15 anys de... l'Olga Frontera al Serrat del Poll.

Com moltes vegades em passa (i moltes sense voler), faig les vies clàssiques dels llocs en la segona o tercera visita. Al Serrat del Poll d'Alòs de Balaguer ja hi havia estat i ara farà 15 anys vaig tornar-hi per fer l'Olga Frontera: la més clàssica i repetida de totes.

Tot i que la paret no és gaire maca, la via està bé. Amb un grau amable i una roca prou decent, almenys això és el que em ve a la memòria. Suposo que a la xarxa trobarem informació més valuosa de la que us pugui donar jo, així que no us diré res més.

Apa! Fins aviat i només una coseta: ideal pels dies assoleïats d'hivern... sobretot assoleïats.

Llorenç Joan a la Paret de Primavera.

Dies de matins freds, tardes caloroses i vespres amb llamps i trons. Almenys hem pogut escalar, tot i el meu costipat del quinze, a la Paret de Primavera. Paret que ja coneixia d'una anterior visita i on avui hi hem tornat per fer la Llorenç Joan (afineu l'olfacte per trobar aquest parell d'enredos bomberils que marquen el peu de via.).

Sense ser res de l'altre món, et deixa un bon gust de boca, sobretot pel penúltim llarg, el millor de la via amb diferència. L'hem fet tota en lliure sense massa complicació (màx. 6b) i els dos últims llargs es poden empalmar sense problemes.

Via bastant assegurada però que caldrà completar amb els friends (fins C1) i els aliens. Porteu també un bon grapat de cordinos i bagues per ponts de roca i sabines (moltes sabines). Roca bona en general amb abundància de vegetació per tot arreu. Després de pluges pot mantenir-se molla bastant temps, tingueu-ho en compte.

Apa! Fins aviat i... espero que hagueu reflexionat bé perque, com en totes les pujades, el premi és a dalt.

Via del Màstil al Roc d'en Solà.

Ja el tenim aquí! No és que pugui dir que hagi tardat gaire en arribar el primer costipat de la tardor... cagon l'ou!!! Així que amb l'escalada d'avui al Roc d'en Solà no estava per gaires alegries.

Hem fet la Via del Màstil amb més pena que glòria: homologació de xapes en el L1, patiment infernal en el L2 i una mica de gaudi en el L3. Llegint això pensareu que és una via difícil però res més lluny de la realitat.

Via equipada on serà del tot imprescindible un ganxo de punta o una antena en el L1. Reunions còmodes i roca molt bona en tot el recorregut.

Apa! Fins aviat i  si no vaig errat, diuen que el L1 en lliure és 7a+... de totes maneres: molt difícil a vista.

1879 a Canalda.

Feia uns quants mesos que no pujava a Canalda i encara feia més mesos que no repetia la 1879, de fet, repetir-la, allò que és diu repetir-la integrament, ha estat el primer cop. Consultant a la llibreta he vist que primer vaig fer la part superior (Mar-96) i després la inferior (set-98), i com que d'això ja fa tant temps la memòria la tenia distorsionada.

Sigui d'una manera o d'una altra, hem disfrutat d'una bonica jornada d'escalada en aquesta via bastant equipada (excepte el L2) i bon ambient degut els diversos trams desplomats d'Ae que hi ha (alguns passos prou separats, recomanable antena o similar). Menció especial al pas de 6c del L4, obert (amb dos collons) sense l'espit que ara el protegeix i que NO el fa obligat.

De material dur els flotants habituals i 22 cintes si es volen xapar tots els parabolts del L1. Totes les reunions estan equipades (menys la cimera). Roca molt bona excepte l'inici del L2 que, a més a més, té una reunió intermitja que no cal montar. Compte amb els cordinos que pengen del parabolts en el L5, comencen estar una mica vellets.

Apa! Fins aviat i els dos darrers llargs estan oberts per dalt ...una autèntica pena.

Xabacans de Món al Roc de la Mitja Lluna.

Ara feia dies que no escalaba en solitari i com que no he trobat company doncs m'he anat a perdre per la comarca on sempre hi han vies per fer. Avui, una que tenia a la llista des de feia bastant temps: la Xabacans de Món al Roc de la Mitja Lluna (o Roca de Migdia segons altres fonts, tot i que d'orientada a migdia res de res, ombra durant tot el matí).

Via vertical i tècnica, on he tingut que tornar a clavar per assegurar-me convenientment (feia molt temps que no tenia que clavar escalant en lliure). Els dos trams d'artificial de la ressenya original m'han sortit en lliure (màx. 6a+) i he deixat algun pont de roca per seguir millor la via tot i que és molt evident.

Via gairebé desequipada on haurem de dur 4 claus variats, tascons (discret), friends fins C3, Aliens i bagues i cordinos per alguna sabina o arbre i algun pont de roca per equipar. Roca a estudiar en tot moment: trams bons però amb alguna crosta o bloc sospitós.

Apa! fins aviat i avui n'he deixat més de corcats que no n'he agafat de bons... casum l'olla!

My Sweet Lord al Santuari de Lord.

El bonic Santuari de Lord continua oferint possibilitat de noves obertures. Avui hem fet una matinal a la última d'elles: la My Sweet Lord. Ideal per combinar-la amb alguna de la Rua del Roig (tot i que us sabrà a poc, segur).

Via curteta i sense massa pretenció, on només val la pena el vertical mur del L2 i perfectament empalmable amb el L3. Ombra durant el matí.

Via equipada (dur algunes bagues sabineres) i roca bona en general. Compte després de pluges al final del L1.

Apa! Fins aviat i afineu la vista per trobar la fletxeta de peu de via.

15 anys de... la Venganza de Chunga a Busa.

Potser no és una via però tampoc és un totxo. Potser als oberturistes els va atraure el perfil de la roca de la mateixa manera que em va atraure a mi per repetir-la. O potser no volien liar-se en una obertura més complicada uns centenars de metres més amunt com jo d'anar a fer una altra solitària.

No ho sé. El que si sé és que fa 15 anys vaig anar a Busa a fer la Venganza de Chunga. Just sota del cotxe i amb retorn inmediat.

Jo crec que estava de ressaca de Festa Major i per això no volia complicar-me la vida.

Apa! Fins aviat i vaja... crec no... gairebé segur, jeje!!!

La Cristina Gómez a la Paret de l'Aeri.

Aquests dies sembla que les desgràcies es succeeixen i les imatges fan encongir el cor. Avui hem anat a la Paret de l'Aeri de Montserrat a repetir (sense voler) la Cristina Gómez, una via oberta en record d'aquesta noia que va tenir el fatal desenllaç i que també va fer encongir el cor.

En el seu moment va ser criticada però de mica en mica s'ha acceptat com una via més. Tot i el poc espai disponible, la via és prou maca i, si es va fort, surt en lliure menys el sostre del L4 (l'enhorabona al company, quin crack!). Personalment crec que el L1 és el més finet, obligat i difícil, i el L2 el més xulo i sorprenent.

Nosaltres anàvem amb cintes i sense problemes, només en algun punt del L2 i L3 hem tingut alguna excursió sense més importància (Aliens opcionals), els trams difícils estan ben assegurats. Reunions còmodes menys l'R7.  La roca molt bona en general (alguna crosta en el L1).

Apa! Fins aviat i  per cert... xapes de color gris, en algun punt difícils de veure.

15 anys de... la Sòbol a Vilamala.

El potencial rocós del clot de Vilamala és més que evident, només cal veure-ho des de la carretera. De mica en mica si van obrint vies però durant molts anys, la Sòbol, va formar part de la trilogia única de vies que s'hi podien escalar (amb aquesta i aquesta) com vam fer nosaltres ara farà 15 anys.

Via fàcil en quan a grau però on les assegurances existents i les que podrem col.locar són escasses (per no perdre la tònica de la comarca). Així que ja ho sabeu: aventura garantida... una mica més amable des de que vaig obrir una línia de rapels per la dreta de la via.

Apa! Fins aviat i potser els claus són prescindibles però millor que els porteu per si de cas.

Nota (del 26 d'Octubre de 2019): Repeteixo després de gairebé dues dècades, aquesta preciosa via de Vilamala. He de dir que llavors estava molt fort o avui molt fluix però de fàcil, allò que és diu fàcil, no l'he n'he trobat. Especialment el L4, Déu ni do amb el llarg.

Afegir que l'hem fet sense clavar i sense posar tascons: només friends fins C2, Aliens i algunes bagues. M'ha sorprés gratament que hi ha bastants forats per assegurar-se però no sé sempre quan un voldria. Quan pugui refaré la ressenya.