L'Ocell Garratibat al Cap del Guerrer

Pffffffff!!!!! No anem bé, no. Això de no poder escalar els dies bons i tenir que fer-ho els dies dolents, no pot ser. Avui curta escalada a Montserrat entre ruixat i ruixat, i amb una roca estupenda (sort que s'ha anat assecant de mica en mica).

Hem fet l'Ocell Garratibat al Cap del Guerrer d'Agulles. Escaladeta fàcil i sense pretencions. Ben just per amortitzar el viatge i l'excursioneta, jeje!!

Vieta equipada i semirestaurada. Roca bona en general. Descens en rapel volat ben xulo i poc més a destacar. Molta informació per la xarxa.

Apa! Fins aviat i el més maco de tot és veure els colors canviants de la roca amb la pluja.

15 anys de... la Kavernícola a Canalda

Junt amb ca la Rita, les Coves del Moro és dels llocs més curiosos de la Paret de Canalda i et sorprens de les filigranes que feien els ancestres per viure o sobreviure. No és un lloc que si arribi amb facilitat, i fa 15 anys cap via d'escalada hi passava, així que vaig decidir obrir-n'he una: la Kavernícola, però esquivant la balma per un diedre de l'esquerra.

Primer hi vaig anar en solitari però una caiguda en el L2 va fer-m'he repensar l'empresa. Poc després, acompanyat d'un bon amic vam acabar-la, oferint una escalada practicament desequipada i sinuosa, buscant sempre les debilitats de la paret i el camí més fàcil. Bona roca però amb nombrosos jardins i replans.

Apa! Fins aviat i l'entrada a l'R2 l'han fet en lliure (6b), sinó.... pas de ganxo "a muerte".

La Bluesnake, la Quadrophenia i la Toti a la Bitlla.

Des de les primeres escalades, sempre que parlàvem de la regió d'Agulles de Montserrat acabàvem fent referència al binomi indissoluble que formen els cigronets montserratins i l'escalada fina (filipina). I una clara mostra d'això ho podeu trobar en aquestes tres vies de la cara est de la Bitlla: la Bluesnake, la Quadrophenia i la Toti (o Puyal Benavent).

La primera l'he fet en solitari i la segona en top rope en recuperar el llarg, ja que totes dues pugen molt properes i compartint les reunions. Vies practicament idèntiques: L1 lleugerament tombat i L2 una mica més vertical, escalada fina i d'equilibri, i assegurances justes. Destacar la sortida de l'R1 que si es vol fer en lliure cal una bona apretada.

I la tercera l'he fet en cordada per la tarda amb algunes petites diferències vers les altres dues: L1 finet i d'equilibri, lleugerament tombat i exposat. L2 curt, explosiu i ben assegurat. I L3 ben assegurat i vertical, amb bona presa just fins al final on s'acaba tot. El traçat original feia més ziga-zages per la paret però amb la restauració l'han adreçat una mica quedant més bé i de grau similar.

Les tres vies estan equipades: la primera amb burils (xapa recuperable), la segona amb espits i la tercera semirestaurada (xapa recuperable i xapa de parabolt de 10). Roca molt bona amb alguna llastreta anecdònita. Menció especial a la graduació: un montserratí acostumat en aquest tipus d'escalada es mourà amb relativa fluidesa però un NO montserratí fliparà en colors. Tot i així, grau apretat i desploms passats de voltes.

Apa! Fins aviat i descens en ràpel.

15 anys de... el Diedre Pericman a la Paret nord d'Ecos.

Totes les parets de Montserrat tenen una o més d'una clàssica, i a la Paret nord d'Ecos la clàssica es diu Diedre Pericman. Així que, avui fa 15 anys, vam anar a repetir-la i pel que he llegit no ha canviat gens (i això no sé si és bo o és dolent).

A la ressenya que duiem tot estava entre el Vº i V+, actualment n'he vist algunes de fins a 6b. Doncs... ni tant, ni tant poc. Però un parell de llargs de 6a mantinguts si que els trobareu i amb els burils de l'època!! que encara fa més gràcia.

La roca bona (menys l'inici i el final) tot i l'aspecte fràgil que pugui tenir. Com més bona tècnica tingueu de diedre/fissura més amable us semblarà l'escalada, però sinó, llavors si que haureu de serrar les dents.

Apa! Fins aviat i serrar les dents com vam fer nosaltres després del ruixat primaveral en els dos darrers llargs, jeje!!

Náufragos de la Soledad a la Paret de Catalunya.

He de confessar que ahir estava nerviós i aquesta nit gairebé no he aclucat l'ull, però després de tants dies sense fer una via de veritat no sabia com respondria ni el cos ni el cap. Finalment, la jornada a estat genial i he disfrutat moltíssim de la Náufragos de la Soledad de la Paret de Catalunya.

La podríem dividir amb tres parts: la inferior poc agraïda, amb roca gris i trams herbosos. La part central molt bona, aèria, atrevida i atlètica. I la superior per la Fil d'Ariadne. Les ressenyes antigues marcaven molts trams d'artificial però actualment amb un grau de 6b pot fer-se gairebé tota en lliure i sense clavar (augmentant un xic el grau obligat) però guanyant amb agilitat i rapidesa

Via semiequipada i restaurada (que en algunes reunions penjades s'agraeix molt). De material podrem passar amb els tascons, friends fins C4 (repetint fins C2), els Aliens i una xapa recuperable. Amb aquest material el grau obligat ronda el ED-/A1. La roca és bona però en diversos trams s'ha de vigilar.

Apa! Fins aviat i cuideu molt aquesta pitonisa que sinó la trobeu haureu d'apretar de valent.

15 anys de... la Cervera Raúl a la Talaia Gran.

Després de passar una ventada nit al cim de St. Jeroni i de comprovar que la calor del dia anterior m'havia fet veure tota l'aigua que duia al damunt, va tocar el torn de cercar una font. Així que em vaig dirigir al Torrent del Migdia per abeurar el bestiar i fer una bella escalada a la Talaia Gran.

Crec recordar que fa 15 anys la Cervera Raúl encara estava amb burils, i recordo que en alguns d'ells les xapes recuperables no entraven i em vaig tenir que espavilar amb els tascons. Actualment crec que està equipada o practicament equipada i restaurada o practicament restaurada. Per si de cas, porteu alguna xapa recuperable i algun alien.

Apa! Fins aviat i disfruteu-la que és molt bonica.

Pel teu Somriure, Cel i la Cuervix a la Pastereta.

Amb les boires que hi havia avui arrossegant-se per Monteserrat, no donava ni un duro per escalar. Però en un acte de fe hem anat a la Pastereta a provar sort i vés per on, ha quedat un dia genial després de passar un xic de fred a primera hora.

Primer hem fet la Pel teu Somriure, Cel. Entrada rabiosa si la fem directa i part superior navegant per terreny fàcil amb final comú amb l'Aresta Brucs (via blava).

I després hem apretat una mica més a la Cuervix: escalada fantàstica amb les assegurances alegres però sense excès (i encara n'em fet una més: la Zoe, però aquesta ja és més forçada amb diverses assegurances a desmà).

Vies equipades, preveure alguna cinta llarga. Roca molt bona i adherent. Força rapides i perfectes per combinar-les amb les seves veïnes. Descens en rapel, si es va amb una sola corda que sigui de 70m mínim.

Apa! Fins aviat i no entenc com és poden deixar uns rapels amb aquestes instalacions.

15 anys de... la Normal al Gegant Encantat.

Amb la meva tasca de conèixer Montserrat, fa 15 anys va arribar el torn de trepitjar la part més alta del massís. La idea era fer-hi un parell d'escalades però un greu error en les vitualles, va fer-m'he modificar els plans.

El Gegant Encantat és una de les agulles més emblemàtiques, més altives i amb unes vistes més espectaculars de tota la muntanya, i la seva via Normal és d'una lògica abismal. Via històrica, fàcil i bonica. És d'aquelles vies que ha sofert l'evolució de l'escalada equipant i desequipant de manera absurda.

Apa! Fins aviat i ...quina pena no poder arribar a un consens.

Noves vies a la paret sud de Busa.

Durant una bona colla d'anys vaig ser, practicament, l'únic escalador que obria vies a la comarca i em passejava ençà i enllà contemplant les parets i obrint el que volia, com volia i quan volia. De mica en mica tot això ha anat canviant, i nous obridors van deixant les seves inquietuds en les parets solsonines i últimament, Busa està de moda.

La dita diu: -No deixis per demà el que puguis fer avui-, i algunes de les linies que tenia ullades, les han obert abans que jo hi pogués posar mà. Això sí, amb bon criteri però m'hauria agradat poder-les obrir jo. Així que amb un rampell de mal geni (i no perdent més el temps per si de cas) he obert tot el que tenia ullat a Busa i que volia anar obrint de mica en mica.

Així que, us deixo l'enllaç de sis vies que he estat obrint durant aquest darrers mesos (alguna una mica més). Estils i concepcions diferents però amb dos denominadors comuns: bones vies i bona roca.

- La Pedra, Paper, Tisora.
- La Morty, La Millor.
- La Sí Sí, Sí vull.

L'aproximació recomanable la podeu fer des de dalt al pla i rapelant per la Paper (un de 50m o dos de 25m): quan s'acaba l'asfalt a la dreta direcció Bertolina i en la primera corba aparcar (tanca de fusta) i caminar cinc minuts fins la paret (petita fondalada amb bosquet).

Apa! Fins aviat i ...ara ja estic satisfet per una temporada.

15 anys de... la Via d'en Darder a Canalda.

L'Agulla del Ditet a la paret de Canalda te una via per cada vessant i la Via d'en Darder ressegueix la cara est. No tinc gaires records d'aquesta via i us enganyaria si dongués detalls concrets de la repetició.

A trets generals, recordo que els trams d'artificial eren força tècnics i la sortida del segon era vertical i difícil. La roca la recordo variada però en general s'havia d'estudiar. I el material, el de la ressenya (friends opcionals).

Apa! Fins aviat i... descens en rapel equipat (xapes amb anella).

La Mikel White a la Paret Bucòlica.

Ja gairebé ni m'en recordava de que era això d'escalar. Practicament un mes sense fer via llarga i la Mikel White a la Paret Bucòlica tampoc és que sigui un coet de via.

Evidentment després de tants dies, el meu estat de forma és més que lamentable i suposo que no he trobat les bones virtuds d'aquesta via, però el cert és que no m'ha agradat gaire: només algun tram dels dos primers llargs es salven.

Via gairebé equipada però en alguns trams et jugues una bona volada sobretot a l'inici del L3. Friends fins el C1. Roca variable però delicada en general. Ideal per les tardes d'estiu gràcies a l'ombra que hi toca a partir de les 14h.

Apa! Fins aviat i ...descens en rapel.

15 anys de... la Revoluciones Celestes a l'Agulla Jordi Solé i Massip.

Durant la primavera de 1999 tenia els dijous lliures, així que pillàvem l'autobús des de BCN fins al Bruc per anar a escalar a Montserrat Sud, i en aquesta ocasió, al Torrent del Pont que aleshores encara no estava regulat. El nom de Revoluciones Celestes és un bonic nom per una via i m'atreia d'una manera especial, no podia deixar escapar aquesta via (i agulla) que tan bona fama tenia per la verticalitat dels llargs i sobretot sobretot per una roca espectacularment bona.

Recordo que ens vam pendre la via com si fos un friki i pujava apretant al màxim, però en aquells dies un 6c de Montserrat era impensable per mi (i ara també!) i m'anava pillant de tant en tant. El riure tonto ens va agafar a l'últim llarg: on anàvem tirant metres i metres i allò no s'acabava mai, amb els braços rebentats i les xapes a can pebrots una de l'altra. Buff! Quin patir!!

La via en principi està equipada i semirestaurada però alguna xapa recuperable i algun alien us pot anar bé. Com ja he comentat, la roca super bona i descens en rapel per la mateixa via o per les properes.

Apa! Fins aviat i ... nosaltres anàvem errats: de friki no en te res de res, jeje!!

Nota (del 4 de Desenbre de 2015): Torno a repetir aquesta preciosa via del Torrent del Pont tot recordant velles sensacions però amb l'experiència de més de 15 anys a l'esquena.

Tot i que he tornat a punxar en el L1 (massa continuitat de bon matí) a la resta he disfrutat com un nen amb sabates noves. Si voleu us podeu tornar a descarregar la ressenya que l'he actualitzat.

15 anys de... l'Esperó del Vent a la Paret de la Fontfreda.

No havia escalat mai a la Paret de la Fontfreda, l'aproximació des de Terradets em feia una mandra increïble, però un bon dia van dir-m'he que per Àger era molt millor i més còmoda. Així que ara farà 15 anys vam anar a repetir l'Esperó del Vent, el magnífic i bonic Esperó del Vent.

La via no decepciona en absolut: la part inferior, vertical i mantinguda com una mala cosa, i la part superior aèria i amb ambient. De mica en mica es va convertint en clàssica: clàssica dificileta però clàssica. Destacar la bellesa del L4: el millor de la via.

Material... el de sempre: flotants i bagues sabineres. Bona roca, incripció EV a l'inici i possibilitat d'empalmar alguns llargs. En general la via està semiequipada amb material antic, però diversos trams s'han d'equipar a consciència.

Apa! Fins aviat i aproximació còmoda però descens feixuc... tenir-ho en compte.