15 anys de... l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls.

Mai he tingut massa informació de les escalades a Andorra, però el poc que tinc es ben interessant. Així, fa 15 anys, vam provar sort amb l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls en el bonic, caòtic i poc humanitzat Circ de Pessons i, certament, guardo molt bons records de l'activitat.

Nosaltres vam començar per l'entrada directa, fent que la via guanyes amb metres, dificultat, elegància i estètica. Tot i així, es fa curta i prou voldries que la part superior fos més erecta. Recordo la desgrimpada en el L6 que li dóna un tot d'exotisme a l'ascensió i, la resta és una línia de tall clàssic amb ambient d'alta muntanya.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació si no voleu naufragar en un oceà de blocs ben difícil de navegar.

L'Esperó Jussà a la Paret del Triangle.

Tanquem el Juliol més fresquet de l'última dècada amb una romàntica escalada a la Paret del Triangle de Comiols (últimament va de triangles la cosa). L'Esperó Jussà ressegueix el marcat esperó occidental de la paret a menys de 10min del poble de Benavent.

La vieta va serpentejant ençà i enllà buscant el pas més franc entre fisures, plaques, esperonets i algun que altre tram herbós. En general, està bastant bé i és força fàcil de seguir. Menció especial a la placa del L2 que prou us farà eriçar la crinera (el clau de la ressenya original no l'he sabut veure).

Les reunions estan totes amb expansions però pels llargs cal dur alguns tasconets o similars, els friends fins C3, els Aliens i algunes bagues per sabines (els claus no fan falta). Roca variable, bona en els trams difícils.

Apa! Fins aviat i us he penjat la ressenya de la via veïna, la Filiberto, que en el seu dia vaig descuidar-me'n.

Gran Xaman a la Paret del Triangle.

 Amb aquestes temperatures tant agradables, perquè anar al Pirineu a passar fred? A St Honorat si estava de luxe ja sigui a l'ombra com al sol. Així que he fet una matinal a l'anomenada Paret del Triangle que seria el vessant oest del Cim Cònic.

Gran Xaman és una escalada 'plaisir' molt ben assegurada on el rastre de la roca sanejada encara és ben visible. Poca cosa a destacar de la via: xapa i segueix ja sigui en terreny balmat o menys balmat. Podreu apurar els sisens marcats a la ressenya en funció de la confiança que us transmetri la roca (prou bona) o de les forces que vulgueu emprar-hi.

Apa! Fins aviat i descens en rapel per la via o caminant cap a l'est amb alguna desgrimpada... precaució.

Mi Primer Amor al Pilar del Segre.

 Aprofitem aquesta refrescada (eterna) enmig de l'estiu per tatxar una altra clàssica que sembla impossible que hagi tardat tants anys en repetir: Mi Primer Amor al Pilar del Segre. Via d'una evidència, elegància i lògica absoluta i d'una arrogància, atreviment i verticalitat igualment absoluta.

Certament, m'he l'esperava una mica diferent: potser menys equipada del que està i amb la roca també menys gastada. Sigui com sigui, és una molt bona via amb un ambient guapíssim. Destacaria l'inici del L2 com el tram més piquent, fins que no s'arriba a les bagues de la sabina hi ha un parell de metres prou delicats. El L3 també té un tram de fisura ampla curiós però amb els friends grans s'amaneix bé.

La part inferior està bastant semiequipada amb material ben divers i la superior està desequipat. Amb friends fins C4 (repetir al gust i segons nivell), Aliens, bagues, un bon variat de cordinos (per si de cas), una xapa recuperable (pel L1) i el material de fortuna que considereu oportú en tindreu de sobres, ah! i un bon grapat de cintes. Roca molt bona menys el L1 però gastada en tota la part inferior.

Apa! Fins aviat i ...compteu amb ombra fins a migdia i aixopluc en cas de pluja fins l'R3.

Tao't Bato a la Roca de l'Ermita.

Abans de l'anunciat i desitjat canvi de temps de demà, fem una escaladeta tranquila per acabar-nos de recuparar de la 'tunda' del divendres passat. Així, he anat a fer la Tao't Bato a la Roca de l'Ermita de St. Honorat aprofitant l'ombra de primera hora del matí.

De la vieta, certament, poca cosa a comentar: molta xapa per la verticalitat i la poca qualitat de la roca en alguns trams. I en els trams que les dues coses milloren, doncs m'he atrevit a apurar-ho una mica en lliure però sempre amb aquella sensació de sortir disparat en qualsevol moment, jeje!!!

Apa! Fins aviat i porteu un bon grapat de cintes si voleu xapar-ho tot.

La (placa) Céréza Comet a la Sud del Maupas.

La fama de la Céréza Comet a la sur del Maupas és més que coneguda. Aquesta fama de poc equipament, exposició i difícultat amaga una àurea de valentia, audàcia i vanguardisme. Chapeau als oberturistes per obrir una via d'aquesta qualitat i més en l'època que ho van fer. Jo feia molt anys que li anava al darrera i finalment els astres s'han alineat i l'he disfrutat moltíssim.

Nosaltres, per allò d'allargar la via i escurçar l'aproximació, hem entrat pel contrafort inferior i perfecte, tot un encert. De la via dir-vos que tot el que diuen d'ella és cert però amb la modernitat tot queda una mica més descafeinat: amb els peus de gats actuals les adherències són més fàcils, amb els Aliens i microtascons et pots assegurar més bé que no vol dir assegurar-te quan vols, i sobretot sobretot, les (poques) expansions existents rebaixen una miqueta l'exposició i el compromís general de la via. Dit això, s'ha d'escalar i s'ha d'escalar molt bé.

La via està poc equipada i cal dur els (micro) tascons, friends fins C3 i els Aliens. Sang freda, bona lectura de paret i una bona ressenya també (espero que la que he fet us sigui d'utilitat). Roca boníssima amb algun bloc a vigilar. Destacar que l'R1 (espit) és una mica incòmoda i pot montar-se uns metres més endevant. Precaució en tot aquest tram que és el més perdedor de la via: NO seguir per una fisura que domina la vertical amb un clau i cordino ronyós. Afegir també que la penúltima reunió pot montar-se en diversos llocs del petit replà existent, vosaltres mateixos.

Apa! Fins aviat i per baixar rapelant, precaució en trobar la primera instal.lació (fites) i l'última... les dues sense parabolt de reforç, grrrrrrr!!!

15 anys de... la Directa Anglada Guillamón al Calderer.

La Directa Anglada Guillamón a la nord del Pedraforca és una clàssica sense cap mena de dubte. Amb els anys d'ença de la seva obertura, gairebé la podríem qualificar d'històrica. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys en un dia que miravem més el cel que no pas les fisures buscant pitons.

Recordo que els dos primers llargs van costar-nos bastant: la combinació de verticalitat, roca poc adherent i pitons antics convidava a apretar lo just. Després la cosa, la recordo més amable. Crec recordar que vam escapar-nos pel Collet de la Cova per allò de no temptar més la sort, però en general vam disfrutar prou essent una via ben agradable.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint clàssic a la part superior i assegureu-vos convenientment sense tirar pedres... no sé quina de les tres coses pot resultar més complicada.

La solitud del rei.

Han passat gairebé 30 anys des d'aquella, ja llunyana, primera escalada a Canalda tot repetint la Funció Delta. I 30 anys he necessitat per completar-les totes. Tota la meva vida d'escalador per repetir les 77 vies que actualment recorren la paret.

Així que m'he entretingut a fer un llistat de totes aquestes vies ordenades segons la data de la primera repetició i anotant algunes curiositats. Al final, déu ni do amb la llista... és prou llarga.

Amb tot, l'objectiu que m'havia marcat per aquest any ja està aconseguit: repetir totes les vies de Canalda abans de l'Octubre que és quan vaig començar a escalar. Fantàstic!!!

He marcat amb vermell les que, per mi, són les cinc vies més dures de la paret, així, que les haureu d'afrontar amb precaució i convenciment. Aquí entendreu que el grau no ho és tot.

Finalment voldria donar les gràcies a tots els companys de cordada que, al llarg de tots aquests anys, han fet possible aquest petit repte. Mil gràcies de tot cor. I també a la familia per la paciència i les hores d'espera, us estimo moltíssim.

Apa! Fins aviat i ànims... la solitud del rei us acompanyarà.

La Marià Garriga a Canalda.

La Marià Garriga de Canalda l'hagués pogut fer fa molt de temps, però el valor emocional que te la via ha fet que la guardes per una ocasió especial. I avui ha arribat aquesta ocasió especial. Avui ha arribat el dia que, amb aquesta, puc dir que he repetit totes les vies de Canalda... fua!!! estic encara que no m'ho crec...

Pel que fa a la vieta, dir-vos que té trams bons i trams no tant bons. En general, bé. L'inici és d'allò més curiós escalant per l'interior d'una petita cova o gruta per, de seguida, sortir a l'exterior. El L3 també és bastant xulo i l'únic que desmereix és el L2.

Resta poc equipada on cal dur friends fins C3 (aquest darrer, òptim per reforçar l'R1), Aliens i algunes bagues. Roca bona en general amb algun tram herbós. Per sortir de la vertical caldrà allargar 5m el L3 fins trobar un pi de bones dimensions o fer un minillarg més.

Apa! Fins aviat i donar les gràcies a la companya de cordada, que tot i haver-la fet, no ha dubtat en acompanyar-mi... mil gràcies de tot cor.

15 anys de... la Full d'Istambul a Cal Fité.

L'altiu llogaret de Cal Fité, que ja us l'he presentat en diverses ocasions, és ideal pels matins d'estiu per la seva orientació oest. Avui fa 15 anys, vaig fer una de les poques vies que em faltava, la Full d'Istambul, a la dreta de tot de la paret i veïna de la Rama de Ketama.

El record que tinc de la via és d'una roca no massa bona que li treu tota la bellesa que pugui tenir. També recordo que a la part final del L1, un espit enmig d'un tram vermell (i d'aparença difícil) no convidava gens a anar-lo a xapar, nosaltres vam optar per marxar a la dreta en busca d'una sabina i d'un tram fisurat.

Apa! Fins aviat i ...no crec que tingui gaires repeticions més.

15 anys de... Les Dents del Lleó al Roget.

Fa 15 anys, tot i ser estiu, vam anar al vessant sud del Pedraforca jugant amb les orientacions dels diedres per fer Les Dents del Lleó al Roget. Certament, en guardo uns grans records de la via. En el seu dia vaig escriure això per la xarxa així que us ho recupero.

Avui hem repetit amb l'Ernest aquesta via, encara diria més, aquesta molt molt bona via.

Reunions amb parabolts amb anella, tirades amb algun parabolt i algun clau. Els dos primers llargs fàcils i una mica herbosos però no massa. El L3 brutal brutal brutal (eh dit que és brutal!!!!! doncs això!!!!), el parabolt que hi ha dóna moral per anar a fondo (i arribar-hi) i els friends i tascons entren a caldo, 6b. L4 també moooooolt bo i amb més parabolts, 6b amb tres passos d'A0 apurables en lliure i pròxim al setè grau.

Hem baixat amb dos rapels de pràcticament 60m (sobrava una parell de metres com a molt) i el material dependrà del nivell de la cordada, en principi tascons i friends (des d'aliens fins C4), com més justets de grau anar repetint friends a partir del C50 i cap amunt.

Per cert, encara que sembli imposible, ombra en els diedres fins les 13h. Recomanable i per disfrutar-la millor tenir el nivell.

Salut.

Apa! Fins aviat i no cal afegir res més... tan sols la ressenya.

15 anys de... la Nirvana a la Paret de Catalunya.

A la Nirvana de Montrebei li tenia una espineta clavada d'ença de baxar-nos-hi després del flanqueig (Mai-98) amb un parell de rapels de fortuna ben acrobàtics. Però avui fa 15 anys vaig tenir la sort de repetir-la no sense suar-la, i és que donada la categoria dels oberturistes potser la primera vegada ens anava gran.

La ressenya que duiem era bastant pobra i realment no reflexava les dificultats reals de la via. Recordo que en el famós llarg del flanqueig descendent vam fer un pèndol gens menyspreable i que en el següent era on es tallava el bacallà de la via podent escollir entre dues reunions segons el nivell d'estrés abastat: la primera que sortia al pas ben penjada i la segona una miqueta més amunt més còmoda. La resta ja era per xemeneies típiques del lloc fins a conectar amb la Marquises on tornava a posar-se difícil.

Apa! Fins aviat i us penjo la ressenya que vaig fer-ne per si us és d'utilitat... ànims.
 

15 anys de... la Tempesta Nocturna a la Paret de Catalunya.

Hi ha vies que han d'apareixen en el currículum sigui com sigui i una d'aquestes és la Tempesta Nocturna de Montrebei. Jo vaig tenir l'oportunitat de fer-la avui farà 15 anys i, certament, va complir amb les expectatives. Boníssima via, sí senyor. Molt probablement entre les deu millors que he escalat mai.

Gràcies al company, en guardo un grans records en una jornada que tot va sortir perfecte i sense entrebancs. Recordo haver tibat com un bèstia tot i alguns (pocs) passets d'artifo per allò de reservar una mica i sort que els llargs superiors són una mica més benèvols per que la curtida va ser considerable.

Apa! Fins aviat i informació extensa per la xarxa... compte en saber-la filtrar correctament segons el nivell de cadascú.

La Filiberto a la Paret del Triangle.

Avui em tornat a matinar per poder escalar a l'ombra (que no fresca) a la part més oriental de les cingleres de Benavent, a l'anomenada Paret del Triangle. Sense cap expectativa per la via, he repetit la Filiberto i, certament, prou m'ha agradat.

M'ha agradat perque està equipada sense excessos, m'ha agradat perque la roca és més bona del que aparenta (en general) i m'ha agradat perque he pogut fer unes bones tibades intentant apurar els nombrosos passos d'A0 que marca la ressenya original (alguns han sortit i altres no, tot i que si veia color). Per tant, amb un grapadet de cintes variades + R. ja en tindreu prou (algun Alien totalment opcional).

Apa! Fins aviat i ombra fins allà les 12h després... rostida màxima, jeje!!

Flor de Primavera a la Roca del Corb.

Les escalades a l'ombra, amb la calor que impera, valen el seu pes en or. Ja poden ser  curtes o romàntiques o d'àmbit local, lo important és que estiguin a l'ombra. I la Flor de Primavera al vessant nord de la Roca del Corb a St. Honorat n'és un exemple.

Curt diedre ben evident (ocult des de la pista), prou vertical, amb roca bona i molt ben assegurada (13 cintes + R.) en són els trets més destacables. Pels de lluny, a completar amb alguna altra per amortitzar el viatge.

Apa! Fins aviat i sinó un banyet sempre va bé... avui el primer de la temporada.

La Roella a Vilamala.

Avui m'he llevat a punta de dia per poder escalar amb la poca fresca matinal que està fent aquests dies, sense dubte, estiu amb totes les lletres. He repetit, a Vilamala, una nova via  oberta de fa molt poquet, dues setmanetes tant sols, s'anomena La Roella, vieta veïna de la Vilabona per un pany de paret ben atractiu.

Inici en un característic gran pi i ja més o menys directe fins al cim cap un altre característic gran pi, al final del L3 però, cal fer un flanqueig a esquerres per trobar la reunió. Poc equipada i que es deixa assegurar mínimament amb una roca ben bona.

Apa! Fins aviat i afineu l'olfacte en l'aproximació per antics corriols de carboners... és tant o més difícil que la via, jeje!!!

L'AGP a la Bessona Inferior.

Feia temps que em mirava la Picazo de la Bessona Inferior però per una cosa o per una altra sempre tornava al calaix. Avui, finalment, ja l'hem incorporat al currículum. Gran clàssica d'Agulles que traspua l'envergadura del seu oberturista: bona via, oberta amb mestratge i totalment restaurada de fa anys.

Així, si voleu fer-la en lliure (que no ha estat el cas) haureu d'apretar de valent amb la característica escalada 'agullensis', i si la voleu fer en estil més clàssic prepareu-vos per unes sortidetes ben emocionants dels Ae's. En qualsevol cas, grau ajustat que ningú s'atrebeix a actualitzar (i que jo tampoc faré).

Cal dur un grapadet de cintes amb alguna baga fina per merlets i un estrep. Roca molt bona. Reunions incòmodes en general. I descens en rapel pel vessant oest (30+20).

Apa! Fins aviat i moltes gràcies per les fotos... avui el retratat he estat jo, jejeje!!