Mallos. Un relleu emblemàtic.

A idea inicial no era anar-hi, però la mala previsió metereològica ens ha fet descidir anar a Riglos i als Mallos que hi ha per allà. Almenys pots escalar encara que plogui, com hem tingut que fer. No hem fet grans vies i ens hem dedicat més a repetir clàssiques irrenunciables.

Primer, la Normal a la Peña Sola d'Agüero, estèticament fora de serie. Magnífica i assequible escalada a una agulla atraïent com poques. L'escalada, com dic, és assequible però amb un parell de passos punyateros en els primers llargs, compte.  

Després de la pluja nocturna i matinal, enfilem cap els Volaos a fer l'Anís del Mono i la Kaka de Luxe. Poca cosa a comentar d'aquestes freqüentades vies equipades, molt gastades i explosives.

I finalment, la Villarig a l'esbelta Aguja Roja. Vull destacar el mur superior (que actualment és passa en lliure entre el Vº i 6a, però que originariament era artificial) on veureu les relíquies amb que s'havien d'assegurar abans de la restauració.

Potser les vies no han estat de categoria, però la companyia amb que les he fet SÍ que ho ha estat. Empatxat d'informació m'han deixat aquest trio... uf!!

Apa! Fins aviat i a posar-nos en forma que tenim un caramel per fer a Riglos.

15 anys de... l'S.T.A.E. a la Roca dels Arcs.

Fa quinze anys vam començar la temporada als vessants suds a Vilanova de Meià, a la Roca dels Arcs, on encara ens quedaven  i ens queden vies per repetir, aquest com li va tocar a la clàssica, elegant i atrevida S.T.A.E. Tinc un problema amb aquesta paret, hi he fet tantes vies que els records se'm confonen. D'aquesta en recordo poquetes coses.

Una, que el L1 és molt llarg. Dos, que l'R2 és penjada, incòmoda i amb una travessia aèria per arribar-hi i tres, que el L3 és espectacular i treballós. No recordo res més a partir d'aquí, quina ràbia!! Tampoc us puc dir si vam clavar molt o poc però gairebé segur que ho vam fer (potser ara amb els aliens la cosa canvia una mica) i també recordo que la roca era bona però amb diversos trams bastant reventats dels pitons.

Apa! Fins aviat i si l'equipament llavors ja era rústic, ara deu ser de museu, jeje!!

La Pawnee Fiction a la Serra de les Canals.

Aprofitem el matí per escalar, que durant la tarda tenim força feina. I em anat a prop de casa, a la Serra de les Canals a tocar d'Oliana.

La Pawnee Fiction és una de les últimes vies obertes en aquesta allargada paret en forma de dinosaure adormit. Part inferior arrampada i fàcil i, la part superior´vertical amb diversos trams d'artificial equipat.

Via equipada i comercial sense més pretencions, el cert és que la poca qualitat de la roca NO dóna gaire joc per poder-la deixar d'una altra manera.

Apa! Fins aviat i... només la sortida al cim per un curiós túnel val la pena.

La Veu del Riu a la Paret del Riu La Vansa.

Lloc encisador, exòtic, preciós, tranquil, només la veu del riu trenca el silenci. El riu La Vansa recull les aigües dels verals de Tuixent i les encaixona entre muntanyes per regalar-nos una paret on no sembla que ni hagi cap. Aigües fredes, transparents i cristalines que haurem de travesar just en arribar a peu de paret. Una paret freda a l'hivern però calorosa a l'estiu (almenys la remullada us retornarà).

La Veu del Riu és una via que m'ha agradat molt: per la roca, bona en tot el recorregut, per la varietat de passatges, predominant les plaques, pel grau, on cal apretar però sense excesos i per l'assegurament, parabolts i ponts de roca en la justa mesura. Si senyor! Enhorabona!

 Llàstima de la feixa que li trenca la continuitat i de la longitud dels llargs (i dels rapels en conseqüència) que són massa llargs per empalmar-los però massa curts per avançar-ne, sobretot de rapelar.

Ups! I la resta?



De material porteu una quinzena de cintes, algunes de llargues, cordinos pels nombrosos ponts de roca i friends al gust però sobretot el C1 i el C2.

Apa! Fins aviat i... compte en l'últim rapel, sigueu espavilats.

La Bon Voyage i l'Aresta Brucs del Setrill.

L'altre dia em vaig endur una clatellada a Montserrat i avui NO estava especialment orgullós, així que calia posar fil a l'agulla per retrobar-me amb mi mateix i amb l'escalada fina fina del masís. He anat a repetir la Bon Voyage del Setrill, una via que crec que ja faig fer (Abr-00) però que no n'estava segur (a la llibreta tinc un gargot i la memòria no m'aporta gaires records).

Ha mida que he anat pujant, m'he anat recordant d'algun tram, sobretot de la sortida de l'R1. Quin pas més foll!! I només li donen V+!! Això si que és apretar el grau!!

Per la via només calen cintes (algunes de llargues) i reunions rapelables. Penseu que el L1 està restaurat amb espits (ja madurets també) i el L2 està amb els burins originals. La roca excel.lent.

Després per acabar d'arrodonir la jornada, he fet amb corda per dalt l'Aresta Brucs. Molt de compte amb aquesta via que és molt difícil assegurar-se: un buril (a l'inici), algun alien, algun merlet i un pont de roca (per equipar al fons d'un forat). Entre mig de cada cosa, trams exposats.

Apa! Fins aviat i vejam si triumfem divendres.

15 anys de... l'Altaïr a La Bruixa.

La Bruixa és una paret que atrau les mirades de camí al Port del Comte i l'Altaïr és una arrogant via de diedres, fissures i plaques combinades de forma magistral dins la verticalitat més absoluta de la paret. Molt respecte em feia afrontar-la en solitari però els espits que l'esquitxen m'envalentonàven a fer-ho.

S'han de dur 10 claus i tascons però recordo que vaig fer un parell de passos de ganxo d'uns bons forats. Recordo que la roca era bona però en cada llarg hi havia aquells curts trams trencats i mediocres, recordo que el trosset que em va costar més va ser la sortida de l'R2, tot i que la sortida al cim en lliure també em va costar després de tant artificial.

Apa! Fins aviat i ...per practicar artificial és ideal.

Nota (del 2 de Desembre de 2018): Repeteixo aquesta bona via de Font Ferrera amb els records ben llunyans.

Res a afegir del comentat a dalt. Quan tingui un ratet refaré la ressenya per que quedi actualitzada. 

Creuer Pontiac a les Moles del Pessó.

Avui estreno company a la seva terra, així que, per si no em conec prou el Pallars, ara si que hi farem petjada. Les perspectives són engrescadores, però de moment, el primer contacte a de ser pausat i per això hem anat a repetir el Creuer Pontiac de les Moles del Pessó.

Via ben assegurada (massa i tot en algun punt) i molt ràpida de fer (combineu-la amb alguna). Primers dos llargs molt bonics i atlètics, la resta, sense ser lleig, no té massa interès... bona alternativa si la Perfomance està ocupada.

Per mi, la via està equipada, però en algun punt podreu posar quelcom petit, totalment opcional. Roca molt bona però amb trams dubtosos en el L3 i L5.

Apa! Fins aviat i compte en els dies freds, que hi toca l'ombra durant força estona al matí.

La Tarzan al Santuari de Lord.

Aprofitem les llums de la tarda per acostar-nos a l'altiu Santuari de Lord per repetir una via que vaig obrir el Març de 2001, ben mirat, el que vaig fer jo va ser acabar-la, per què ja estava mig oberta. Un mes després vaig repetir-la per fer-la tota en lliure però un pas s'hem va resistir.

La Tarzan és una via equipada amb les assegurances justes, al més pur estil solsoní. Com hem tingut que apretar avui i com anàvem aleshores, bufa!! Almenys aquest cop SI que l'hem fet tota en lliure, com m'ha molat, jeje!!

Amb quatre cintes ja en tindreu prou (si si ho heu llegit bé, quatre), tirades curtes, roca bona però que en algun punt cal tocar amb tacte i apretar els dits i el cul que la via prou s'ho val.

Apa! Fins aviat i... boníssim el pont de roca de l'R1.

15 anys de... la SánchezMartínez a la Paret de Diables.

Tancava amb aquesta via la campanya estival de l'any 1997 i la trilogia de les més clàssiques de la Paret de Diables de Montserrat. Arrogant i atrevit itinerari, on sembla mentida que pugui travesar la barrera de sostres d'una forma tant elegant. A la xarxa trobareu informació de sobres.

Menys un parell de llargs en la part inferior, vaig fer-la tota de primer i les sensacions que vaig tenir van ser de passar una por terrible amb les relíquies que asseguraven la via. Recordo que en aquesta via, ha estat l'única vegada que he posat una xapa recuperable sense necessitat de donar-li la volta i fent pressió amb el dit per que és quedes darrera la mica de rebava que feia el buril mentre m'estirava per arribar al següent. Horrorós! jeje!!

Apa! Fins aviat i no patiu que em sembla que està restaurada o semirestaurada.

Cristina + Thora Blava a la Nord del Pedraforca.

Ara ningú em pot dir res, ja estar, ja hi he pujat, ja he pujat al Pedraforca. No he tingut mai la necessitat de fer-ho i per això he trigat tants anys, però avui la via practicament ens hi ha dut i ho he aprofitat.

Volíem de fer la Thora Blava (allà dalt, a la quinta forca), i ja que teníem que pujar fins la Grallera, hem canviat la grimpada per la Canal de Riambau per una escaladeta en el contrafort de la dreta per la via Cristina.

La Cristina és poc atractiva però fa el fet. Desequipada, roca acceptable i ràpida de fer si trobem l'inici. Preneu com a referència uns pins i un desprendiment ben vissible.

La Thora Blava ja és una altra història. Dos llargs inicial difícils i verticals i la resta més assequible, semblant a la Lunascente però amb millor roca. L'hem feta tota en lliure, quedant el L1 de 6c (els passatges en lliure els hem fet una mica per l'esquerra per que no hem vist el pitó fins que ja l'havíem passat). I el martell NO fa falta (que pesa molt) però agafeu la resta d'artilleria (que pesa igual).

Apa! Fins aviat i... aviat deixarem els vessants nord, que avui hem passat fred.

Via d'en Guillem al Cogulló del Turp.

Aquest talaïa entre el Solsonès i l'Alt Urgell em va robar el cor des del primer dia que hi vaig anar. Paisatge bellíssim de boscos espesos i avui amb una vissibilitat espectacular que permetia veure les Muntanyes de Prades com si les poguessis tocar.

Ja m'havíen advertit que no repetis aquesta via que em posaria de mala lluna...   ...home! de mala lluna no, però sense dubte...   ...un callo de via s'ha de compensar, com a mínim, amb bona companyia. I no penso fer cap més comentari...   ...però és que ni la roca s'aprofita, vatua!!

Doncs res, via equipada amb alguns parabolts mal ubicats i roca justeta, només l'últim llarg es salva.

Apa! Fins aviat i... mal aguanyat de parabolts.