Nasti de Plasti al Serrat del Moro.

Aprofitant aquest dia gris (inpropi de l'estiu) i poc calorós (ja era hora!!!) hem aprofitat per fer una via a la nord de Montserrat que tots sabem que no és tant nord com ens agradaria. Jo, és la primera vegada que faig la Nasti de Plasti al Serrat del Moro, però he d'agraïr al company que l'hagi volgut tornar a fer per enèssima vegada: gràcies crack!!!

La via és una bonica successió de diedres i plaques, més tècnics i difícils del que puguin semblar (amb el meu baix estat de forma m'ha costat un ou!!). Els diedres estan practicament nets i les plaques practicament equipades. Entrada pels dos primers llargs de la Casas Chani (encara per fer, increïble a aquestes alçades de la pel.lícula, jeje!!).

Amb tascons, friends i aliens ja en tindreu prou (C3 opcional). La roca molt bona tot i alguna crosta i bloc sospitós escampats al llarg del recorregut. Herba i algun esbarzer malparit també en algun que altre punt dels diedres i, en el famós lloc on es llançava la corda per caçar una alzina, n'hi torna a creixer una altra... vejam si pot continuar fent-ho.

Apa! Fins aviat i ull amb les plaques que són tipicament vuitanteres.

15 anys de... la Barrufets al Frare Gros.

El temps passa que vola i encara que no ho sembli ja fa 15 anys que vaig fer la meva primera i única Barrufets. L'escollida la del Frare Gros a Montserrat. Recordo que feia un mes i mig dels terribles aigüats que van destrosar tot el massís (10 juny 2000) i les cicatrius en el terreny eren més que evidents.

En aquells dies, la via tampoc estava restaurada com estar ara i pujar amb els burils antics era per posar-se dels nervis: via difícil, dura i vertical. Poques vegades se m'han creuat els cables però aquell dia vaig sucumbir al final del L5. Sort del company que amb més experiència i tremp va resoldre el que quedava.

Actualment pot fer-se en lliure sense necessitat de clavar, però si és vol fer en estil clàssic uns quants pitons us seran del tot útils.

Apa! Fins aviat i mai l'hi he dit però... gràcies company!

Nova via. Pessics de Vida a la Paret d'Odèn.

Últimament he estat molt liat (suposo que ja ho heu notat amb l'activitat del blog) però entre alls, cebes i ossos l'agenda estava bastant farcida. I dic ossos perque aquesta nova via de la Paret d'Odèn m'ha costa molt acabar-la: deu atacs per ser exactes, gairebé tots de mitja jornada però al final m'he n'he fet un bon fart.

Pessics de Vida és una curteta via d'artificial amb alguna esquitxada de lliure. L'he deixat poc equipada però de tant en tant hi ha algun parabolt. En alguns punts la roca és tant compacta que per no fer Ae's he picat ganxos (L3 i L4) (sorry!!! no en sé més). Justament el L4 el vaig tenir que obrir sense martell (santa memòria) i per això hi ha algun parabolt de regal i algun picat de més.

De material en cal bastant: 20 pitons variats (10 de curts i 10 de normals), tascons complert, friends (fins C4), Aliens, joc de ganxos molt variat (dos talons o dos de punta fins), dos ploms (col.locats), cordinos, i moltes cintes. Els pitons són principalment pel L1. Abandó complicat per lo desplomat del sector.

Dir que tots els llargs tenen el seu passet picant i precari: ja sigui per penjar-se de ganxos impossibles, pitonant la llastra expanding de l'inici del L3 o tibant en lliure les grans llastres penjades al buit del final de via. Però per mi, destaca per damunt de tot, la col.locació a cegues d'aquest tascó al límit de la meva envergadura, uf! uf! (almenys ara ja teniu una pista de quin a de ser).

Apa! Fins aviat i per cert, l'aventura no acaba al cim ...ja ho veureu.

Nota (del 30 d'Octubre de 2015): Avui hem volgut fer la primera integral a aquesta difícil via que vaig obrir el passat més de Juliol. La sorpresa ens l'hem trobat quan hem vist això.

Així que no sé si l'últim llarg es pot fer, molt de compte en qualsevol cas. Nosaltres només hem fet el L1 i llestos, que prou ens ha costat.

Trio, póquer o repóquer?

A la vida s'ha de tenir objectius i en escalada aquets objectius són del tot necessàris per mantenir la motivació i les ganes de seguir endevant. Fa uns anyets vaig complir-ne un dels que tinc i amb el canvi de vida que he tingut aquest any pensava que hauria de deixar la resta al tinter.

Però els trens passen i quan ho fan s'ha de fer tot el possible per agafar-los. Així que fa uns dies he tingut l'oportunitat de complir un dels objectius més bonics que tenia a la cartera: fer totes les Rabadá's. Per alguns un trio, per altres un póquer i pels més ambiciosos un repóquer.

Rabadá Navarro de l'Esperó del Gallinero a Ordesa feta el 18 de Juny de 2005.

Rabadà Navarro del Fire de Riglos feta el 14 d'Abril de 2006.

Esperó Nord del Puro de Riglos feta el 12 d'Agost del 2007.

La Brujas al Tozal de Mallo d'Ordesa feta el 27 de Juny de 2013.

i de fa poc la Rabadà Navarro de la cara Oest del Naranjo de Bulnes.

Potser no sembla gran cosa però jo estic plenament orgullós de la meva petita gesta i em trec el barret davant el tremp que van demostrar aquest parell de manyos (i amics en algunes vies). Chapeau!!!!!

Vist amb la perspectiva del temps que pot desdibuixar-ho bastant, personalment crec que la més difícil de totes és la de l'Esperó del Gallinero: possiblement la que s'ha mantingut més intacta de totes encara que estigui bastant clavada. I la més fàcil, l'Esperó Nord del Puro de Riglos: per una persona com jo acostumat a l'escalada canaldera, em va semblar una bonica passejada a l'ombra.

Apa! Fins aviat i ara toca anar pel següent... que ves a saber quin serà.

Picu Urriellu.

Sóc una formigueta dins l'inmensitat opaca i fosca de la boira que va seguint un fil d'aranya tortuós i escarpat amb la motxilla carregada d'il.lusions i l'ànima plena d'energia. No sé on vaig... estic desorientat i perdut. Els peons rocosos que vigilen el camí del rei apareixen de sobte de manera amenaçadora i un tros més amunt, encara entre boires, la seva silueta retallant el cel blau transparent em dóna la benvinguda.

Un cop damunt el mar de boira, continuo sentint-me minúscul dins l'enorme taulell de joc dels Pics d'Europa: peons, torres i àlfils es reparteixen al voltant de la Vega d'Urriellu, però entre tots ells només un rei. Un rei indiscutible, majestuós, esbelt, desafiant. Un rei assotat per tots els vents que hi pugui haber,  castigat en mil tempestes i on mirant als demés de fit a fit sembla que els estigui dient: -Senyors, sóc el Picu Urriellu i aquí mano jo-.

El nostre objectiu és contundent i ambiciós: una per cada cara del rei. Primer volem fer les arrugues de la cara per la més atrevida i espectacular (la Rabadá Navarro). Després pels cabells blancs i ondulats del clatell i les profundes esgarrapades del sol en una de les orelles (Espejismo de Verano + de la que vas, Plas i la Directa de los Martínez) i finalment la pionera per l'espatlla allargassada i ombrívola exposada al Cantàbric (la Pidal Cainejo).

Seguint els pasos dels ancestres fem cura d'humilitat i ens adonem de l'enorme proesa que van realitzar. Només queda treures el barret i aplaudir llurs respectives gestes, fetes amb uns recursos sumament més precaris però amb una lògica aplastant tot i que de vegades extraodinariament temerària. La nostra escalada moderna és resumeix en posar només el que podem treure i intentar preservar el màxim possible la pell dels dits davant una roca tant aspre com la del Picu Urriellu o el mal dit però popularment acceptat Naranjo de Bulnes.

El meu desig de tornar fa que no m'acomiadi del tot de la petita guardiana i protectora del cim. Potser a estat ella qui ens ha regalat les tres magnífiques i assoleïades jornades d'escalada. Marxo fisicament esgotat però animicament renovat i satisfet.

Apa! Fins aviat i aquí us deixo les ressenyes... després de més dies dels que hagués volgut.

El Gran Diedre del Pic de la Valleta (versió estiuenca).

S'ha de fugir com sigui d'aquesta calor. Mare de Déu senyor!!! Crec que feia anys que no en feia tanta i tants dies seguits. Avui, fins hi tot a les cotes altes del Pirineu apretava, almenys al Pic de la Valleta.

Hem anat a fer el Gran Diedre. Via fàcil i d'una lògica absoluta. Com que fa dies que no plou l'hem trobat en perfectes condicions, només la congesta de neu de peu de via ens a molestat un xic i hem entrat una miqueta per l'esquerra (res important). Per la resta, amb cinc llargues tirades i una de curta per arribar a dalt n'hem tingut prou (possibles reunions intermitges).

Semiequipada amb pitons (més com més amunt) i reunions a reforçar. De material: els flotants habituals sense repetir res i recomanable dur un martellet per repicar els claus (nosaltres n'em tret dos amb els dits). Roca bona (bastant pulida per l'aigua i el glaç) i amb pedres soltes i inestables en els replans.

Apa! Fins aviat i si teniu cordades al davant... millor que canvieu d'objectiu.