Gran viatge de consolació.

A la muntanya, la metereologia ho condiciona gairebé tot. I per escapar de la pluja prevista en el nostre objectiu inicial, ens hem trobat amb un fortíssim vent (del tot inesperat) en el nostre viatge de consolació. Tot i així, ens hem endut una gran clàssica del Picu Urriellu.

Després d'una pujada dins la boira ploranera tant freqüent en aquestes terres i d'una nit d'insomni dins el refugi (pel típic roncador), el dia és lleva magnífic per afrontar la Leiva de la cara oest. Part inferior sense problemes amb algun pas picantó però dins els límits establers d'una clàssica i, la part superior per un diedre inacabable, poc equipat i super estètic. I entremig dels dos trams, un parell de llargs de traca i mocador que trenquen els esquemes d'una clàssica, especialment el L9 (el primer amb entitat després dels Tiros de la Torca).

Francament, he trobat aquest llarg molt més obligat que els altres i bastant perillós. El llarg clau de la via sense cap mena de dubte: per fer-lo en lliure s'ha d'escalar molt i molt bé, i per fer-lo en artificial (de flotants) s'ha de tenir molta destresa i sang freda. Per part meva, només puc agraïr a la cordada que ens precedia per deixar-nos totes les trampes hagudes i per haver. Moltíssimes gràcies cracks.

Sigui el que sigui, gran clàssica restaurada, bona i guapa via on haurem de dur alguns tascons, friends fins C3, Aliens i un bon variat de cordinos de totes mides i gruixos (i en funció del nivell de la cordada algun clau us pot anat més que bé). Roca boníssima en gairebé tot el recorregut.

I l'endemà, un vent fortíssim que espategava com un fuet pels cims que envolten la Vega de Urriellu ens va fer canviar de plans per buscar aires més tranquils, càlids i juganers amb la boira que anava i venia a la Peña Maín (just damunt del collado de Pandébano).

La Wish You Were Here és una vieta ben bonica i agradable. Reunions amb anelles per rapelar i algun parabolt en els punt més díficils. Cal dur friends fins C2 i Aliens. Roca bona amb algun bloc en el L1. Aproximació còmoda  en 30min des del pàrking del coll.

Apa! Fins aviat i us deixo amb les ressenyes que he fet.

Picu Urriellu.

Sóc una formigueta dins l'inmensitat opaca i fosca de la boira que va seguint un fil d'aranya tortuós i escarpat amb la motxilla carregada d'il.lusions i l'ànima plena d'energia. No sé on vaig... estic desorientat i perdut. Els peons rocosos que vigilen el camí del rei apareixen de sobte de manera amenaçadora i un tros més amunt, encara entre boires, la seva silueta retallant el cel blau transparent em dóna la benvinguda.

Un cop damunt el mar de boira, continuo sentint-me minúscul dins l'enorme taulell de joc dels Pics d'Europa: peons, torres i àlfils es reparteixen al voltant de la Vega d'Urriellu, però entre tots ells només un rei. Un rei indiscutible, majestuós, esbelt, desafiant. Un rei assotat per tots els vents que hi pugui haber,  castigat en mil tempestes i on mirant als demés de fit a fit sembla que els estigui dient: -Senyors, sóc el Picu Urriellu i aquí mano jo-.

El nostre objectiu és contundent i ambiciós: una per cada cara del rei. Primer volem fer les arrugues de la cara per la més atrevida i espectacular (la Rabadá Navarro). Després pels cabells blancs i ondulats del clatell i les profundes esgarrapades del sol en una de les orelles (Espejismo de Verano + de la que vas, Plas i la Directa de los Martínez) i finalment la pionera per l'espatlla allargassada i ombrívola exposada al Cantàbric (la Pidal Cainejo).

Seguint els pasos dels ancestres fem cura d'humilitat i ens adonem de l'enorme proesa que van realitzar. Només queda treures el barret i aplaudir llurs respectives gestes, fetes amb uns recursos sumament més precaris però amb una lògica aplastant tot i que de vegades extraodinariament temerària. La nostra escalada moderna és resumeix en posar només el que podem treure i intentar preservar el màxim possible la pell dels dits davant una roca tant aspre com la del Picu Urriellu o el mal dit però popularment acceptat Naranjo de Bulnes.

El meu desig de tornar fa que no m'acomiadi del tot de la petita guardiana i protectora del cim. Potser a estat ella qui ens ha regalat les tres magnífiques i assoleïades jornades d'escalada. Marxo fisicament esgotat però animicament renovat i satisfet.

Apa! Fins aviat i aquí us deixo les ressenyes... després de més dies dels que hagués volgut.

Escalades cantàbriques. Roca, mar ...i núvols.

Tenia moltes expectatives i ganes en aquestes escalades cantàbriques però al final el mal temps ens ha condicionat l'activitat. I com sempre passa en aquests casos, el bon temps arriba quan s'ha de marxar. Mala sort, però tornarem. Tot i així quelcom em fet en llocs realment curiosos.

A part d'esportiva, vam anar un dia a la Peña Fresnidiello a fer la via de Los Buitres, o almenys un tros d'ella per que amb la super ressenya que vam copiar de la guia  i el munt de parabolts que veiem pels voltants en vam acabar equivocant.

Tot i així, via molt bonica amb una roca espectacularment espectacular. Molt abrasiva, amb unes formes curioses i canto a dojo.

La via està bastant equipada però els friends fins el C2, els aliens i algun cordino pot anar molt bé. Per baixar millor fer-ho rapelant.

Apa! Fins aviat i menys mal que la bona companyia en ha fet oblidar el disgust de no poder escalar més.