15 anys de... la Discovery a la Paret del Pessó.

La Discovery de Collegats sempre ha estat una via que m'he mirat amb dolçor. Sense ser una gran clàssica del lloc, es repeteix de tant en tant. Fa 15 anys vam fer-ho nosaltres i no es que en guardi molts records però el pocs que en tinc són positius.

Recordo les panxes del L2 on calia fer unes bones apretades i els agradables murs de la part superior amb les assegurances prou justes. De la resta, poca cosa. Roca bona i flotants al gust (els petits sobretot).

Apa! Fins aviat i trobareu informació més detallada per la xarxa.

L'Ansiolítica al Cim Principal.

Encetem l'Abril amb aquest fantàstic dia primaveral al Cim Principal de Sant Honorat tot repetint l'Ansiolítica. Després de l'Antibiòtica i de l'Antipsicòtica, ara tocava aquesta, amb un inici més amunt que les altres dues on cal remuntar les rampes rocoses que surten al pas (precaució).

La vieta només té un llarg realment destacable: el L2, prou exigent i mantingut, la resta és el que cal escalar per fer cim (ben altiu, bonic i amb unes bones vistes, tot sigui dit). Dur alguns Aliens i alguna baga, la via està assegurada en els trams més difícils. Roca variable, a vigilar en general.

El descens més recomanable és fer-ho pel camí normal cap a l'est, jo he volgut provar de fer-ho per la canal oest i he hagut de fer un parell de rapels curts per la via Iniciàtica i retornar al peu de via. Aquest descens només val la pena si es vol aprofitar per fer alguna de les vies citades o l'Aresta Purificazione a la Cima Cònica.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació sinó acabareu fent més voltes que un ventilador

Sol i Neu als Esqueps d'Odèn.

Avui teniem una jornada boníssima per fer una llarga sessió d'escalada però les activitats escolars del petit de la casa m'obligava a poder-la gaudir només a mitges. La seva felicitat està per sobre de qualsevol via., per això, ens em hagut de conformar en una ràpida matinal als Esquerps d'Odèn.

He repetit la Sol i Neu (nom perfectament acord amb el dia), vieta curta, boniqueta i semiequipada amb alguns ponts de roca. Menció especial a la reunió cimera, amb una sabina petita però prou sòlida. Dur Aliens i un variat de cordinos. Roca bona en general i terra en els replans.

Apa! Fins aviat i ... compte a seguir-la correctament que els relleus de la paret són poc marcats.

L'aigua és vida.

Natura exuberant per tot arreu amb aquest Març tant fantàsticament plujós d'enguany. L'aigua és vida i la verdor del sembrat i les rases brollant com feia anys que no veia, així ho denoten.

Tantmateix, ara ja toca una miqueta de sol per eixugar les roques i poder la fotosíntesi.

Apa! Fins aviat i només el més locals coneixeu aquest salt d'aigua, oi?

Via de l'Amadeu a la Paret del Pont.

Molts dies feia de l'última escalada i és que entre la pluja, la família i la feina això ha estat el llindar de la catàstrofe. Amb mal temps a muntanya, m'he decidit provar sort a la paret del Pont de Sant Llorenç de Montgai que encara no havia escalat mai i potser estaria (mig) eixuta.

He repetit la Via de l'Amadeu com podia haver estat qualsevol altra, i ben bé no sé quina idea treure'n: si aquesta ha de ser l'evolució de l'escalada, estem ben arreglats. Potser quan tingui més cabells blancs, veure les coses d'una altra manera però, ara com ara, no m'agrada aquesta evolució. Sigui el que sigui, almenys estava lo suficientment seca per poder-la escalar i fer-nos passar el cuquet.

Prepareu un grapat de cintes amb alguna de llarga. Compteu amb roca bona en els trams escalables, molts replans i poc ambient de paret.

Apa! Fins aviat i... seguim.

15 anys de... l'Esperó del Silenci al Roc del Migdia.

La bonica vall en forma de ferradura de la Valldan, a prop d'Oliana però pertanyent al Solsonès, sempre m'ha quedat a desmà. Suposo que per això (i per la mala fama de la roca) l'ha tinc molt poc trepitjada (només hi he fet la Via de l'Aplegarocs i la Coronaindi). Avui fa 15 anys, vaig fer-hi l'Esperó del Silenci, la que hauria de ser la clàssica del lloc.

Però, certament, en guardo un record no massa bo. Tot i el generós semiequipament, la roca és la que és i li treu gairebé tota l'elegància i bellesa al traçat. Una autèntica pena. Tot i així, la via mereix una oportunitat, si més no, per l'atractiva part superior.

Apa! Fins aviat i potser amb els anys i les repeticions la cosa a millorat... vés a saber.

15 anys de... la Bolos Mágicos a l'Agulla Carrusel i la Normal a l'Agulla de la Dama.

Fa 15 anys, la Móra Comdal era, per mi, una absoluta desconeguda i amb prou feines sabia l'ubicació. Però tard o d'hora havia d'anar-hi i va ser tal dia com avui del 2010. Les úniques agulles que vaig reconeixer d'una manera feafent eren l'Agulla Carrusel i l'Agulla de la Dama, així que l'objectiu ja estava marcat. 

La Bolos Mágicos és l'única via de l'Agulla Carrusel i ascendeix d'una manera ben elegant i encertada el que seria l'Aresta Brucs de l'agulla amb el seu característic cinturo de calcari.

Per contra, l'Agulla de la Dama ja té diversos itineraris que l'ascendeixen: Dies de Tormentes i Joc de Trons, per exemple, i alguna més que encara ha de veure la llum. La Normal ho fa per un diedre canal, bastant vegetal, en el vessant oest amb un interès molt relatiu.

Apa! Fins aviat i bonic dia d'exploració el de fa 15 anys.