15 anys de... l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls.

Mai he tingut massa informació de les escalades a Andorra, però el poc que tinc es ben interessant. Així, fa 15 anys, vam provar sort amb l'Esperó Nord al Pic de Ríbuls en el bonic, caòtic i poc humanitzat Circ de Pessons i, certament, guardo molt bons records de l'activitat.

Nosaltres vam començar per l'entrada directa, fent que la via guanyes amb metres, dificultat, elegància i estètica. Tot i així, es fa curta i prou voldries que la part superior fos més erecta. Recordo la desgrimpada en el L6 que li dóna un tot d'exotisme a l'ascensió i, la resta és una línia de tall clàssic amb ambient d'alta muntanya.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació si no voleu naufragar en un oceà de blocs ben difícil de navegar.

L'Esperó Jussà a la Paret del Triangle.

Tanquem el Juliol més fresquet de l'última dècada amb una romàntica escalada a la Paret del Triangle de Comiols (últimament va de triangles la cosa). L'Esperó Jussà ressegueix el marcat esperó occidental de la paret a menys de 10min del poble de Benavent.

La vieta va serpentejant ençà i enllà buscant el pas més franc entre fisures, plaques, esperonets i algun que altre tram herbós. En general, està bastant bé i és força fàcil de seguir. Menció especial a la placa del L2 que prou us farà eriçar la crinera (el clau de la ressenya original no l'he sabut veure).

Les reunions estan totes amb expansions però pels llargs cal dur alguns tasconets o similars, els friends fins C3, els Aliens i algunes bagues per sabines (els claus no fan falta). Roca variable, bona en els trams difícils.

Apa! Fins aviat i us he penjat la ressenya de la via veïna, la Filiberto, que en el seu dia vaig descuidar-me'n.

Gran Xaman a la Paret del Triangle.

 Amb aquestes temperatures tant agradables, perquè anar al Pirineu a passar fred? A St Honorat si estava de luxe ja sigui a l'ombra com al sol. Així que he fet una matinal a l'anomenada Paret del Triangle que seria el vessant oest del Cim Cònic.

Gran Xaman és una escalada 'plaisir' molt ben assegurada on el rastre de la roca sanejada encara és ben visible. Poca cosa a destacar de la via: xapa i segueix ja sigui en terreny balmat o menys balmat. Podreu apurar els sisens marcats a la ressenya en funció de la confiança que us transmetri la roca (prou bona) o de les forces que vulgueu emprar-hi.

Apa! Fins aviat i descens en rapel per la via o caminant cap a l'est amb alguna desgrimpada... precaució.

Mi Primer Amor al Pilar del Segre.

 Aprofitem aquesta refrescada (eterna) enmig de l'estiu per tatxar una altra clàssica que sembla impossible que hagi tardat tants anys en repetir: Mi Primer Amor al Pilar del Segre. Via d'una evidència, elegància i lògica absoluta i d'una arrogància, atreviment i verticalitat igualment absoluta.

Certament, m'he l'esperava una mica diferent: potser menys equipada del que està i amb la roca també menys gastada. Sigui com sigui, és una molt bona via amb un ambient guapíssim. Destacaria l'inici del L2 com el tram més piquent, fins que no s'arriba a les bagues de la sabina hi ha un parell de metres prou delicats. El L3 també té un tram de fisura ampla curiós però amb els friends grans s'amaneix bé.

La part inferior està bastant semiequipada amb material ben divers i la superior està desequipat. Amb friends fins C4 (repetir al gust i segons nivell), Aliens, bagues, un bon variat de cordinos (per si de cas), una xapa recuperable (pel L1) i el material de fortuna que considereu oportú en tindreu de sobres, ah! i un bon grapat de cintes. Roca molt bona menys el L1 però gastada en tota la part inferior.

Apa! Fins aviat i ...compteu amb ombra fins a migdia i aixopluc en cas de pluja fins l'R3.

Tao't Bato a la Roca de l'Ermita.

Abans de l'anunciat i desitjat canvi de temps de demà, fem una escaladeta tranquila per acabar-nos de recuparar de la 'tunda' del divendres passat. Així, he anat a fer la Tao't Bato a la Roca de l'Ermita de St. Honorat aprofitant l'ombra de primera hora del matí.

De la vieta, certament, poca cosa a comentar: molta xapa per la verticalitat i la poca qualitat de la roca en alguns trams. I en els trams que les dues coses milloren, doncs m'he atrevit a apurar-ho una mica en lliure però sempre amb aquella sensació de sortir disparat en qualsevol moment, jeje!!!

Apa! Fins aviat i porteu un bon grapat de cintes si voleu xapar-ho tot.

La (placa) Céréza Comet a la Sud del Maupas.

La fama de la Céréza Comet a la sur del Maupas és més que coneguda. Aquesta fama de poc equipament, exposició i difícultat amaga una àurea de valentia, audàcia i vanguardisme. Chapeau als oberturistes per obrir una via d'aquesta qualitat i més en l'època que ho van fer. Jo feia molt anys que li anava al darrera i finalment els astres s'han alineat i l'he disfrutat moltíssim.

Nosaltres, per allò d'allargar la via i escurçar l'aproximació, hem entrat pel contrafort inferior i perfecte, tot un encert. De la via dir-vos que tot el que diuen d'ella és cert però amb la modernitat tot queda una mica més descafeinat: amb els peus de gats actuals les adherències són més fàcils, amb els Aliens i microtascons et pots assegurar més bé que no vol dir assegurar-te quan vols, i sobretot sobretot, les (poques) expansions existents rebaixen una miqueta l'exposició i el compromís general de la via. Dit això, s'ha d'escalar i s'ha d'escalar molt bé.

La via està poc equipada i cal dur els (micro) tascons, friends fins C3 i els Aliens. Sang freda, bona lectura de paret i una bona ressenya també (espero que la que he fet us sigui d'utilitat). Roca boníssima amb algun bloc a vigilar. Destacar que l'R1 (espit) és una mica incòmoda i pot montar-se uns metres més endevant. Precaució en tot aquest tram que és el més perdedor de la via: NO seguir per una fisura que domina la vertical amb un clau i cordino ronyós. Afegir també que la penúltima reunió pot montar-se en diversos llocs del petit replà existent, vosaltres mateixos.

Apa! Fins aviat i per baixar rapelant, precaució en trobar la primera instal.lació (fites) i l'última... les dues sense parabolt de reforç, grrrrrrr!!!

15 anys de... la Directa Anglada Guillamón al Calderer.

La Directa Anglada Guillamón a la nord del Pedraforca és una clàssica sense cap mena de dubte. Amb els anys d'ença de la seva obertura, gairebé la podríem qualificar d'històrica. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys en un dia que miravem més el cel que no pas les fisures buscant pitons.

Recordo que els dos primers llargs van costar-nos bastant: la combinació de verticalitat, roca poc adherent i pitons antics convidava a apretar lo just. Després la cosa, la recordo més amable. Crec recordar que vam escapar-nos pel Collet de la Cova per allò de no temptar més la sort, però en general vam disfrutar prou essent una via ben agradable.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint clàssic a la part superior i assegureu-vos convenientment sense tirar pedres... no sé quina de les tres coses pot resultar més complicada.