15 anys de... l'Escuraxemeneies a la Paret de Baix.

No recordo massa bé com vam anar a petar aquí, a la Paret de Baix de la Llosa del Cavall, però la intenció era clara: obrir una nova via per un sistema de fisures desplomades ben arrogants i intimidatòries. Escuraxemeneies és el nom més escaïent que li podíem posar i de ben segur es poden contar les repeticions amb els dits d'una mà.

Recordo que, tot i les fisures, s'escalava bastant per placa i sempre buscant els punts més dèbils. Recordo que vam deixar-hi un tascó al L1 per lo ben atasconat que va quedar. I a la sortida de la xemeneia del L2, la roca desmereixia bastant i vam posar-hi un parell de parabolts per fer-ho menys exposat (col.locats després mentre rapelàvem).

L'accés el podeu fer per dalt, des de la presa de la Llosa, caminant fins el marcat canvi d'orientació de la paret i rapelar. O des de baix, seguint una pista forestal que travessa el riu i s'enfila per l'altra vessant (agafar el primer trencall que surt al pas després del riu).

Apa! Fins aviat i recomanable 4x4 ...o similar 

Tàtars de Crimea a Busa.

Repetim avui, amb una bona calor abans del canvi de temps, aquesta darrera via oberta a la cara sud de Busa: Tàtars de Crimea. I en surto amb un sentiment de desconcert vers la ressenya original ja que els graus em ballen una (bona) mica.

Penjat uns metres amunt ens trobem el senyal inequívoc de que estem a la via i, a partir d'aquí festival d'assegurances, verticalitat i mal de ronyons en els dos primers llargs. El L1 em dóna un mastegot amb la mà ben ampla que em deixa ben descentrat (la graduació original de 6b m'ha semblat estratosfèrica, i que comparat amb el L3 no tenen res a veure). En canvi el L5 surt a vista i sense patir en excés.... així que no sé... a la ressenya us poso la graduació que a mi m'ha semblat, ja direu quina es la més escaïent.

La via està perfectament assegurada i només cal dur una dotzena de cintes + R., guindola (important) i alguna baga. Roca bona en general amb un L1 on cal vigilar i una mica de brutícia (final L3) que la pluja acabarà de netejar (si es decideix a fer algun dia).

Apa! Fins aviat i ... en general la via millora amb l'alçada.

Esperó Voll Damm a la Meda Gran.

Tranquilitat absoluta avui a la Móra Comdal tot gaudint d'aquest estiuet de tardor a l'ombra de la cara oest de la Meda Gran. Sembla mentida que aquestes alçades d'any encara estiguem escalant amb màniga curta, a l'ombra i sense passar gens ni mica de fred.

Hem repetit l'arrogant, estètic, vertical i perfectament assegurat Esperó Voll Damm. El L1 i L2 no valen un duro, sobretot el primer, però a partir d'aquí, la via es torna ben xula, i el L4 m'ha semblat boníssim. Alguns trams d'Ae m'han sortit en lliure (que no vol dir encadenats) i a la ressenya us poso el que m'ha semblat entre parèntesi.

Dur 14 cintes + R. amb alguna llarga. Reunions penjades i incòmodes. Roca variable i millorant amb l'alçada. Descens recomanable per la pròpia via amb tres rapels equipats. També es pot baixar amb un rapel de 35m pe la cara est i després per l'empinada canal nord (amb una desgrimpada de IIIº i un tram d'esbarzers), gens agradable.

Apa! Fins aviat i insiteixo... canal nord millor evitar-la.
 

Tharsis a l'Ag. Salvat Papasseit.

Quan escrius una via al buscador i no en surt cap informació es desperten dos sentiments: l'un de -S'hi ha d'anar- i l'altre de -Segur que hi ha 'ratamorta'-. Doncs efectivament, hi hem anat i... 'ratamorta' i ben morta que l'hem trobat. Així que, de la ressenya original de la Tharsis a l'Agulla Salvat Papasseit de Montserrat, ni cas i, la de la guia de Frares encara menys. Jo encara estic buscant els quarts.

Via més difícil del que aparenta i amb un L2 rabiós i mantingut (que hi faltin la meitat dels claus tampoc ajuda massa). La resta és més portable però amb una graduació vuitantera ben ajustada. Jo que pensava que seria una via de passar-ho bé i, a fe de déu, he apretat com una bèstia per no encadenar res.

Semiequipada amb assegurances justes, cal dur tascons petits, friends fins C3, Aliens i alguna baga (per sabina i per escanyar claus). Roca bona sense arribar a molt bona. R2 penjada. Inici just damunt la font de l'Esllavissada.

Apa! Fins aviat i descens caminant per la canal oest.

15 anys de... l'Eva Baeza a la Paret de les Bagasses.

La part occidental de la paret de les Bagasses de Terradets encara hi ha molta roca per descobrir però, malauradament, ja no te la qualitat de la part central o oriental. L'Eva Baeza, repetida avui fa 15 anys, serpenteja per uns murs i desploms buscant el millor camí.

De la via, tot i que no en guardo un record especialment xulo, tampoc la recordo lletja del tot. L'equipament bo fa de contrapes a la roca, justeta en bastants trams sobretot de la part superior. Recordo que la part inferior era bastant de placa i la part superior més atlètic i de continuitat... però vaja, tampoc en feu massa cas.

Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya que he fet i sinó... a buscar per la xarxa.

15 anys de... la Fanal Nocturn al Cap del Ras.

La Fanal Nocturn al Cap del Ras del Montsec d'Ares és una bonica, agradable i repetida via. Ingredients imprescindibles per ser una clàssica. Jo vaig fer la meva repetició avui farà 15 anys, uns mesos després que la pluja ens foragites en el primer intent (Feb-07).

De la via només recordo el pas d'entrada que en fred i finet com és, prou et fa apretar. De la resta només recordo que era ben xula amb una nota bastant alta a la llibreta. Trobareu informació extensa per la xarxa i millor portar un pla B per si de cas (us serà fàcil amb el repertori existent).

Apa! Fins aviat i possiblement tingui trams comuns amb la pionera Cerverins... i compte amb la Burundanga que també puja per la vora.

La Bages a la Paret de la Batalla.

Avui ja ens hem hagut de mirar la 'meteo' amb una mica de cautela: cel tapat, pluges pel sud... mmmmmhh!!! Aguantarà per fer una vieta a Vilamala? Doncs anem-hi i ho sabrem. La via escollida: la Bages, de les últimes que hem falten i una altra 'loveclimb' per anar de cara a l'idea.

De la via poc a destacar (feta una fetes totes), estil igual a les seves veïnes (l'una, l'altra i la de més enllà). Dir que ens ha sortit tota en lliure (màx 6b) i que el dos primers llargs es poden empalmar i que en el darrer val la pena allargar-lo fins a la reunió de la Badalona per ja sortir als camps de pedres del cim.

Apa! Fins aviat i... amb una dotzena de cintes i diversos mosquetons per deixar a la baixada (que recuperareu a la pujada), ja en tindreu prou.

15 anys de... la Pell del Dimoni a la Paret de Riu Lacó.

La Paret de Riu Lacó és com un micro Montrebei amb aquest relleu tant característic de dues parets rocoses que es precipiten en un estret gorg. La banda esquerra piada al blog en moltíssimes ocasions i, la banda dreta amb només una única i solitària via: la Pell de Dimoni, feta avui fa 15 anys.

Vieta curta però amb caràcter. Algun tram d'articial per equipar i prou acrobàtic crec recordar. Roca bona en general i poca herba. L'accés es fa en baixada des de la carretera de Coll de Jou a Cambrils i la tornada en una curta pujada fins tornar a trobar la carretera (màxim 10min).

Apa! Fins aviat i combineu-la amb alguna altra de la zona.

Llum de Lluna a Busa.

Feia dies que no escalàvem per Busa i això es nota en la falta de confiança en aquesta roca tant inquieta, tot i així, magnífica jornada la d'avui escalant la bonica i arrogant Llum de Lluna al sector del Mirador.

La via comença escalant aquesta alzina de bones proporcions fins un bon tros amunt (m'ha recordat de quan era petit), i després, comença el festival del còdol, l'atletisme i la continuitat en els dos següents llargs, uf uf!! ja no tinc els braços per tanta pila (per nosaltres L2 6c i L3 6c+). 

Dur friends fins C1 i Aliens però no posareu gran cosa perque està bastant semiequipada. Roca molt bona en general i menys el final del L1 i el final del L3. Si queden forces pot combinar-se amb altres del sector (accés molt còmode).

Apa! Fins aviat i ...ah! afegiu mosquetons petits que alguns claus costen de xapar.

La Pat Garrett i la Quique Garreta a la Paret del Dispensari.

Encara no m'atreveixo a buscar el sol i per això hem anat a l'ombra de la paret del Dispensari de Camarasa. Des de que han tancat l'accés pels cotxes, i reina una eixordadora tranquilitat només truncada per la molesta remor del riu. Avui, hem fet dues vies: primer la Pat Garrett i després la Quique Garreta. 

De la primera dir que és ben bonica, atlètica, vertical i variada. Ben assegurada amb parabolts i rapelable tota ella amb material no estandar i que potser convindria estandaritzar.

De la segona, (potser) no tant bonica però amb una linia més estètica i un final de festa molt difícil en lliure on he sucumbit amb tres passos d'A0 a la fisura obliqua de sortida. Grrrr!!

Dur només unes 13 cintes variades + R. La Quique Garreta està restaurada (per dir-ho d'alguna manera i on encara podreu observar les assegurances antigues). Roca bona amb alguna herba als forats (que denota una justa freqüentació) i una mica de líquen en algun punt. Descens rapelant (precaució a les possibles enganxades).

Apa! Fins aviat i ombra fins les 14h assegurada.