15 anys de... la Redimonis a l'Agulla del Clot de l'Infern.

A la comarca, hi ha vies ben apropet del cotxe i altres perdudes en l'inmensitat del bosc. La Redimonis a l'Agulla del Clot de l'Infern és una d'aquestes segones (el nom del lloc ja et dóna una idea d'on vas). Jo vaig fer-la avui fa 15 anys.

De la via no recordo practicament res, així que poc us podré ajudar. Lo millor és anar-hi amb la mentalitat oberta i disposats a que pugui passar qualsevol cosa. Ànims.
 

Apa! Fins aviat i tot i així, només per l'excursió, ja no marxareu amb les mans buides.

15 anys de... l'Esperó de la Segalla i la Te de Roca a la Rua del Roig.

Havent descobert el raconet de la Rua del Roig feia una setmana i amb vies encara disponibles per repetir, no vaig poder resistir la temptació de tornar-hi avui fa 15 anys. Així, l'Esperó de la Segalla i la Te de Roca van ser els objectius.

Vietes tranquiles i ben assegurades per disfrutar d'una matinal a l'ombra. Destacar el sostre horitzontal de la Te de Roca que et dóna rapidament ambient a l'ascensió. Llàstima que siguin tant curtetes. 

Apa! Fins aviat i per fer cim caldrà fer una fàcil grimpada sense pèrdua possible.

15 anys de... Que bé s'està, quan s'està bé, eh? a la Rua del Roig.

Amb aquesta via descobria, fa 15 anys, aquest bonic racó del Santuari de Lord. La vieta em va semblar boníssima i, amb menys de dues setmanes, vaig tornar-hi per repetir-la integrament en lliure (Set-10).

Que bé s'està quan s'està bé, eh? està perfectament equipada i només cal donar l'enhorabona als oberturistes per trobar un retall montserratí tant bo com escàs a la comarca. Chapeau!!

Apa! Fins aviat i afegir que a la part alta hi ha unes casetes de fusta destinades a la meditació... així que sigueu absolutament discrets que sinó ens tancaran el llogaret.

15 anys de... la Full d'Istambul a Cal Fité.

L'altiu llogaret de Cal Fité, que ja us l'he presentat en diverses ocasions, és ideal pels matins d'estiu per la seva orientació oest. Avui fa 15 anys, vaig fer una de les poques vies que em faltava, la Full d'Istambul, a la dreta de tot de la paret i veïna de la Rama de Ketama.

El record que tinc de la via és d'una roca no massa bona que li treu tota la bellesa que pugui tenir. També recordo que a la part final del L1, un espit enmig d'un tram vermell (i d'aparença difícil) no convidava gens a anar-lo a xapar, nosaltres vam optar per marxar a la dreta en busca d'una sabina i d'un tram fisurat.

Apa! Fins aviat i ...no crec que tingui gaires repeticions més.

Back to Black al Santuari de Lord.

Després de molts dies sense poder escalar per motius diversos, tornem a la vertical en aquest dia primaveral en que no em pillat el marrón (o el negre) per ben poc, amb un spring fins el cotxe d'aquells que et deixen sense al.lè (de fet, ara des de casa, està caient el cel). He anat a Santuari de Lord a fer l'arrogant, atrevida i ben oberta Back to Black, l'enhorabona a l'oberturista.

Potser ha estat pels dies d'inactivitat, però l'he trobat una via dura i obligada. El L1 ja comença ensenyant les dents però és el més assegurat i es deixa fer força bé. El L2 ja navega per la placa 'tiesa' com una mala cosa amb les assegurances contades i un final bastant més difícil del que proposa la ressenya original. I el L3, amb els tambors de guerra sonant, ha sigut un campi qui pugui però també es veia ben difícil.

Amb uns Aliens i friends fins C1 ja fareu, sabent que s'ha d'apretar. Reunions equipades (corda fixa a l'entrada de l'R2) i roca molt bona però bruta de líquen que, en algun punt, fa la guitza. Graduació a confirmar, però jo crec que el L2 és més de 6a+ i el L3 més de 6b+.

Apa! Fins aviat i haurem de tornar-hi amb més bones sensacions.

15 anys de... el Llangardaix Perdut al Tossal del Bisbe.

Curteta i fàcil via per accedir a la part més interessant de la Cresta dels Llengots a mode d'entrada directa. Cal tenir-la ben identificada d'antuvi ja que amb l'espesor del bosc costa un xic de trobar.

Jo vaig fer-hi la meva repetició avui farà 15 anys i vaig fer-ne aquesta senzilla ressenya amb uns parabolts no originals.

Apa! Fins aviat i sort... el pla B serà una bonica deambulació per la natura.

Visites Inesperades a la Roca Subirana.

L'agenda setmanal i la coincidència de dates em porta a repetir la Visites Inesperades a la Roca Subirana, 15 anys justos després de la seva obertura, en que pocs records en guardo.

Vieta de dos llargs ben bonica i amb les assegurances justes i a lloc. Només en el L1 té un pas que cal saber llegir, la resta ben fàcil. Roca bona i millorant amb l'alçada. Us deixo l'enllaç de la ressenya panoràmica que vaig fer en el seu dia.

Apa! Fins aviat i amb aquesta via tanco un seguit d'entrades que us he fet sobre aquest bonic mirador de Sant Llorenç de Morunys.

15 anys de... l'Aresta Oest a la Roca Subirana.

Fa uns dies us presentava la popular Via de la Broca a la Roca Subirana i, avui, l'Aresta Oest oberta fa 15 anys. Vieta amb un interès molt relatiu però que prestava per ser oberta gràcies a l'altiva cresta somital de la roca.

Només el resalt d'entrada té una mica de dificultat i alguna repetició ja es va encarregar d'afegir-hi una expansió més. Actualment, l'alzina de l'R1 s'utilitza per fer el rapel de descens cap el vessant sud (35m) però si no es vol, pot fer-se caminant pel darrera i retornar a peu de via (precaució).

Apa! Fins aviat i la ressenya la trobareu a l'enllaç de la Via de la Broca.

15 anys de... la Via de la Broca a la Roca Subirana.

De vegades, per aquests mons de Déu, et trobes projectes abandonats o a mig obrir. De vegades, amb una mica de treball de recerca trobes informació i altres vegades res de res. En aquesta ocasió, va ser el segon cas: la vaig trobar mig oberta (Ag-09) i transcorregut un temps prudencial la vaig acabar, fa 15 anys, sense saber-ne res més. La curiosa broca clavada va donar-li nom.

Us penjo la ressenya panoràmica de la resta de vies que vaig obrir en aquest pany de paret durant aquell hivern, algunes ja publicades al blog. Un assetjament que no n'estic gens orgullós i que no he repetit enlloc més.

Apa! Fins aviat i... si algú sap els promoters del projecte ja ho dirà.

 

15 anys de... l'Aresta Sud a l'Agulla Geperuda.

Darrerament us he presentat alguna proposta a les Roques d'en Minguell de La Coma i La Pedra. I avui us en faig una altra ja que fa 15 anys vaig repetir l'Aresta Sud a l'estètica Agulla Geperuda.

Tot i així, poca cosa us comentaré ja que no recordo absolutament res de la via. Així que si us aventureu a repetir-la ja m'en fareu cinc cèntims. Només dir-vos que conecta amb la Quim Egozcue en l'últim llarg.

Apa! Fins aviat i sort, jeje!!

15 anys de... la Bones Vibracions a les Roques d'en Minguell.

De vies perdudes a la comarca n'hi ha moltes i una d'elles és la Bones Vibracions a les també perdudes Roques d'en Minguell a La Coma i La Pedra. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys i de ben segur que ben poques més en deu tenir.

La recordo com a una via fàcil en un entorn extremadament tranquil i solitari. Recordo que calia afinar l'instint explorador per trobar l'inici de via i amb l'única referència de l'Agulla Geperuda.

Apa! Fins aviat i ... a qui li agradi l'aventura, aquí podrà iniciar-se. Sort.

15 anys de... l'Aresta dels Piteus a la Roca Subirana.

El fenòmen de l'Aresta dels Piteus a la Roca Subirana és ben curiós. Quan la vaig fer, avui farà 15 anys, vaig pensar que no la repetiria ni el 'tato', però vés per on, el poder de persuasió de les xarxes socials és increïble i déu ni do del que s'ha repetit.

Jo continuo pensant que no val un duro, però cadascú que faci el que vulgui. Al cap i a la fi, una graduació baixa i una esquitxada de parabolts no fan la roca més bona (ni segura).

Apa! Fins aviat i res... aquí teniu una mica de ressenya.

15 anys de... la Disis Pop a la Paret de Baix.

A principis de Setembre encara cal buscar l'ombra i, avui farà 15 anys així ho vam fer a la Disis Pop a la Paret de Baix a la Llosa del Cavall, un lloc ben feréstec tot i estar a l'altre costat de la carretera. Nosaltres, aquest dia, vam fer l'aproximació per dalt i rapelant la via (actualment potser és una mica més complicat amb les infraestructures de la presa).

Recordo que s'havia d'apretar fort per fer-la en lliure, i en el meu cas, fins i tot pillant-me havia d'apretar. També recordo que la roca era prou bona per disfrutar però amb una disposició de canto estranya (difícil a vista). I poca cosa més recordo.

Apa! Fins aviat i inici a pocs metres del canvi d'orientació de la paret.

La Ratafia als Contraforts de la Llosa del Cavall.

Com ja passa en aquesta època de l'any, tant pots trobar dies frescos com dies càlids, i avui ha tocat d'aquests darrers. Així, he aprofitat l'ombra matinal per anar als contraforts de la Llosa del Cavall a fer la Ratafia, la darrera que em faltava d'aquest pany de paret.

Vieta curta però francament bona. La combinació de grau, roca i canto fa que sigui una via molt agradable d'escalar i, a més a més, amb un semiequipament just per poder posar flotants al gust (friends fins C2, Aliens i alguna baga o cordino). L'oberturista ja va redreçar el L1, respecte l'original, quedant un llarg fantàstic amb una entrada picantona. I el L2 comença amb un diedre ben xulo també.

Apa! Fins aviat i ...a combinar amb altres de la paret com aquesta o aquesta altra.

Sunset Paradise a la Creu del Codó.

Semblava que l'estiu s'havia acabat però no, la refrescada de la setmana passada va ser un miratge profundament desitjat. Així, que intentem aprofitar la fresca matinal en les parets altes i ventilades de la comarca, avui la Sunset Paradise a la Creu del Codó.

Vieta curta i atlètica que aprofita el desnivell de terrasses d'aquest bonic indret. L1 amb dos possibles entrades, L2 exigen amb cantell petit i un final molt desagradable i una extensió en forma de L3 per les vies esportives del sector del mirador (per allò d'acabar d'arrodonir la matinal). Poc equipada menys les reunions, cal dur friends fins C3 i Aliens. Roca bona menys el final del L2.

Apa! Fins aviat i una miqueta de ressenya per acabar.

La Ruta de la Seda a la Roca Subirana.

La Roca Subirana, en els verals del Santuari de Lord, vaig descobrir-la el dia que vaig repetir l'Aresta dels Piteus (per sortir encara al blog) i, la seva cara sud va atraure'm d'una manera addictiva. Vaig obrir-hi algunes vies i avui n'he anat a repetir una d'elles: La Ruta de la Seda.

Vieta equipada (6 cintes +R.) amb les assegurances justes i a lloc on cal templar els nervis i escalar amb la delicadesa de la seda per culpa d'una roca no bona però tampoc dolenta. Us penjo la ressenya panoràmica general que en el seu dia vaig fer.

Apa! Fins aviat i a combinar amb altres com aquesta que és l'única que falta al panoràmic.

15 anys de... la Via de la Irina a la Paret de l'Obaga Negra.

A les profunditats del vessant sud de la Serra del Verd hi ha un seguit de contraforts rocosos que vistos de lluny semblen meres puntes de roca entre canals. Però vist de prop et dónes compte de les dimensions reals i, un exemple és la batejada com a Paret de l'Obaga Negra on un bon amic va començar a obrir una via i avui farà 15 anys vaig ajudar-lo a acabar-la.

La Via de la Irina aprofita el lògic esperó est de la paret en una escalada fàcil i desequipada. Recordo que la línia era ben elegant però la roca acompanyava ben poc. Una autèntica llastima. El que sí és ben bonic i salvatge és l'entorn: poc trepitjat i on cal un bon instint d'aventura.

Apa! Fins aviat i per arribar-hi potser també us serà útil un bon vehicle, jeje!!

15 anys de ... la Via Normal i la Fisura Ossiris al Roc Punxut.

Des de ben petit, cada vegada que pujava per la carretera de Coll de Port (direcció Tuixent) la vista buscava un petit roc que apareixia com per art de màgia enmig del bosc. Amb el temps i justament avui fa 15 anys, vaig decidir fer-hi parada per repetir la desconeguda via normal i obrir una vertical fisura al vessant oest.

Com que no sabia l'existència de cap ressenya de la Via Normal vaig fer aquesta i, a més a més, vaig afegir-hi la Fisura Ossiris del vessant oest. Unes vies tant romàntiques com curtes però amb un paisatge sublim.

Apa! Fins aviat i bones fotos des de la carretera si busqueu l'angle i la llum escaïent... sort.

15 anys de... la Cresta del Vall-Llonga a les Roques de Vall-Llonga.

Abans de la construcció de l'embassament de la Llosa del Cavall i de la nova carretera que porta a St. Llorenç de Morunys, les gorges del Cardener eren un territori deixat de la mà de Déu. Fer una excursió a l'altiu pont de Vall-Llonga era endinsar-se un terreny abrupte i salvatge. Una autèntica pena haver perdut indrets com aquests. 

Però per altra banda, aquesta humanització de l'entorn, ha permès descobrir les crestes que amagava aquest territori. Avui fa 15 anys, vaig repetir la Cresta de Vall-Llonga, oberta un any abans. Vieta fàcil i curiosa sense cap interès en especial.

Apa! Fins aviat i aproximació i descens creuant el pont de la imatge... feu-vos visibles i precaució.

15 anys de... l'Aresta Cases Garriga al Tossal del Bisbe.

La zona dels Llengots i dels Bastets, al nord de Busa, ofereix un bon regitzell d'arestes orientades d'est a oest i viceversa. L'Aresta Cases Garriga que finalitza al Tossal del Bisbe és (per ara) la més allunyada i salvatge de totes les existents. Jo vaig repetir-la en solitari avui farà 15 anys.

Recordo que l'inici era una bastant indefinit ja que la cresta rocosa baixa i baixa sense un lloc clar on començar. Amb tot, uns mesos més tard, vaig tornar-hi per obrir una entrada directa molt més evident i estalviar tota aquesta part inicial i aprofitar realment la part més bona.

Apa! Fins aviat i amb la seva contraposada, el Tosal del Bisbe, te un parell d'arestes prou interessants.