El dia que vaig repetir la clàssica Perfomance, vaig fixar-me en l'arrogant proa de la seva dreta. No hi havia cap via i les seves formes eren iguals que les de Canalda. El cuquet va començar a bellugar-se i avui fa 15 anys vaig acabar d'obrir l'Ànimes Bessones després de dos intenses jornades de feina.
L'agenda setmanal i la coincidència de dates em porta a repetir la Visites Inesperades a la Roca Subirana, 15 anys justos després de la seva obertura, en que pocs records en guardo.
Vieta de dos llargs ben bonica i amb les assegurances justes i a lloc. Només en el L1 té un pas que cal saber llegir, la resta ben fàcil. Roca bona i millorant amb l'alçada. Us deixo l'enllaç de la ressenya panoràmica que vaig fer en el seu dia.
Apa! Fins aviat i amb aquesta via tanco un seguit d'entrades que us he fet sobre aquest bonic mirador de Sant Llorenç de Morunys.
Fa uns dies us presentava la popular Via de la Broca a la Roca Subirana i, avui, l'Aresta Oest oberta fa 15 anys. Vieta amb un interès molt relatiu però que prestava per ser oberta gràcies a l'altiva cresta somital de la roca.
El potencial rocós de la part occidental del Roc d'en Solà a Perles és ben notori. Fa 15 anys vaig posar la mirada en una enllaçada de plaques a l'esquerra de La Balena Blanca i el Petit Príncep. Territori que pensava que estava sense explotar i no va ser exactament així.
De vegades, per aquests mons de Déu, et trobes projectes abandonats o a mig obrir. De vegades, amb una mica de treball de recerca trobes informació i altres vegades res de res. En aquesta ocasió, va ser el segon cas: la vaig trobar mig oberta (Ag-09) i transcorregut un temps prudencial la vaig acabar, fa 15 anys, sense saber-ne res més. La curiosa broca clavada va donar-li nom.
Us penjo la ressenya panoràmica de la resta de vies que vaig obrir en aquest pany de paret durant aquell hivern, algunes ja publicades al blog. Un assetjament que no n'estic gens orgullós i que no he repetit enlloc més.
Apa! Fins aviat i... si algú sap els promoters del projecte ja ho dirà.
Fa 15 anys, en feia més d'un que no obria cap via nova i amb la Inquietud de Quietud al Cap del Ras vaig tornar engegar motors. Feia molt temps que em mirava el pany de paret a la dreta de l'Alba Artigas (en aquells dies verge fins a l'Energia Solar) i una fisura solitària a mitja paret em va cridar l'atenció. Al final aquella fisura va acabar sent una alucinant xemeneia única en tota la paret i actualment compartida amb la clàssica Donec Perficiam.
La passada tardor (nov-22) obria en solitari aquesta via a la cara sud de Busa: La Castanyada. Amb la refrescada d'aquesta nit ens hem atrevit amb el sol d'estiu per alliberar la via i confirmar el grau, faltan-li una micarrona per que fos 7a.
Diverses són les parets de Vilamala que per accedir a la seva base toca fer una excursió salvatge per antics corriols abandonats o rapelar. Amb aquesta segona idea vaig obrir aquesta via avui farà 15 anys i repetida un mes després (Jul-08).
La Roca Subirana, en els verals del Santuari de Lord, vaig descobrir-la el dia que vaig repetir l'Aresta dels Piteus (per sortir encara al blog) i, la seva cara sud va atraure'm d'una manera addictiva. Vaig obrir-hi algunes vies i avui n'he anat a repetir una d'elles: La Ruta de la Seda.
Vieta equipada (6 cintes +R.) amb les assegurances justes i a lloc on cal templar els nervis i escalar amb la delicadesa de la seda per culpa d'una roca no bona però tampoc dolenta. Us penjo la ressenya panoràmica general que en el seu dia vaig fer.
Apa! Fins aviat i a combinar amb altres com aquesta que és l'única que falta al panoràmic.
A les profunditats del vessant sud de la Serra del Verd hi ha un seguit de contraforts rocosos que vistos de lluny semblen meres puntes de roca entre canals. Però vist de prop et dónes compte de les dimensions reals i, un exemple és la batejada com a Paret de l'Obaga Negra on un bon amic va començar a obrir una via i avui farà 15 anys vaig ajudar-lo a acabar-la.
Des de ben petit, cada vegada que pujava per la carretera de Coll de Port (direcció Tuixent) la vista buscava un petit roc que apareixia com per art de màgia enmig del bosc. Amb el temps i justament avui fa 15 anys, vaig decidir fer-hi parada per repetir la desconeguda via normal i obrir una vertical fisura al vessant oest.
Avui fa 15 anys, el company tenia ganes d'anar a arreglar una via que havia obert al caòtic vessant sud del Roc Galliner. Tant caòtic és, que no vam saber trobar l'inici de la via en qüestió i així, improvitzant un pla B, va neixer l'Esperó dels Alls.
L'any 2008 era any de traspàs, i em va fer gràcia anar obrir una via un 29 de Febrer (suposo que poques vies trobareu obertes un 29 de Febrer). Vaig decantar-me per anar a la Paret de l'Embut de Vilamala ja que l'aventura que vaig tenir per arribar a peu de paret, en la repetició de la Pellofes Radioactives, prou mereixia instalar-hi una linia de rapels. Per localitzar la primera intal.lació heu de visualitzar aquesta fita.
És fustrant haver-se de quedar a casa quan plou i la Dóna'n una Mica a la Paret de Riu Lacó, acabada avui fa 15 anys, tenia la intenció de poder-se repetir en dies de pluja o en dies de temps insegur. Certament, tot i tenir molt Ae, van sortir més trams en lliure del que m'esperava i apretant una mica més del que vam fer en una repetició unes dies després (Març-08), molts A0's poden sortir en lliure.
La llarga cinglera sud de Busa acaba, en la seva part oriental, en un esmolat esperó que demanava (a crits) ser obert. Durant l'hivern del 2008 aquests crits van derivar en obsessió fins que avui fa 15 anys va pendre forma l'Esperó NAN.
Feia un parell de setmanes haviem escalat La Balena Blanca i el Petit Príncep i, la mirada ja s'em perdia observant la xemeneia de la dreta (única en tot Perles). Així que fa 15 anys, vam donar forma a aquesta nova via del Roc d'en Solà.
No recordo massa bé com vam anar a petar aquí, a la Paret de Baix de la Llosa del Cavall, però la intenció era clara: obrir una nova via per un sistema de fisures desplomades ben arrogants i intimidatòries. Escuraxemeneies és el nom més escaïent que li podíem posar i de ben segur es poden contar les repeticions amb els dits d'una mà.
L'eloqüent esperó de l'Orient Mitjà a Canalda clamava al cel per ser obert i la seva bellesa és inversament proporcional a la seva longitud, però tot i així, mereixia donar-li una oportunitat. Vieta oberta avui fa 15 anys amb un parell de llargs prou contundents, 100% canalderos i amb una roca molt bona.
Ideal per allargar la jornada o en aquells dies que arribes a la paret i tot està moll. Almenys, no cal marxar amb les mans buides sinó es vol. Poc després d'obrir-la vaig fer-li una repetició (Oct-07), possiblement l'única que té i sempre he pensat en obrir-li una entrada directa però mira... encara estar pendent.
Apa! Fins aviat i ressenya original sobre fotografia... mai m'ha acabat de convèncer això de les foto-ressenyes.
Baixant del Tresor dels Maquis, vaig quedar-me impresionat de la gegantina planxa vermella que domina el sector i rapidament els ulls ja buscaven les debilitats de la paret per obrir-hi una nova via. Així va neixer la Rosa dels Vents: atrevida, arrogant i amb molt ambient, sobretot al darrer llarg.
La Diagonal Mar va ser pionera en descobrir les virtuds de la part més occidental del Roc d'en Solà, a partir d'ella tot un regitzell de vies van anar sorgit però, tot i així, continua essent la més occidental de totes. Possiblement l'aproximació i descens pugui fer-se des del poble (s'hauria de valorar).
