15 anys de... la Rodamons de Bosc a la Paret de la Rufa.

I va haver una època en que la bonica vall de Canelles va posar-se de moda amb tot un reguitzell de noves obertures al llarg de les seves assoleïades parets. Una d'elles era la Rodamons de Bosc a la Paret de la Rufa, i jo vaig fer-hi la meva repetició avui fa 15 anys.

Recordo que era una via molt fàcil amb un traçat prou elegant. Recordo que l'inici era una mica indefinit al final d'una canal en forma d'embut que s'anava posant cada vegada més dret. I recordo un parell de llargs a la part alta ben bonics. De la resta, poca cosa però trobareu informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i compte en el descens que a la part de baix haureu de fer alguna desgrimpadeta.

15 anys de... el Llangardaix Perdut al Tossal del Bisbe.

Curteta i fàcil via per accedir a la part més interessant de la Cresta dels Llengots a mode d'entrada directa. Cal tenir-la ben identificada d'antuvi ja que amb l'espesor del bosc costa un xic de trobar.

Jo vaig fer-hi la meva repetició avui farà 15 anys i vaig fer-ne aquesta senzilla ressenya amb uns parabolts no originals.

Apa! Fins aviat i sort... el pla B serà una bonica deambulació per la natura.

15 anys de... la Tetties & Beer i la Putadas de Amor al Cap del Ras.

Bona jornada primaveral avui fa 15 anys a Àger. Vam repetir la Tetties & Beer i la Putadas de Amor al Cap del Ras. Crec recordar que aquest dia vaig estrenar company, que amb el temps em vaig adonar que era mooolt difícil de saciar, d'aquí que em fessim dues, suposo, jeje!

De les vies recordo que tenien trams molt físics i trams molt tècnics, una bona combinació per acabar ben satisfets tot i no fer-la en lliure. També recordo que estàven amb parabolets de 8mm i que motivàven lo just per anar tirant. Tot i així, vies xules.

Apa! Fins aviat i ...a veure si recupero 'el llistín' que us tinc molt abandonats, jeje!!

Blas, que te Vas a La Granota.

La zona del Càmping a Montserrat, juntament amb Gorros, sempre ha estat la meva gran oblidada. Amb la intenció d'esmenar-ho, avui  hi he anat a fer la meva primera via tot repetint la Blas, que te Vas a La Granota.

Vieta ben bonica en general i prou ben assegurada per no passar por. Diversos detalls han encuriosit l'ascenció. Primer el pas d'entrada per la Que Pum que Pan: ni de conya V+ i per l'esquerra possible 6a+, lo més aconsellable és fer dos passets d'Ae i fora problemes. El segon detall, és la quantitat de vies que hi ha pels voltants, compte en no equivocar-vos. I l'últim, és l'elegant guarnida que li han fet a la bola somital amb una malla metàl.lica que facilita l'arribada al cim.

Cal dur cintes variades, mínim 10 i aconsellable 15 si s'empalmen els dos primers llargs. Roca molt bona en general i poc gastada. Ambient altiu a la part superior i descens recomanat seguint la ferrata que han muntat vers el funicular (el cim de l'agulla és un clavadero de parabolts sense xapa, cables i fixacions de la malla).

Apa! Fins aviat i com es nota que aquí hi ha pasta. 

15 anys de... la Discovery a la Paret del Pessó.

La Discovery de Collegats sempre ha estat una via que m'he mirat amb dolçor. Sense ser una gran clàssica del lloc, es repeteix de tant en tant. Fa 15 anys vam fer-ho nosaltres i no es que en guardi molts records però el pocs que en tinc són positius.

Recordo les panxes del L2 on calia fer unes bones apretades i els agradables murs de la part superior amb les assegurances prou justes. De la resta, poca cosa. Roca bona i flotants al gust (els petits sobretot).

Apa! Fins aviat i trobareu informació més detallada per la xarxa.

L'Ansiolítica al Cim Principal.

Encetem l'Abril amb aquest fantàstic dia primaveral al Cim Principal de Sant Honorat tot repetint l'Ansiolítica. Després de l'Antibiòtica i de l'Antipsicòtica, ara tocava aquesta, amb un inici més amunt que les altres dues on cal remuntar les rampes rocoses que surten al pas (precaució).

La vieta només té un llarg realment destacable: el L2, prou exigent i mantingut, la resta és el que cal escalar per fer cim (ben altiu, bonic i amb unes bones vistes, tot sigui dit). Dur alguns Aliens i alguna baga, la via està assegurada en els trams més difícils. Roca variable, a vigilar en general.

El descens més recomanable és fer-ho pel camí normal cap a l'est, jo he volgut provar de fer-ho per la canal oest i he hagut de fer un parell de rapels curts per la via Iniciàtica i retornar al peu de via. Aquest descens només val la pena si es vol aprofitar per fer alguna de les vies citades o l'Aresta Purificazione a la Cima Cònica.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació sinó acabareu fent més voltes que un ventilador

Sol i Neu als Esqueps d'Odèn.

Avui teniem una jornada boníssima per fer una llarga sessió d'escalada però les activitats escolars del petit de la casa m'obligava a poder-la gaudir només a mitges. La seva felicitat està per sobre de qualsevol via., per això, ens em hagut de conformar en una ràpida matinal als Esquerps d'Odèn.

He repetit la Sol i Neu (nom perfectament acord amb el dia), vieta curta, boniqueta i semiequipada amb alguns ponts de roca. Menció especial a la reunió cimera, amb una sabina petita però prou sòlida. Dur Aliens i un variat de cordinos. Roca bona en general i terra en els replans.

Apa! Fins aviat i ... compte a seguir-la correctament que els relleus de la paret són poc marcats.

L'aigua és vida.

Natura exuberant per tot arreu amb aquest Març tant fantàsticament plujós d'enguany. L'aigua és vida i la verdor del sembrat i les rases brollant com feia anys que no veia, així ho denoten.

Tantmateix, ara ja toca una miqueta de sol per eixugar les roques i poder la fotosíntesi.

Apa! Fins aviat i només el més locals coneixeu aquest salt d'aigua, oi?

Via de l'Amadeu a la Paret del Pont.

Molts dies feia de l'última escalada i és que entre la pluja, la família i la feina això ha estat el llindar de la catàstrofe. Amb mal temps a muntanya, m'he decidit provar sort a la paret del Pont de Sant Llorenç de Montgai que encara no havia escalat mai i potser estaria (mig) eixuta.

He repetit la Via de l'Amadeu com podia haver estat qualsevol altra, i ben bé no sé quina idea treure'n: si aquesta ha de ser l'evolució de l'escalada, estem ben arreglats. Potser quan tingui més cabells blancs, veure les coses d'una altra manera però, ara com ara, no m'agrada aquesta evolució. Sigui el que sigui, almenys estava lo suficientment seca per poder-la escalar i fer-nos passar el cuquet.

Prepareu un grapat de cintes amb alguna de llarga. Compteu amb roca bona en els trams escalables, molts replans i poc ambient de paret.

Apa! Fins aviat i... seguim.

15 anys de... l'Esperó del Silenci al Roc del Migdia.

La bonica vall en forma de ferradura de la Valldan, a prop d'Oliana però pertanyent al Solsonès, sempre m'ha quedat a desmà. Suposo que per això (i per la mala fama de la roca) l'ha tinc molt poc trepitjada (només hi he fet la Via de l'Aplegarocs i la Coronaindi). Avui fa 15 anys, vaig fer-hi l'Esperó del Silenci, la que hauria de ser la clàssica del lloc.

Però, certament, en guardo un record no massa bo. Tot i el generós semiequipament, la roca és la que és i li treu gairebé tota l'elegància i bellesa al traçat. Una autèntica pena. Tot i així, la via mereix una oportunitat, si més no, per l'atractiva part superior.

Apa! Fins aviat i potser amb els anys i les repeticions la cosa a millorat... vés a saber.

15 anys de... la Bolos Mágicos a l'Agulla Carrusel i la Normal a l'Agulla de la Dama.

Fa 15 anys, la Móra Comdal era, per mi, una absoluta desconeguda i amb prou feines sabia l'ubicació. Però tard o d'hora havia d'anar-hi i va ser tal dia com avui del 2010. Les úniques agulles que vaig reconeixer d'una manera feafent eren l'Agulla Carrusel i l'Agulla de la Dama, així que l'objectiu ja estava marcat. 

La Bolos Mágicos és l'única via de l'Agulla Carrusel i ascendeix d'una manera ben elegant i encertada el que seria l'Aresta Brucs de l'agulla amb el seu característic cinturo de calcari.

Per contra, l'Agulla de la Dama ja té diversos itineraris que l'ascendeixen: Dies de Tormentes i Joc de Trons, per exemple, i alguna més que encara ha de veure la llum. La Normal ho fa per un diedre canal, bastant vegetal, en el vessant oest amb un interès molt relatiu.

Apa! Fins aviat i bonic dia d'exploració el de fa 15 anys.

15 anys de... La Virgen del Pilar a la Paret del Pessó.

Poquetes coses recordo de La Virgen del Pilar de Collegats repetida avui fa 15 anys. Recordo que la part inferior era bastant húmida i que la part superior era bastant més maca. Tot i així, no la recordo com una via especialment xula. Llarga sí, xula psha.

Recordo treure la corda només a l'últim llarg, el més vertical de tots. I la resta era anar d'aquí cap allà amb uns flanquejos ben generosos. Possibilitat d'escapar-se per les feixes tot i la tupida vegetació.

Apa! Fins aviat i trobareu més informació per la xarxa..

15 anys de... l'Isaac Grabriel a la Paret de l'Ós.

La Isaac Gabriel a la Paret de l'Ós sempre ha estat una gran clàssica de Sant Llorenç de Montgai juntament amb la Jordi Andreu o la Directa al Cilindre, entre altres. Jo vaig fer-hi la meva repetició avui farà 15 anys i, certament, la via ha canviat força des d'aleshores.

Quan jo la vaig repetir, la via estava equipada i només calia dur les cintetes i la corda friky. Però l'any 2023 van treure tots els parabolts afegits i la van deixar en un estat molt semblant a l'original. Així, actualment cal dur flotants per fer-la.

Apa! Fins aviat i insisteixo... contrasteu la informació que trobeu per la xarxa.

15 anys de... l'Àpia a la Paret de Gramuntill.

 Recordo que tal dia com avui de fa 15 anys va caure una tardana nevada al Pallars. Entre la neu i el fred, no sabia ben bé on anar i, finalment vaig decidir-me per l'Àpia a la Paret de Gramuntill de Collegats.

Apa! Fins aviat  i per variar, no recordo res de la via, així que poc puc aportar.

Nova via. El Gran Colorado a la Paret Formiguera.

I molt possiblement serà la via més llarga de la Paret Formiguera, aprofitant tot el desnivell, des de baix al camí de la ferrata fins a dalt el carener. Feia setmanes que m'he l'ha mirava i aquests darrers dies li he donat forma.

El Gran Colorado és una via difícil de qualificar: no és una via guapa però tampoc és lletja, no és una via complicada però tampoc és fàcil, no és una via vertical però tampoc és ajaguda i, sobretot sobretot, no és una via amb roca bona però tampoc és dolenta (li cal una bona pròxima pluja per rentar la terra dels trams sanejats).

Semiequipada amb les reunions montades, cal dur els Aliens i un grapadet de cintes variades. Oberta amb menys parabolts i reforçada en alguns punts per treure-li exposició.  La roca ja comentada i el tram d'enllaç a mitja via ens pot servir d'escapatòria.  Inici en el mateix camí de la ferrata, en el punt més estret del 'gran canyon' de Sant Llorenç de Montgai, jeje!!

Apa! Fins aviat i vigileu a no tirar pedres als ferrateros... o no... vosaltres mateixos, jeje!!

Carnaval.

Entre els núvols i la pluja. Entre la incertesa i els nervis. Entre la festa i el dormir poc. I entre el bufi i el ball de gegants...

Sempre hi ha temps per una escaladeta, i si és obrint via, millor que millor. Un tastet per si us pica la curiositat: el Gran Colorado començarà així, tot i que em falta fer-hi un parell de retocs importants.

Apa! Fins aviat i demà la traca final... mai més ben dit.

15 anys de... El Tap de Xampany i El Sentinella a la Paret del Falcó.

Vietes curtes i romàntiques damunt la carretera vella repetides avui fa 15 anys. No en guardo absolutament cap record i no en tinc ni una sola fotografia. Així que la ressenya que us he fet és moooolt orientativa.

Apa1 Fins aviat i quedi el post com anotació d'aquesta curioses formacions a l'entrada del congost de Collegats.

15 anys de... l'Ànimes Bessones a les Moles del Pessó.

El dia que vaig repetir la clàssica Perfomance, vaig fixar-me en l'arrogant proa de la seva dreta. No hi havia cap via i les seves formes eren iguals que les de Canalda. El cuquet va començar a bellugar-se i avui fa 15 anys vaig acabar d'obrir l'Ànimes Bessones després de dos intenses jornades de feina.

S'ha repetit mínimament per amics pallaresos i jo vaig fer-ho un parell de setmanes després d'obrir-la (Març-10) però, certament, poc marcada la trobareu. Per mi, és una bonica via semiequipada en els llocs més compromesos i reunions ben equipadetes i còmodes. Us adjunto la ressenya original que vaig fer en el seu dia.

Apa! Fins aviat i només haureu de tenir precaució a la part superior amb el Creuer Pontiac, oberta amb posterioritat.

 

15 anys de... la Pronòstic Reservat a la Paret de Riu Lacó.

Durant una bona colla d'anys la Pronòstic Reservat solcava una de les proes grises més arrogants de la part alta de Riu Lacó. Un petit diamant en brut del mestre Xuxe que vaig tenir la sort de gaudir, en un estat gairebé virginal, avui farà 15 anys.

La recordo com una via ben guapa i gens fàcil. Entre el que jo vaig alliberar i el que han alliberat en una recent repetició, la via es fa gairebé tota en lliure, només un últim pas d'A0 en placa infernal és resisteix (6c pel cap baix). La ressenya que us penjo és la que vaig fer en el seu dia, només afegir que els friends són recomanables i els claus opcionals (jo vaig clavar en el L1 i no en el L3, i la recent repetició a l'inrevés).

Apa! Fins aviat i dir que actualment queda flanquejada per la Take This Waltz a l'esquerra i la Llunàtica a la dreta, pel meu gust massa properes... tot i que per alguns 'ni es toquen, ni es molesten'.

Canalda. Buscant respostes.

 

Dos monarcas pétreos, impasibles y ajenos a los problemas del paso del tiempo, contemplan sus amplios dominios des de las alturas. Tierras verdes y alegres en primavera, solitarias y melancólicas en otoño, pero siempre exuberantes y acogedoras. Son los valles de la Ribera Salada y del Cardener, situadas en el Solsonés.

La reina, con su atuendo blanco de dura caliza, se adorna con extraplomos sonrojados. En algunos de los mas duros inviernos, se cubre con su viejo velo blanquecino, añorando sus nupcias casi olvidadas.

El rey, siempre con su traje gris de aglomerado, se mantiene vigilante. Después de varios siglos de insomnio, su cara cansada y soñolienta, esta surcada de arrugas, donde las raíces de algunos árboles penetran en busca de sus entrañas. Sus ojos abovedados, con negras bolsas, derraman lágrimas, señal de tristeza y nostalgia de tiempos ya pasados.

Los cortesanos, algunos cercanos y afines, otros lejanos e intrigantes. De aglomerado los del rey, de caliza los de la reina. Los primeros, viejos ya, dejaron atrás las intrigas de la corte; prefiriendo demostrar su amistad. Las cortesanas de la reina, todavía son jóvenes, solo una de ellas ha osado enseñar sus adolescentes encantos, pero la mayoría, doncellas hasta el momento, esperan príncipes que descubran sus encantadoras formas.

Los vasallos del reino son pueblos dormidos, sus pocos habitantes se confunden con el tranquilo y solitario paisaje. Son ellos los que mantienen abiertos los caminos que permiten llegar hasta la pétrea corte.

Tan magnánimo y magnífico castillo tiene salvajes jardines, situados en barrancos y quebradas, cuya flora ha permanecido sin influencia humana; salvaje e inalterada. Se pueden encontrar tilos, tejos, robles, bojes, pinos..., entre otras especies. Todas de centenaria edad que nos sorprenderán en cualquier recodo y en todo momento.

Hay otros habitantes en el milenario castillo, desconocidos por la pétrea corte hasta hace poco tiempo. Al llegar fueron bien recibidos. Un solo instante mágico, fue necesario para que surgiera la amistad. Son como sus fantasmas. Visitan el lugar con bastante frecuencia, ansiosos de conocer todos los rincones de sus impresionantes muros. Las posibilidades que el lugar encierra en sus entrañas, junto con lo que ya conocen, les ha fascinado tanto que necesitan darlo a conocer.

Otros moradores esperan estos monarcas y su corte, tal vez así, olviden sus nostalgias y tristezas.

Aquestes boniques paraules acompanyaven, aquell ja llunyà, primer article d'escalada solsonina a l'extinta revista Extrem. A mi, va fer-me enamorar de tots aquests indrets de que parla i, des de sempre, m'han ajudat a carregar les piles d'una manera especial. Però, els esdeveniments ocorreguts fa poc més d'un mes, m'han fet sentir profundament afligit i, a la vegada, traicionat en certa manera.

Així, a mode de redempció o reconciliació, he tornat a Canalda fent un viatge al meu inframón més íntim: acaronant primer la roca i regravant la  F  inicial amb la meva rabia més sentida. No només necessitava buscar respostes, sinó també, volia retre un petit homenatge a l'Ivàn que, malauradament, no vaig arribar a coneixer. Serveixi el post per recordar-lo.

Adéu per sempre, company, descansa en pau.

15 anys de... l'Òscar Lafotet a la Paret de l'Extrem.

Les virtuds hivernals del Montroig, sempre que no hi hagi boira, són ben conegudes. Fa 15 anys, nosaltres vam gaudir-ho amb una profitosa jornada a la paret de l'Extrem tot repetint l'Òscar Lafotet i la Porta al Coll al Coll de Porta.

No recordo absolutament res de cap de les dues vies així, us deixo les ressenyes que he fet, ja buscareu informació per la xarxa si necessiteu quelcom més.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Antipsicòtica a la Cima Cònica

Després de la plugeta d'ahir i la boira d'aquest matí, trobar solet i roca seca era gairebé missió impossible. Així que m'he estalviat fer quilòmetres i m'he quedat a prop de casa. M'he decidit per Sant Honorat enmig d'una boirada fantasmagòrica que no deixava veure res, però com que el mes passat vaig fer la via del costat, ja sabia on anava.

He repetit l'Antipsicòtica, vieta equipada amb les assegurances justes i roca (a trams) molla que m'ha fet escalar amb els cinc sentits. Menció especial al L1, ben vertical i on la primera panxeta prou m'ha fet apretar. Part superior bonica i altiva amb el final de via gairebé al mateix cim.

Apa! Fins aviat i descens caminant cap a l'esquerra amb alguna desgrimpadeta, alerta.

La Perla Negra al Sòcol del Montroig.

Feia temps que anava al darrera de la Perla Negra al Sòcol del Montroig i, per una cosa o per una altra sempre l'acabàvem desestimant. Però avui no, avui l'hem repetit disfrutant molt d'alguns llargs i renegant en alguns altres.

L1, L2, L3 i L7 molt bons. L4, L5 i L6 no. En general, per això, és una bona via semiequipada. En el L1 cal saber quan passar d'una fisura a l'altra, en el L2 cal saber triar els forats més bons per poder tibar amb condicions i en el L7 podeu posar tanta metralla com porteu però amb un joc d'Aliens i friends fins el C3 podeu fer de sobres (C4 i C5 opcionals).

Roca molt bona en general però amb diversos blocs aquí i allà que cal vigilar, segona meitat del L4 amb molt líquen i arribades amb precaució en els replans. Com us podeu imaginar hi ha diverses caminades per les feixes que la paret tots la coneixem.

Apa! Fins aviat i la ressenya per tancar el post.