La Zeleste i la Com un Porquet a la Paret del Pont.

Última escalada de l'any drisfrutant de valent en una de les millors parets de Montserrat. És una paret petita, discreta, amagada però amb algunes vies molt bones. Aquesta paret és la del Pont.

N'hem fet dues. Primer la Zeleste. Bonica via, amb un L1 de buscar-se la vida i els altres dos més assegurats. Hem aprofitat les dues últimes reunions de l'Anonymous que estan allà mateix i són de parabolts.

Després hem fet la Com un Porquet, encara millor que l'altra i de les mateixes característiques.

Les dues vies tenen molt bona roca, excepte alguna llastra en el L1 de la Zeleste. Són escalades amb les assegurances justes i al lloc necesari. No són extremes però demanen atenció i aprofitar les posibilitats de la roca.

Apa! Fins aviat i... porteu-vos bé.

La Sang Cheyenne a Busa.

Muntanyes verdes i opàques a l'estiu, marrons i translúcides a l'hivern. La serra de Busa és un espectacle de la natura durant tot l'any. Amb la inversió tèrmica, s'està de luxe en aquestes terres.

Hem repetit la Sang Cheyenne. Via bonica sobretot el L1, que m'ha semblat quapíssim. Després de l'Ae del L2, m'ha sortit tot en lliure de segon (6b+), però té uns xapatges a desmà una mica cabrons (suposo què no està pensat per pujar-hi en lliure) així doncs, de primer, si ho deixem en 6c no crec que ningú es queixi (a no ser que vulgui tocar la moral).

En general, via ben assegurada per no patir gens. Roca molt bona, inusualment bona per ser Busa, però amb una mica de líquen emprenyador a la part de dalt. Amb 18 cintes i un estrep ja fareu.

Apa! Fins aviat i... abans us haguera assegurat tranquilitat, però ara no.

El Dioni al Roc de Collars

Típic dia d'hivern: boira a la plana, solet a la muntanya i temperatura super agradable. Fantàstic! Almenys ens hem tret l'espineta de l'altre dia. Hem trobat aquest dia radiant al Roc de Collars, en una vieta ideal pels dies com avui, en que s'ha de tornar d'hora a casa.

El Dioni és una via que puja per un dels pilars que hi ha a l'esquerra de la gran placa. És una via ràpida i amb una roca excepcional, molt agraïda d'escalar. L'excursioneta que hi ha no es fa gens pesada i millor que deixeu el cotxe uns centenars de metres abans d'arribar a la casa així no molestareu al propietari.

Pel demès, cap problema amb la via i posible descens amb només tres rapels, ah! i el L1 i L2 és poden empalmar amb alguna cinta de més.

Apa! Fins aviat i ...no estomaqueu gaire el tió.

Bones Festes.

Doncs això. Que tingueu unes bones festes.

Apa! Fins aviat i ...qui diu que als Monegros no hi plou, jejeje!

La Pacatràs als Puntals d'Àger.

Buf! Quina rasca!... Avui si que hem pillat. Boira, pluja i vent. Hagués preferit una nevada, almenys la roca hauria estat seca un ratet més.

Els Puntals d'Àger són terreny d'aventura, de vies fàcils en general, però de buscar-se la vida. La Pacatràs no és l'excepció encara que és bastant fàcil de seguir.

L'únic bo del dia, és que l'hem fet sense clavar, tot i que la reunió del cim queda bastant dolenta. Clavant millora una mica. La roca... és com totes les d'aquesta zona: variable. Això vol dir que trobarem trams dolents i trams molt bons.

Apa! Fins aviat i ...no us espereu gran cosa.

Riglos. Mai estaràs sol.

Feia dies que no fèiem una sortida escaladora i encara més dies que no anàvem a Riglos, així que autovia i manta.

D'una anterior visita, teníem un deute pendent amb la Visera, de les parets més espectaculars que hi ha a tota la península. Quin desplom! i quina roca! Brutal!

La primera vegada que hi vaig pujar, em vaig quedar bocabadat amb la part superior de la paret. Calia pujar-hi, calia fer la Zulú Demente (que no vol dir treura-la en lliure).

No cal que expliqui gran cosa de la via. Suposo que amb la solera que té, ja s'ha dit tot. Només dues cosetes: anéu bé de grau que la disfrutareu el doble (l'últim llarg es deixa trampejar) i assegureu la jugada que baixar-se és complicat.

Avui el company s'ha llevat (si és que s'ha arribat adormir) fet caldo i m'ha tocat fer una solitària ràpida. I he escollit el Mallo Colorado.

No tinc gaires ressenyes dels petits mallos, però les suficients per sortir del pas, aquest cop l'Ultravox. El que costa més d'aquestes vies és trobar la línia correcta de parabolts, totes s'assemblen.

Per aquesta via, cal seguir les xapes negres. Per la resta, poc més a destacar. Vieta ràpida, curta, fàcil, ben assegurada i roca bona amb algun còdol dubtós.

Apa! Fins aviat i ...penseu en agafar tanda.

15 anys de... la via d'en Xuxe a la Bruixa.

Des del Cap del Pla, hi ha una vista magnífica del racó de Font Ferrera i com si d'un imàn es tractes, la gran xemeneia de la Bruixa atrau totes les mirades. T'entren tantes ganes de pujar-hi com temors de fer-ho.

Fa 15anys vaig repetir la via d'en Xuxe d'aquest raconet, en solitari, i vaig flipar pepinillos amb el L2 on encara no hi havia el clau i alguna que altra expansió de més. Amb els anys l'he fet dues vegades més (Des-00 i Nov-06) i sempre he pensat que és un tram exigent i espectacular, actualment una mica menys obligat que abans.

Apa! Fins aviat i ...si seguim afegint, perdrà tot el seu caràcter.

Via Crucis al Solar d'Enclar.

Poques vegades he vist el Pirineu tant pelat a aquestes alçades d'any. Així que he aprofitat per anar a Andorra i no trobar la marabunta d'esquiadors.

He fet una visita al Solar d'Enclar, amb un ambient més propi de la metròpoli que no pas de natura. Entre el soroll de les obres, els xiscles de la canalla, el trànsit i fins i tot els bombers, m'he tingut que recloure dins la meva torre d'ivori i concentrar-me en la via... la via Crucis.

Via restaurada i molt assegurada, tirades mooooolt curtes i reunions acribillades de parabolts (em pensava que això només es feia amb les R's de burils). Escalda molt variada essent els passos més difícils en placa. Bona via per iniciació en granit. Compte amb els blocs del diedre, tracteu-los amb estima.

Apa! Fins aviat i... empalmeu els llargs al vostre gust.