Atardeceres a la Bessona Sup. i l'Aitor a l'Ag. de l'Arbret.

Estar bé això de tornar estudiar i de fer exàmens després d'una bona temporada sense fer-ho. El problema bé quan et treu temps per fer el que t'agrada però un foradet sempre es troba. Així doncs, hem anat a Montserrat a fer un parell de vies que comencen per la primera lletra de l'abecedari.

La regió d'Agulles és un lloc meravellós i amb diversos cims emblemàtics. Avui n'hem pujat dos: la Bessona Superior per la via Atardeceres i l'Ag. de l'Arbret per la via Aitor.

Les dues vies presenten una escalada molt semblant, típica d'agulles. Assegurances distants, navegació pel mar de còdols i roca excel.lent. De la primera destacar la sortida piquent de l'R3, després A0 sense més problemes.

Així com la via Aitor no té problema per localitzar-la, l'Atardeceres ja costa una mica més i s'ha de saber mirar bé entre la frondositat de les canals.

Les dues vies són molt ràpides de fer i estàn equipades, la primera restaurada amb parabolts i la segona amb espits vermells descolorits.

Per cert! Els que han montat la tirolina entre les dues bessones, que la desmontin ja que fa molt soroll amb el vent i trenca la pau del lloc.

Apa! fins aviat i... ombreta pel matí, penseu-hi.

Clásica de Verano a la Peña Montañesa.

Recordo com si fos ahir el dia que vaig veure per primer com aquest tros de muntanya. Vaig quedar completament embadalit. Des de llavors, he vist un munt de ressenyes en les diferents parets però l'única que hem veia capaç de fer era aquesta, la Clásica de Verano a la Canal Menor.

Hem disfrutat d'una jornada d'escalada magnífica, i gairebé tota a l'ombra, però quan ha arribat el sol ens hem torrat de valent, per tant això de "verano" s'ha d'agafar amb pinces. Però lo de "clásica", segur que serà així per que és assequible, maca,exòtica i descens còmode i espectacular amb uns rappels que et fan empaçar la saliva.

Tots els trams de sisè grau estan perfectament assegurats i les reunions també (l'R3 en un mega arbre, crec que és un teix, però no n'estic segur). La roca en general és bona però té alguns blocs dubtosos i, en els trams difícils del L4 i del L6 s'ha de tibar d'algun d'ells... què hi farem!

Apa! Fins aviat i ... la via és poc fotogènica... què hi farem també.

La que no estava Oberta a la Nord d'Agulles.

Tempesta!!! tempesta!!! al final res de res. I com que ens han posat la por al cos hem descidit anar a la paret Nord d'Agulles a Montserrat que la teníem una mica abandonada, més concretament a La que no estava Oberta.

Pensava que seria una via d'anar a passejar però ens hi hem tingut que posar de debò. L'hem fet amb quatre llargs, empalmant el L2 + L3 i el L5 + L6, i ens alguns trams hem suat la cansalada com feia dies que no la suava. Suposo que la falta de costum a la xafagor també hi ha ajudat. Tot i així, NO m'ha deixat gaire bon gust de boca.

La via està semiequipada i amb un joc de friends (fins C3), bagues i un grapat de cintes ja en tindreu prou, però atenció en el L2 que és bastant cutre. En el L4 disfrutareu de valent, de fet és l'únic que val la pena. La roca és acceptable, sense arribar a ser bona, i amb bastanta crosta per tota la via... ben mirat típica de la Nord d'Agulles, jeje!!

Apa! Fins aviat i l'enhorabona a la companya que s'ha fet el llarg difícil (L4).

Nova via. Català a l'Àtac a la Roca Blanca.

Que ningú s'hi havia fixat? Jo SÍ però no s'havia com arribar-hi. Finalment amb un romàntic com jo, hem estrenat aquesta llarga paret i hem quedat meravellats de l'espectacle i amb unes ganes enormes de tornar-hi.

La Català a l'Àtac aprofita tot el desnivell de la Roca Blanca essent la part inferior la més maca (especialment el L4, compte en NO seguir per la xemeneia) i la part superior per arestes poc equipades. Inici en una curiosa cova amb sortida superior.

Apa! Fins aviat i ombra garantida fins a migdia.

15 anys de... la Víctimes de la Dimensió a Canalda.

Gran alegria em produeix presentar-vos aquesta via, va ser la primera que vaig obrir i, a més a més, a Canalda. En aquells dies el nombre de vies a la paret era ja important i l'espai per obrir-ne de noves començava escasejar. L'atraïent i desafiant forma de l'arcada ens va fer descidir obrir una variant per sobre d'aquesta i amb el buit al peus. Quin ambient!!

Per aquells dies, erem bastant radicals i volíem deixar la via amb el mínim d'expansions possibles, volíem seguir l'estil dels nostres predecesors obridors de la paret, volíem obrir una via amb caràcter. Jo era un pobre passarell que no tenia ni idea d'obrir però el meu company en sabia més i era ell qui tallava el bacallà. Al final ens va sortir una via bastant xunga que només té una repetició (que jo sàpiga) i com que la lògica del sector ens aconsellava acabar a la reunió de damunt del sostre de la Dimensió Aproximada (R4) així ho vam fer. Seguir cap amunt era fer una pedalada que cap dels dos tenia ganes.

Apa! Fins aviat i ...penseu que no us podreu baixar.

15 anys de... l'Eclipse al Triangle.

Aquest dies és la Festa Major de Solsona i ja sé sap que quan se surt de festa, l'endemà poques ganes hi ha de matinar, per tant, Font Ferrera sempre és el recurs fàcil.



L'Eclipse del Triangle és una bonica via per no complicar-se l'existència. Roca bona, equipada i grau baix, ideal per passar l'estona amb bona companyia. És curiós que només l'hagi repetit un cop (Feb-00).

Apa! Fins aviat i... els combinats que siguin d'escalada.

Nota (del 21 d'Octubre de 2013): Aquest matí tenia alguns encàrrecs per fer i se m'ha fet tard, així que he decidit repetir aquesta bonica via.

El camí d'aproximació ben marcat i prudents rastres de magnesi evidencien que es va repetint. Bon senyal.

La Ravier a la Forcanada.

La paret més llarga del Pirineu. Aquestes van ser les paraules que van usar la primera vegada que vaig sentir a parlar de la Forcanada, la flama es va despertar i molt ha plogut des de llavors. Finalment, un amant de les línies màgiques m'ha acompanyat en aquest gegant de roca blanca.

El dia es lleva fresc i radiant. L'estratègia és ràpida, de cotxe a cotxe, i lleugera, sense claus ni C4 (la Rousanne) així, enfilem la pujada a punta de dia. Gairebé arribant a la paret ens creuem amb uns escaladors que el dia anterior van fer la Ravier també (ja es casualitat) però s'han endut un vivac extra de premi. No demanem gran cosa, no cal desvetllar els secrets i, de seguida ens tornem a posar en marxa que el dia promet ser llarg i no volem tornar amb premi.

La via la podríem dividir amb tres parts.
- La part inferior, indefinida, perdedora i fàcil. Començarem en un punt feble de les plaques compactes inicials, a uns 50m a la dreta dels punts vermells de la UrpSamBam.
- El L7, la famosa xemeneia desplomada que no és ni una cosa ni l'altra. Molt vistosa des de peu de via. Minimament assegurada però obligada sense claus. En lliure resulta un 6b fàcil si la trobem seca però complexa si està molla. La molsa no molesta en excés però allà està.
- I tot el diedre gegant superior, super estètic, sense res (només dos claus) i llargs al gust.

En general, la roca la podríem qualificar de justeta. Com que anàvem sense claus, ens va costar bastant d'assegurar, per tant, els claus (basicament plans) són opcionals recomanables. Tota l'estona ens va tocar l'ombra i dubto que hi toqui gaire el sol. Gens recomanable anar-hi després de pluges, l'aparença és de costar-li molt d'eixugar-se. El descens...

El descens és un món a part i bastant complexe. En principi, des del collet on acaben les difícultats hi ha d'haver una linia de rappels cap el vessant est que nosaltres no vam saber localitzar, per tant, vam descidir seguir fins el cim. La vista que hi ha des del collet és d'un mar de plaques, blocs i terrasetes amb herba, fàcil per anar encordat i difícil per anar desencordat. El cim queda molt lluny i primer s'ha de guanyar la Punta Joanna, baixar al coll (on hi ha unes xapes amb anella que desconec on porten) i remuntar a la Punta Tornnellé. Anar amb molt molt molt de compte, el terreny és potencialment molt inestable i trencat. Del cim principal o Punta Tornnellé cal seguir la ruta normal marcat amb fites que baixa primer per tornar a remuntar a la Punta Sud i tornar a baixar finalment al coll sud. Des d'aquí hi han diverses opcions. Nosaltres vam anar fins el coll d'Alfred per tornar al coll dels Aranesos. Molt molt llarg però segur. Vam veure el corredor NW sense gens de neu i hem queda el dubte si per allà es pot baixa ja que si és així, des del coll sud vas directe a la pedrera de peu de paret. Ja fosquejava quan vam arribar al cotxe.

Apa! Fins aviat i ...14h. non stop.

15 anys de... L'Abisme dels Ocells a la Paret d'Odèn.

La part occidental de la Paret d'Odèn ja us l'he presentat en alguna altra ocasió i si mai heu anat des de Coll de Jou cap a Cambrils segur que us heu quedat bocabadats mirant aquesta perspectiva.

L'Abisme dels Ocells és una via audaç, atrevida, aèria, espectacular, una petita joia de l'escalada combinada de la comarca. Els seus autors van encertar fins i tot amb el nom, el més escaïent de tots els possibles: L'Abisme dels Ocells... on aquests no gosen ni volar.

En aquest ambient de buit, la retirada és molt complicada i, tant el primer com el segon de cordada estàn obligats a escalar, sort que resta bastant assegurada encara que haguem d'equipar nombrosos passos.

Apa! Fins aviat i... el descens serà la cirereta del pastís.

Normals a les Tisores

Les tisores? Bé... també les han batejat com les orelles. Però tisores queda més autèntic. I per autèntic, el lloc on estàn situades, en un dels paraïsos de conglomerat més tranquils del país, St. Honorat, a prop d'Oliana.

Escalda romàntica entre les romàntiques, amb una estètica inversament proporcional a la qualitat de la roca, costa de creure que una roca tant dolenta pugui desafiar la gravetat d'aquesta manera.

Realment és una pena, per que el lloc és d'una bellesa extrema. L'aproximació la farem des de Coll de Mu, cap el vessant oest, per una vira penjada (20min).

Apa! Fins aviat i aprofiteu-ho abans no arribi el fred.

Inesperada a la Paret de Riu Lacó.

L'allargada paret de Riu Lacó ofereix possibilitats en els llocs més inversemblants. Ja fa uns anyets que en el sector occidental i just a sobre de la pista s'han obert un seguit de vies que van restar en silenci fins fa ven poc.

L'interès d'aquestes vies és molt relatiu, però per escalar un ratet a l'ombra i aprofitar el matí ja n'hi ha prou.

Inesperada és l'última de les vies obertes i possiblement la més evident, seguint un marcat diedre. Destacar quelcom és complicat però els més romàntics ja hi trobareu l'encant. La ressenya original marcava un tram d'A1 però m'ha sortit en lliure no sent massa difícil.

Apa! Fins aviat i ...no us deixeu enganyar.