Jornada completa a Sant Benet.

Bona campanya de vies porto aquest any a la regió de Sant Benet a Montserrat. Avui, amb bons amics retrobats, n'hem fet tres: la Broma de Satán al Mirador dels Ermitans, la Cerdà Pokorski a la Prenyada i la Yeti a la Mòmia.

La primera més que una broma era una vacil·lada amb la ressenya que dúiem. Ara consultant per internet veig una graduació més realista i més d'acord amb el que m'ha semblat (que consti que m'he pillat com una bèstia). Equipada i restaurada.

La segona clàssica i bonica. L'entrada original crec que no la fa ningú . Destacar el L4: atlètic i de col.locar-se bé. Assegurances antigues sobretot els claus (reforçables amb aliens).

I l'última on val la pena anar relaxat perquè les assegurances no estan precisament aprop. Equipada i restaurada, també.

Roca molt bona en general a la Broma de Satán i la Cerdà Pokorski i, alguna llastra dubtosa en el L2 de la Yeti, la resta cap problema.

Apa! Fins aviat i uf!!quin munt de "guiris" pel monestir!! ...sort que a la comarca no n'hi ha, hehe!!

Via Cerdanyola a Cabirols

Ja fa temps, vaig fer un intent a una via de Cabirols i en vaig sortir ben desorientat. Vaig fer-ne una ressenya i cada cop que obria la guia del Pedraforca apareixia a primera fila. Ja tenia ganes de tornar-hi ja, però la assoleïada costa per la tartera de la Dent de Cabirols em feia una mandra terrible, així que avui hi he anat per l'ombra del bosc resseguint corriolets perduts.

He fet la Cerdanyola, o almenys gran part d'ella: només em queda el dubte de la part central que era molt indefinida. Però anem a pams: la part inferior és sinuosa per uns diedres evidents i fàcils de seguir. La del mig, indefinida amb poquíssims rastres de pas. I la superior atlètica, vertical i amb possibilitat de serpentejar per la via Badalona. Tot i el que pugui semblar, la via és bonica: injustament abandonada.

Com ja us podeu imaginar, a la via gairebé no hi ha res (tres pitons i un pont de roca) però molts arbres per muntar reunions. Per tant, porteu tascons, Friends (fins C3), Aliens i bagues llargues (algun pitó opcional).  La roca l'he trobat bona en general (a vigilar en els replans i algun tram herbós en el L1 i les feixes). Si vigileu amb el fregament podeu empalmar llargs com us indico a la ressenya, sinó, haureu d'improvisar.

Apa! Fins aviat i preneu nota per aquest proper diumenge.

L'Aresta Brucs i l'Aresta Nord del Dit.

Dia de St. Joan passat per aigua i jo des de darrera el vidres de casa anava rumiant on podria anar i, per variar una mica, Montserrat a tornat a triomfar però aquest cop a la regió de Frares Sud que la tinc poc trepitjada.

El Dit està envoltada d'una aurèola de difícultat i exposició que sempre m'ha fet respecte, i era inevitable que algun dia ho afrontés i, el dia a estat avui. Entre boires i plugims m'he trobat al peu de l'Aresta Brucs  (o Sorolla). Via preciosa i una claríssima mostra de la involució que a vegades pateix l'escalada.

I com que m'he quedat amb les ganes d'escalar un xic més, he aprofitat el rapel de descens per donar una ullada a l'Aresta Nord i escalar-la tot seguit. També molt bonica i amb la mateixa tònica que la seva veïna del vessant oposat.

Escalades sobre roca molt bona en general i alguna que altra expansió (de totes les èpoques i de totes les qualitats). Amb aliens, bagues per merlets i habilitat per col.locar-ho ja fareu. Reunions segures i ràpel equipat (35m).

Apa! Fins aviat i cuideu molt aquestes antiqualles que valen el seu pes en or, no només pel que són, sinó per on són i el que representen.

L'Entre Aigües a les Roques de Vall-Llonga.

En el punt més estret de les gorges del Cardener, l'esvelt pont de Vall-Llonga permetia creuar les aigües del riu sota la mirada de dues crestes rocoses que semblaven voler-se tocar. L'únic rastre que en queda d'aquell indret és el que pot sobreeixir de l'embassada de la Llosa del Cavall. Així pel costat de llevant s'enlaira la popular Cresta del Sol i pel de ponent la desconeguda Cresta de Vall-Llonga, i a la seva cara sud la via que ens ocupa: la Entre Aigües.

Via que troba un inteligent traçat per un vessant poc atractiu a priori. Ben resolt per no tenir problemes i més longitud de la que aparenta. Vistes magnífiques de la Vall de Lord i de l'embassament (procureu que estigui ple del tot).

Semiequipada (només alguns flotants), reunions en arbres o montades i roca bona. Fletxa a l'inici. En el descens, primer pel vessant nord per anar donant la volta fins arribar al vessant sud i al peu de via. En l'aproximació porteu una armilla reflectant per la carretera i un frontal pel túnel, així evitareu sorpreses desagradables.

Apa! Fins aviat i desagradables com trobar-te això tant proper a un parabolt... qui el xapa, ara?!?!

L'Alquimista a la Talaieta d'en Barbé.

Les casualitats de la vida m'han tornat a portar a la Talaieta d'en Barbé a Montserrat. Tants anys sense anar-hi i en dues setmanes, dues vies. Avui l'última via oberta al lloc: l'Alquimista, via sense referències però que ressenya en mà feia bona pinta.

La via no és lletja però li falta quelcom... suposo que pateix el síndrome de les vies noves i encara poc repetides: herba per aquí, sorreta per allà, algun que altre còdol volador i algun que altre on és millor que no voli. Mantinguda, vertical i amb una graduació original una mica estranya: en alguns llargs està super apretada (L5)  i en d'altres relativament regalada (L3), faig la meva proposta amb la ressenya que us penjo (ja direu que us sembla).

Excepte el L4, la resta està gairebé equipat (en el L1 val la pena reforçar els claus existents ja que són de joguina). Les reunions també estan equipades i algunes amb anelles per rapelar. Compte en el L4 a NO seguir el diedre principal (en els arbres del diedre hi ha alguns cordinos per si és vol rapelar la via, poc recomanable). La roca és bona en general menys l'entrada a l'R3, tot i així prestar atenció que és poc adherent.

Apa! Fins aviat i ara toca que la repetiu... que ja us he explicat prou coses.

La Primavera Sinusoidal a la Paret de Zaratrustra.

Tempesta de llamps i trons ahir a la nit, i pluja... molta pluja, massa per anar a la muntanya com tenia previst. Així que m'he comformat amb una vieta a la Paret de Zaratrustra de Vilanova de Meià: la Primavera Sinusoidal:

Via típica del lloc, amb inici per murs de franges bonics i atlètics, i desplom final per donar ambient al tema. L'existència de vies esportives en els dos primers llargs l'hi treu personalitat i caràcter podent anar a xapar assegurances de millor qualitat sempre que es vulgui.

Força equipada en general, només ens caldrà els Aliens per arrodonir la jugada. Si estirem el L3 fins la reunió de la Via del Buitre, trobarem totes les reunions equipades (menys la del cim) i si vigilem amb el fregament podem fer-la en dues llargues tirades. La roca molt bona i bona presa en general.

Apa! Fins aviat i ombra fins les 12h... penseu-hi.

Via dels Ermitanets a la Castellassa de Vilamala.

Un mail m'informava de diverses obertures a Vilamala un dels entorns més salvatges i feréstecs de la meva comarca només comparable amb la seva bellesa vestida de verd i gris. Aquest mail poca cosa més explicava i Vilamala és molt laberintic si no saps on vas. Així que calia trobar el perfil de l'anomenada Castellassa de Vilamala, i no només el perfil, sinó també un corriol que m'hi portes.

Corriols de carboners que baixen per les rues arbrades fent giragonses on el problema rau en trobar l'inici, la resta és anar seguint sempre alerta a les poquetes fites que anirem trobant. Poc més puc dir-vos: un bon instint serà més útil que totes les paraules que us pugui escriure (jo també he fet el porc fer fins que l'he trobat de casualitat).

La Via dels Ermitanets és molt fàcil i l'únic interés que te és el de l'excursió per arribar-hi i les vistes existents des de la petita punta que fa de cim. Espit visible des del terra.

Apa! Fins aviat i us deixo l'enllaç d'una piada que us devia de fa força temps.

Haus Estrems a la Mòmia.

-Verda!!!!!-... -Blava!!!!-... -Verda!!!!-... -Blava!!!!-.

I jo assegut al capdemunt de la llastra de la Haus Estrems de la Mòmia, més feliç que un gínjol, anava sentint els ecos resonant des de l'interior de la muntanya. Paraules algunes d'elles incomprensibles, dels meus dos amics, mentors i companys d'escalada de tota la vida. Un plaer que m'ensenyessin a escalar i un goig poder-los portar en aquesta històrica via de Montserrat.

Com tantes altres vegades he dit en vies tant clàssiques com aquesta: poc puc dir jo que no s'hagi dit ja. En arribar al cim tenia uns sentiments de felicitat, joia i satisfacció, però ara, des de casa tinc una sensació de buit espiritual.

La via està equipada i restaurada amb assegurances distants i trams obligats. De poder posar és pot posar, però tamany extra gran. A partir d'aquí, que cadascú sigui conscient del seu nivell i de les seves possibilitats.

Apa! Fins aviat i ...tants anys mitificant-la per res, jejeje!!!

L'Altivi Flunch a la Dent de Cabirols.

Després de la calorada d'ahir, avui tocava buscar una bona fresca. I encara que l'empinada costa fins al peu de la Dent de Cabirols del Pedraforca m'ha costat la suada de rigor, a la via m'he acabat posant el jersei. Mmmmmmhhh!! Qué bé!!!

L'Altivi Flunch és una bona via, extremadament variada. Tots els llargs són diferents: L1 per plaques impossibles, molt morfològiques (o arribes o A0), L2 amb bavaresa i final en adherència, L3 en diedre i final en Ae sense complicació (dos passos d'A1), i L4 amb inici desplomat i després amb diedre.

Força equipada amb les fissures bastant netes, portar tascons, friends (fins C3) i aliens. Reunions equipades (R2 i R3 penjades). Roca molt bona i compacta en diversos trams. Bon ambient en el desplom, guindola més que recomanable.

Apa! Fins aviat i tot en lliure diuen 7c, bufff!!!

Esperó de la Llum a la Talaieta d'en Barbé.

Avui és d'aquells dies en que ja m'he llevat cansat, esmorzo cansat, condueixo cansat, i no cal dir l'aproximació fins la Talaieta d'en Barbé i l'escalada per l'Esperó de la Llum, cansament màxim. Suposo que aquestes primeres calorades en tenen la culpa.

La via m'ha costat molt i no l'he tret pas en lliure. He trobat el grau molt apretat però donades les circumstàncies tampoc sóc de fiar. L1, L2 i L4 verticals, mantinguts i amb trams obligats, trumfos contats i forats negatius en general, ufuf!! La resta una mica més benèvol.

Equipada amb els espits contats i a lloc, i claus una mica casposos. Reunions equipades. Roca molt bona en general menys el final del L5 (corda fixa) i algun que altre punt. El L6 correspont a la via Normal. Descens primer en rapel i després seguin el peu de paret fins el coll entre la Talaia Gran i la Roca del Coll del Migdia (compte amb les relliscades).

Apa! Fins aviat i que consti que la via és molt xula... però difícil.

L'Esperó Màgic a La Prenyada i l'Original a La Mòmia.

Dilluns volíem repetir l'Esperó Màgic a La Prenyada, però per motius que no venen al cas ens vam baixar, i el company em va dir que no estaria tranquil fins que no l'hagués fet. Doncs ja pots estar-n'he perque ja l'he repetit. Primer l'Esperó Màgic en companyia i com que m'he tornat a quedar sol, he anat a fer l'Original a la Mòmia que encara no l'havia escalat mai.

El seu nom ja ho diu tot: Esperó Màgic. De les millors vies en placa que hi ha al massís. Menys el L1, la resta és un festival de patates i merlets montserratins. Jo la posaria entre les imprescindibles. Escalada vertical i atlètica encara que per la graduació pugui semblar una altra cosa.

I després, l'Original de la Mòmia. Una altre recital d'escalada genuïnament montserratina. Viatge en el temps durant 20min. i retorn a la realitat després d'una migdiada al cim (també imprescindible amb el dia tant bonic que a fet, jeje!!).

Vies "restaurades" i gairebé equipades on alguns friends (fins C1), aliens i bagues per merlets us poden anar molt bé. Les assegurances costen de veure (les dues en tenen d'afegides). Roca excepcionalment bona i cantelluda. Descens en rapel (possible amb una sola corda de 60m).

Apa! Fins aviat i tranquilitat i força amic meu (...i Forza Italia, jajaja!!!)

Kalamity's a la Paret de Sant Miquel.

Després d'una setmana passada per aigua, una mica de solet ha anat de conya. Avui una via oberta de fa poc a la Paret de Sant Miquel d'Àger: Kalamity's (una mica "calamiti" si que és, jeje!!!).

Ben trobada i lògica. Trams bonics, espectaculars, atlètics, i esgarrifosos... sobretot per la llastra: prima prima, en equilibri extrem. Tot i així, per mi i per esgarrifós, la sortida de l'Ae pel de segon (L3): ben trobat però mal resolt (en l'últim llarg sobren xapes i allà en falten, mecatxís!!), potser el tram més obligat de la via.

Via semiequipada amb reunions equipades o en arbres. De material: els tascons, friends fins C3 (C4 opcional), Aliens, cordinos i bagues. Roca variable: trams molt bons però amb nombroses tibades de blocs més que dubtosos, ull!! Diverses feixes trenquen la continuitat i poden servir per escapar-se.

Apa! Fins aviat i oberturisteeeeees... aquests parabolts.... ai, ai, ai!!!!!