L'Alquimista al Roc d'en Solà.

Hi ha vies que estan per sobre del teu nivell però ets capaç de desxifrar-n'he els moviments, això et fa pensar que estàs aprop d'aquest nivell. Avui teniem poc temps i hem descidit anar apretar a les impresionants plaques de Perles.

En general, totes les vies plaqueres del Roc d'en Solà són bastant obligades, per tant, l'Alquimista no seria l'exepció, i sabiem que molt probablement no ens sortiria a vista però, el que no sabiem és que pinxariem de la manera que ho hem fet. Quines plaques, mare meva!

No sé què pensar... podria dir que el grau estar massa apretat, que al estar bruta de líquens no et quedes de les nyapes, que al no estar gens marcada costa molt anar a vista, que s'ha trencat alguna coseta, que és va alliberar després de varis intents, etç... però no. Hem quedo amb que no estic prou fort per afrontar aquestes plaques desplomades. I aquí us la deixo per que si la proveu hem digueu quelcom.

Apa! Fins aviat i... a seguir treballant.

Via del Buitre a la Paret de Zaratrustra.

Aquests últims anys han aparegut, gràcies a internet, diferents noms per definir les vies (loveclimbs, bloggers), i encara se n'haurien de definir algun més per poder incloure vies com la d'avui.

Des de que vaig veure la ressenya de la Via del Buitre a la Paret de Zaratrustra a Vilanova de Meià hem van entrar ganes de repetir-la. Per molts i variats motius han passat els anys i finalment, escapant del sol, ja ho hem fet.

La via és molt evident, seguint la marcada vira a dretes que travessa tota la paret. Està practicament equipada però de tant en tant vas col.locant algun friend o alien pel de segon principalment. Si els llargs de travessia són curiosos i bonics, la fissura vertical de l'últim llarg és sorprenent i el complement perfecte per una via poc repetida i que m'ha agradat molt. L'únic en que haurem de prestar atenció és amb la quantitats de vies que creua.

Les linies a traços de la ressenya són petites variants que hem fet al no saber massa bé on anàvem. I per acabar, la sortida de R5 és una curta desgrimpada de 2m de Vº (poc complicada).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Lo Desterrat i la Vol Lliure a la Paret del Grau

Tenia poc temps avui i l'hem aprofitat al màxim. Bufa! quina inflada de braços, em penso que encara els en tinc ara.

Ja se m'acaben les vies de la Paret del Grau, però segurament aquestes les tornaré a repetir per què no m'han sortit per poc i m'han agradat molt.

Vies equipades i obligades, on s'ha d'apretar de valent, però en cap moment exposades. Poc marcades de magnesi i roca molt bona i adherent. Equipades per rapelar i... poca cosa més a comentar.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Via del Quatre a la Roca dels Arcs.

La Roca dels Arcs té unes quantes vies que han d'apareixer en el currículum de qualsevol escalador clàssic i una d'aquestes és la Via del Quatre.

Nom acertadíssim i que fa referència a les voltes que dónes per aquest mar de plaques. El més díficil de la via és, sense cap dubte, controlar les ganes d'anar a xapar els parabolts de La Chica del Martini que puja just per la dreta (fins i tot massa just, en algun tram). Tot i la restauració dels dos primers llargs, la resta és una inquietant busqueda de l'itinerari. Destacar que actualment amb els aliens la cosa és molt més tranquilitzadora que no pas abans amb els tascons.

Apa! Fins aviat i... sort dels Aliens.

15 anys de... la Virinimatoxis al Triangle.

El Triangle, apart de vies clàssiques, amaga alguna petita joia oberta amb valentia i sabiduria.

La Virinimatoxis és una magnífica via equipada que durant uns anys va tenir un primer llarg obligat i finíssim que hem va fer bastanta por durant molt de temps. Uns anys més tard, el seu obridor va decidir afegir-hi una expansió a l'entrada de l'R1. Tots ens en vam alegrar, fins i tot jo, així vaig tornar-la a repetir sense patir (Gen-01).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (de l'11 de Març de 2020): Torno a repetir aquesta bonica via del Triangle gaudint del solet de tarda, la tranquilitat de Font Ferrera, el cant dels ocells en aquesta primavera avançada i de la bona companyia de les amigues de cordada.

Comentar que a la ressenya hi falta marcar un parell de xapes en el L2. Quan pugui refaré la ressenya.

15 anys de... la Blau Vellutat a Canalda.

La meva relació amb Canalda començava a pendre forma i, de mica en mica, anava descobrint els seus encants.

La Blau Vellutat és una via que cada cop que la faig m'agrada més, ja en porto tres (aquest dia, el Des-04 i el Jul-09 i encara hi tornaré). Les dues primeres vegades no vaig saber trobar el L1 i vaig pujar per on vaig poder, però la tercera vegada si que ho vaig fer i vaig flipar pepinillos de lo guapo que és. El L2 el tinc pendent d'alliberar amb un bloqueig al mig del desplom que encara em rebutja (però acabarà queient...-Palabra!!-) i per acabar un L5 magnífic i atlètic. Sinó us asusten els burils, és una via molt bona.

Com que puja per l'extrem dret de la paret i aquesta canvia d'orientació progressivament de sud a est, podeu fer-la tranquilament durant les tardes d'estiu a partir de les 15h.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... El Señor de los Bordillos a la Roca dels Arcs.

Aquest dia vaig descobrir unes quantes coses, algunes d'elles les he superat, altres les he assimilat i les darreres continuo sense soportar-les.

El Señor de los Bordillos és una excel.lent via equipada. Molt vertical, primera de les coses que vaig descobrir i que ja he superat. Molt mantinguda, segona cosa que vaig descobrir i que hem va deixar una botimenta de braços que encara hem deu durar però que ja he assimilat. I roca mooolt gastada, cosa que no suporto i si fa quinze anys ja estava així no hem puc imaginar com deu estar ara. Alguns ja parlen de pujar-li un grau a totes les tirades.

Apa! Fins aviat i... fora el magnesi.

Nota (del 5 de Novembre de 2014): No m'hauria pensat mai  que tornaria a repetir aquesta via, però ves per on, avui ho he fet. Tot i els 18 anys de diferència, m'he tornat a pillar a tot el que passava de 6a.

I és que la roca continua estant igual de gastada que aleshores, almenys ens els trams difícils que és on importa, jeje!!!

Montrebei. Una de freda i una de calenta.

Per la temperatura, més calenta que freda però no fa pas referència  a aquest agent atmosfèric sinó a la variabilitat de les vies que hem fet.

Ahir vam fer el Corredor de la Águilas. Via exòtica amb tres part diferenciades. La primera molt interior, fàcil de seguir i bonica. La segona més herbosa amb trams molt herbosa, més díficil de seguir i lletja. I la tercera exterior i aèria però no gaire maca. Personalment no m'ha agradat massa tot i alguns llocs curiosos i espectaculars.

I avui hem fet la KimGilWalk. Potser hem fet la primera repetició integral, no ho sé. La via és dura, poc equipada i amb dues parts molt diferenciades. La inferior, molt trencada, herbosa i amb llargues tirades on s'ha de vigilar molt al fregament. I la superior, molt bonica, roca molt bona i amb ambient. L'hem fet sense clavar però dos o tres pitons poden anar bé. Realment és una llàstima que la part inferior sigui tant dolenta per què la superior és molt xula i ben resolta.

Així, les dues vies tenen una part freda i una altra de calenta, què hi farem? No crec que siguin massa frequentades tot i l'enorme feina de divulgació d'alguns escaladors, la meva felicitació des d'aquest humil blog.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Formiga Atòmica a la Trompa

Aquesta via supera una gran proa rocosa (sense nom) entre La Bruixa i La Trompa, però per proximitat direm que és a La Trompa.

Com que Font Ferrera sempre ha estat l'escola per excel.ència de la comarca, tots i cada un dels murs aptes per escalada tenen una via o altra. Per aprofitar un d'aquests murs neix la Formiga Atòmica. Per aprofitar-lo i per crear la via més llarga de la zona. Així doncs, després d'un L1 realment molt i molt bo segueix per una zona de rampes i jardins fins a sota els desploms finals amb la cirereta del pastís just abans d'acabar. L'he repetida només en una ocasió (Feb-01).

Ressenya corregida i actualitzada (30/04/11).

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Escales. Acomiadant l'hivern.

Hem passat un parell de dies al Congost d'Escales. Estavem dubtant d'on anar però algunes molèsties al colze i al dit ens ha fet descidir per les plaques espectaculars del Pic de St. Cugat.

Ahir, a partir de migdia, vam fer l'Antikrestes. Vieta d'anar enganxant resalts més o menys difícils fins l'agulla final. Moltes possibilitats d'escapament, poca continuitat i poca herba. L5 molt bonic i L8 amb una segona meitat tremendament tècnic (l'avançada de l'endemà).

I avui dubtavem entre la Os Mantenidos i la Jamón de Pato, però vist la soleïada d'ahir hem preferit fer les difícultats com més aviat millor (i sort!), per tant, hem fet aquesta segona. Felicitats al company que la tret tota a vista, chapeau! En canvi jo m'he arrossegat com feia dies que no ho feia, jeje!

Via bonica amb dues parts molt diferenciades. La inferior:  de placa difícil, ben assegurada, nyapera, bastant obligada i amb adherències increïbles (uf uf!). I la superior: per canals (poc herboses), fàcil i poc equipada.
L2, L3 i L4 molt bons, L5 encara més bo i L12 brutalment bo. Només per aquest llarg val la pena fer la via.

Apa! Fins aviat i... l'aigua que sigui fresqueta.

15 anys de... la No tant Lluny a Esplovins

Damunt l'embassament d'Oliana tenim un pastís de roca realment impresionant. En l'esdevenir dels anys s'han succeït vies per tots els gustos, longituds i dificultats. Les més afortunades s'han convertit en clàssiques i altres han caigut en l'oblit. Una d'aquestes darreres és la via que us presento, on cal endevinar l'aproximació per no trobar-la tant lluny.

Via d'escalada clàssica per excel.lència: no massa difícil, de buscar-se la vida i la via, roca variable amb trams bons i trams herbosos, etç. Aventura en definitiva, des de que deixem el cotxe fins que hi tornem. Només recomano ser prudents en el descens ja que acaba en uns jardins penjats on la sortida més fàcil i feixuga és pujar fins la carena cimera.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La Trepant Solitari al Peladet Oriental.

La clau per que les vies llargues no és facin eternes és anar ràpid. No ha estat així i hem acabat una mica tard, però realment l'objectiu d'avui no era fer un horari espectacular, sinó trobar aquell punt adient en vies poc equipades.

Hem anat a Rúbies a fer la Trepant Solitari dins la tranquilitat més absoluta. En alguns trams he disfrutat com un nen però en d'altres... millor no explicar-ho... i la feixa ha estat el de menys. Això sí, no és tant fàcil com sembla.

A la via no hi ha gran cosa però les reunions estan equipades. Hi ha llargs molt bons i alguns bastant dolents, (com en qualsevol d'aquesta zona). La roca és molt variable i amb algun tram herbós. A l'R2 s'han endut una de les dues xapes (amb xapa recuperable cap problema). L'entrada a l'R3 és en plan Tarzan i la sortida al cim és molt aèria.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de...l'Esperó de les Colobres al Cap del Ras

Ja coneixia els fantàstics murs de Vilanova de Meià, però el Montsec és un paradís de roca i sol on Vilanova només és la punta de l'iceberg d'aquest paradís que s'esten cap a l'oest, el llunyà oest per mi. Perdent la noció de l'espai, hem vaig deixar portar cap a la bonica vall d'Àger en un fantàstic dia de primavera, per repetir una via de les més maques i ben aconseguides que he escalat.

L'Esperó de les Colobres segueix una estètica proa rocosa al mig del Montsec d'Ares, a l'anomenat Cap del Ras. Jo hem pensava que ja en sabia d'escalar però, seguint les genials fissures i diedres de la via, vaig descobrir que encara hem faltaven moolts metres per poder-ho dir. Podriem resumir-ho amb un:- T'odio amor meu!-.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.