Drac Queen al Tossal del Coscollet

Feia tant temps que no feia una via tant llarga i encara més temps que no anava al Tossal del Coscollet d'Oliana, que he de reconeixer que estava una mica nerviós. Al final, tot a sortir sense cap contratemps important i en set o vuit horetes ja tornàvem estar al cotxe (aproximació l'hem fet des de dalt i baixant per la canal).

Hem repetit l'última via oberta al lloc: la Drac Queen, prou interessant i bonica. La podríem dividir en dues parts: la inferior amb trams de resalts, algun diedre xulo i algun altre ben rostoll. I la part superior, molt més bonica, aeria, vertical i mantinguda amb un super llarg de fisura ben exigent. La via està bastant semiequipada amb material divers, especialment cordinos en ponts de roca i sabines, en alguns llargs estan estratègicament colocats i fan innecessari afegir quelcom més. 

Tot i així, cal dur friends fins C3, Aliens, algunes bagues o cordinos i alguna cinta més del que diu la ressenya original (almenys unes 15). Roca bona en general però amb nombrosos trams amb roca dubtosa, pedra solta als replans i algun tram herbós (sobretot a la meitat inferior). L'aproximació per la canal és molt millor sobretot pel retorn al cotxe.

Apa! Fins aviat i els rapels de la canal estan restaurats: 40+60 amb xiclet, alerta en NO deixar escapar les cordes sinó... pillada màxima, jejeje!!!

15 anys de... la DracGos i Los Morancos a l'Agulla de Can Jorba.

L'Agulla de Can Jorba, durant molt de temps, la vaig tenir perduda en aquell mapa mental que tothom té de la muntanya de Montserrat i, una via, la Drac Gos, la més clàssica i repetida del lloc, quedava sempre al final de l'infinita llista de les vies pendents.

Avui fa 15 anys, vam posar-hi solució i per aprofitar la jornada la vàrem combinar amb la també bonica però més fàcil Los Morancos. Recordo que vam fer l'aproximació pujant per la canal del Joc de l'Oca agafant ja una bona enrampada de braços i fent l'escalfament pel que després trobariem al L1 i L2 de la Drac Gos.

Apa! Fins aviat i... només recordar que actualment la canal només pot fer-se sentit descendent.

La Perla del Segre a l'Agulla del Pare Alaix.

Feia temps que tenia ganes de fer La Perla del Segre a l'Agulla del Pare Alaix i, com que ara començo a tenir la Móra Comdal bastant trepitjada doncs he pensat que seria un bon moment i, a més a més, amb el dia tant bonic que ha fet, res podia sortir malament, no?

I de fet, res a sortit malament, però ja us dic jo que en el mur d'entrada la tensió estava a flor de pell, uf! uf! (fer-la sense clavar tampoc ha ajudat a la distensió) però bé, ens n'em sortit que és el que compta. El mur d'entrada és tens, però la resta de la via tamoc regala res fins els últims deu metres: els únics amb bona roca. Així que aneu mentalitzats per una via exigent.

A la ressenya original demana Aliens i dos claus, jo hi afegiria almenys friends fins C4. Roca dolenta en general i menys els últims deu metres. Recomanable afegir una expansió a l'R1 sinó voleu rapelar d'un sol espit i reposar la baga R pi cimera.

Apa! Fins aviat i ...donada l'orientació de la xemeneia, gaudireu d'una bona ombra durant el matí.

Terra Endins a Busa

Amb aquesta Terra Endins acabo amb les cinc vies que hi ha al sector del mirador de Busa (el mirador de la cara sud, no el de la nord). Una bona via que et deixa uns sabors ben contrastats i la llengua ben escaldada.

Per una banda tens unes fisures verticals i atlètiques del tot evidents, per l'altra tens la roca típica del lloc (que pot ser la millor i la pitjor amb només l'alçada d'una persona) i per acabar tens un equipament suficient que et dóna aire per seguir apretant. Un bon remenat per arribar al mirador ben servit i amb un sentiment de: -Aquí potser no hi torno-.

Cal dur mínim els friends fins C4, Aliens i algunes bagues, a partir d'aquí podeu sumar més friends (grans) en funció del llast que vulguem dur. Roca bona en general però els tres llargs tenen seccions delicades (precaució).

Apa! Fins aviat i ...R2 penjada i Rcimera en una alzina de les que en queden ben poques. 

Via de l'Ester a la Paret Bucòlica.

Una recent piulada per la xarxa m'ha fet recordar que tenia pendent (encara) la Via de l'Ester a la Paret Bucòlica d'Oliana, així que amb aquest calorós dia d'hivern (o estiu austral) hi hem anat per disfrutar i patir aquesta via on cert llast de més pot marcar la diferència entre encadenar (l'enhorabona al company) o no encadenar (sucumbint amb tres pasos d'A0).

Qui vagi amb el xip de com si anés a fer les seves populars veïnes (com aquesta, aquesta altra i la de més enllà) s'endurà un bon mastegot amb la mà oberta. La Via de l'Ester obliga més i toca escalar més entre xapes, així que, resumint: és bastant més exigent. L2 boníssim (arrencada de 6b mínim), L4 també boníssim i L5 espectacular, d'aguantar-li fins al final. Chapeau per l'oberturista!

Cal dur uns bons bíceps, un dits d'acer i uns gats ben esmolats, a més a més, de 10 cintes variades + R. i alguna baga. Roca molt bona i grau en general apretat.

Apa! Fins aviat i penjat a l'R4 m'han aflorat vells (i antipàtics) records i... boniques vivències d'antigues obertures.

15 anys de... la Caida Libre a la Roca Gris.

Com ja m'ha passat en altres ocasions, parlo de vies que actualment estan en periode de regulació i no poden repetir-se com és el cas de la Caida Libre a la Roca Gris, feta avui farà 15 anys (quedi clar d'entrada per evitar mals entesos). Aquesta via sempre m'he l'havia mirat amb respecte donada l'envergadura dels oberturistes i, certament, he de felicitar al company que va tirar de primer perque jo no em vaig pas atrevir.

Tinc el record d'una via molt bona, exigent i ben obligada. També recordo que ens va fer un dia molt lleig i, el fred encara ens fa fer apretar més del compte. Un viot sense cap mena de dubte, m'atreveixo a dir que està entre el top 5 de Montserrat sud.

Apa! Fins aviat i resta pendent la de l'esquerra... ...no sé jo si estic encara per aquestes emocions.

Via dels Gallines al Roc Galliner.

Ara feia una bona colla d'anys que no anava al Roc Galliner i dubtant de com estaria la pista d'accés i de si seria capaç de recordar l'aproximació, m'he aventurat a repetir en solitari la Via dels Gallines: ben bonica i més difícil del que m'esperava mirant la ressenya que duia.

Menys un parell de llargs de tràmit, la resta prou m'ha fet concentrar i mirar-m'ho bé. Destacaria la qualitat del L1 i l'ambient altiu de la part superior on l'inici de l'últim llarg practicament coincideix amb una via que en tinc nul.les referències (si algú en sap quelcom ja ho compartirà).

Poc equipada en general, cal dur algun tascó, friends fins C3, Aliens i diverses bagues o cordinos. Roca molt bona en general amb algun bloc aquí i allà i, alguna herbeta també aquí i allà. Possibilitat d'escapar-se a la R5.

Apa! Fins aviat i afineu bé la vista que alguns pitons estan ben amagats... psssssshh! busqueu darrera les herbes.