tornar-hi, cosa que vaig fer uns quan anys més tard (Mai-05). Poc a comentar d'aquesta clàssica de Montserrat sud, molt repetida i freqüentada. Només dir que trepitja sense miraments Aresta Brucs oberta uns quants anys abans.

Apa! Fins aviat i ... una autèntica llàstima aquesta falta de respecte vers les pioneres.

Montrebei. Inici de temporada.

Per alguns dura tot l'any, però jo que sóc més tiquis miquis, faig molt més curta la temporada. Però bé, aquí estem, disfrutant de l'espectacular Congost de Montrebei des de la Paret d'Aragó. Ahir a l'impresionant Dret a Decidir i avui a la Sopa de Caracoles en solitari (ara ja en tenim una a cada banda).

La Dret a Decidir és d'aquesta nova fornada de vies en lliure difícil i roca impecable que et fan disfrutar i patir a parts iguals. Quins viots! Mare meva! Uns anys enrrera m'hagués estat impossible repetir aquestes vies però ara, en companyia de "lolos" les vaig trampejant com puc.

De material no s'en posa massa, però els friends (fins C2), els aliens i cordinos variats són imprescindibles. D'aquí uns anys aquestes vies seran un problema si els ponts de roca no es van reemplaçant, però bé, així està. La roca excelent sense excepció. I l'accés l'hem fet rapelant per la via: preveure més cintes i mosquetons per deixar a les reunions i guiar les cordes en el L5 o segon rapel.

I avui, com que m'he quedat sense company, he fet la fàcil Sopa de Caracoles i, com en tota bona sopa o escudella, hi ha trams bons (i molt bons) i trams dolents (i molt dolents). De fet, lleig lleig només hi ha el L4 i algun tram del L6. La resta, plaques boniques on cal buscar i navegar una mica.

Friends (fins C3), Aliens i cordinos variats per complementar les poquetes assegurances que trobareu. Roca molt bona en les plaques, compte amb els diversos blocs que hi ha i alguna herba aquí i allà però sobretot en el L4. Destacar el L3 i L5 especialment bonics.

Apa! Fins aviat i ...gràcies als qui han deixat el tros de corda a la reunió cimera de la Dret a Decidir i gràcies als qui han restaurat i deixat la corda en el rapel de la feixa dels espàrrecs.

Ataràxia a Canalda.

Possiblement la última gran via de Canalda. Dic això perque aquesta NOVA VIA disposa de l'últim gran espai entre vies de la paret. Començada fa un munt d'anys i acabada la tardor pasada, hem fet la primera integral fent uns retocs finals.

Felicitats a l'oberturista per la perseverança i l'esforç durant tots aquests anys. Realment he disfrutat molt i crec que és una bona via. Llàstima d'alguns trams d'Ae, massa llisos i llargs per poder-los alliberar però la resta d'escalada lliure és atlètica i exigent, sobretot en la part inferior, i molt més benèvola en la superior. Destacant el penúltim llarg per la seva bellesa i el bon ambient, amb una petita variant que li acaba de donar el punt picant.

La cara amarga de la via és la brutícia de la roca, que en general és bona però amb líquens emprenyadors (suposo que amb repeticions millorarà notablement). La via està bastant bastant equipada: tascons (discret), friends (fins C1) i Aliens. Es col.loca poc i variat però amb algun pas punyatero (l'escència canaldera NO es pot perdre).

Apa! Fins aviat i dos estreps no us aniran gens malament.

La Xemeneia Fonda a la Paret del Doll.

Fonda, fondíssima. Tornem a la Paret del Doll, abans no s'ens oblidi l'inici de la Xemeneia Fonda que vam trobar fa uns dies. Avui hem anat directes a per feina, baixant per la dreta de la paret i fent el rapel de 20m al final.

Potser és de les xemeneies més bèsties que he escalat mai. Si ens mirem estrictament l'escalada potser no resulta molt atraïent, però per l'entorn on és desemvolupa, les estructures que hi ha i els diversos trams exòtics i curiosos per on pasa la fan molt interesant.

Via semiequipada amb moltíssims ponts de roca de totes qualitats i moltíssims més per equipar (sobretot a l'últim llarg), tot i així, afegiu uns tascons, Friends fins el C3 i els Aliens, en principi NO cal repetir res, però si voleu fer-ho que sigui la gamma intermitja. Roca variable a estudiar en general (tram dolent en el L5 i bona en el L8), bruta de pols i excrements en diversos trams.

Apa! Fins aviat i no porteu res que li tinguem un apreci especial (roba, gats corda...) perque acabarà ben berro.

La Normal a la Portella Gran i la Drakkar Negra a Les Savines.

Avui si que ja n'he tingut prou, s'ha acabat Montserrat fins que no foti un "solano del copón", estic fart de passar fred sempre hi vaig. Hem anat a repetir la Normal a la Portella Gran i per aprofitar més la jornada (tot i que les ganes eren de marxar cagan llets) hem anat a la Drakkar Negra a l'agulla de Les Savines.

La primera és una clàssica de tota la vida de la Regió d'Agulles, amb un sostre inicial que li dóna la difícultat a la via, on haurem d'equipar algun pas i on per arribar al primer buril recomano dur una xapa i femella per un espàrrec de parabolt del 10. A més a més, no us oblideu els Aliens, algun cordino i bagues.

I la segona és una bonica via d'un sol llarg practicament, amb una escalada fina però ben assegurada (10 cintes +R.). Compte amb l'Aresta Brucs que pot dur a comfusió.

Apa! Fins aviat i descens en rapel en ambdós casos.

Via del Salla a la Pala Alta.

Costa, costa. Costa tornar agafar el ritme escalatori després d'uns quants dies de gresca i xerinola. Per tant, calia trobar una via sense massa complicacions i uns companys ben forts per assegurar la jugada. Però quan veus els graus de la ressenya de la Via del Salla a la Pala Alta del Montroig, ja intueixes que és dreta com una mala cosa i efectivament ho és.

 El primer pas de via ja et deixa servit per una bona estona i evidentment he fet un A0 com una casa de pagès, i algun que altre més s'ha anat escapant aquí i allà quan havia d'apretar més del que podia. I és que el Carnaval no perdona, jeje!!

Roca amb diverosos trams a controlar (la part negativa de la via). Equipada i ben assegurada, amb 12 o 13 cintes ja fareu i penseu a dur-n'he diverses de llargues pel fregament i, L4 molt xulo.

Apa! Fins aviat i m'en vaig de Carnaval ...que ja s'acaba.