Barreja d'excursió escalada avui a Font Ferrera. Podia haver anat a correr, o fer una mica de bici, però he preferit sortir a escalar encara que fos amb el fuet al cul per ser a migdia a casa. I ben bé he estat més estona caminant que fent la Tòtem d'Ànima Desperta a la Paret del Silenci.
Aquest matí de camí cap a St. Honorat anava veien els melanomes dels incendis en el territori i pensava en l'enorme feina feta i la sort (també) d'haver pogut salvat llocs tant bonics com St. Honorat, avui observats amb un ulls de tendresa infinita. Tristesa per Rumbau i alegria per St. Honorat on la vida continua com si res hagués passat..
Tot i que al seu oberturista no li agrada, per mi sempre serà la via de l'Axel, però ell, amb la seva modèstia, va preferir batejar aquesta via de la part més oriental de Canalda com l'Esperonet sense Nom i repetida avui fa 15 anys.
Aquets darrers dies han estat com un Dejà Vu de fa 24 anys. Llavors va transcorrer dins l'etapa final de l'adolescència (com la que he vist en colletes de nois i noies aquests dies) amb la il.lusió d'ajudar amb el que fos.
Ara ha estat totalment diferent ja en edat adulta però amb una frase demolidora, dimecres al vespre, per la meva dona: -Marxo. No sé quan tornaré-. Dies difícils en tots els sentits, portant el cos al límit del defalliment, destrucció total acumulada. La meva cara devia ser la mateixa que la vista en molts companys i amics. Ha estat, certament, brutal.
Moltíssimes gràcies per les mostres d'ànims que he rebut, contestades en petits moments de respir. Gratitud eterna a la familia pel patiment i angoixa en molts moments. El millor regal ha estat l'abraçada dels meus dos herois en arribar a casa i la del pal de paller de la meva existència (mil gràcies bonica).
Apa! Fins aviat i tot i algunes declaracions que hagueu pogut escoltar per la radio: hi erem, hi som i hi serem.
Tal dia com avui de fa 15 anys, la pluja ens va foragitar d'Ordesa i vam acabar a Riglos (primera vegada però no l'única). Davant la fustració pel canvi d'expectatives, vam treure'ns l'espineta amb una de les clàssiques del Pisón, la popularment coneguda Murciana (tot i que els seus oberturistes la van batejar com Alberto Rabadá).
.jpg)
Sí sí, estem al Juny, però amb aquest temps podríem estar perfectament al Juliol i, potser ho preferiria perque així faltaria menys perque s'acabes l'estiu. Resignació i a passar-ho com bonament poguem. Per això nosaltres hem anat al Pedraforca, concretament a la Canas i Espits de la Dent de Cabirols.
Ombreta matinal a El Cèrvol Salvatge de l'Elefant de la Móra Comdal, ideal per aquest estiu instaurat en tota regla. Tot i que el més preocupant és la sequera brutal acumulada (ai ai aquest estiu... tots els del gremi estem en '6b expo').
Vieta de consum sense pretencions i molt més fàcil del que m'esperava menys un passet del L2. Agradable, disfrutona i cantelluda amb forats amagats i sanejats. Realment poquetes coses a destacar.
Practicament equipada on només ens caldrà (si voleu) algun friend pel darrer llarg (C1 i Alien vermell). Roca bona en general en la línia de la via però amb crostetes i algun bolo pels voltants que ens farà vigilar en els rapels.
Apa! Fins aviat i sobretot NO jugueu amb foc.
L'encaració sudoest dels contraforts de la Llosa del Cavall permet escalar a l'ombra si ens llevem ben d'hora. Així que, dit i fet, sortida del cau a punta de dia per tornar-hi quan la calor ja comença apretar. Avui la ben oberta i ben resolta Carboners .
Al Serrat del Moro de Montserrat hi ha un munt de vies però només unes poques són repetides amb certa freqüència. A l'altre extrem, n'hi ha algunes practicament perdudes en la memòria col.lectiva i algunes altres que naveguen entre aquestes dues tendències. L'Eva Petrel, feta avui fa 15 anys, està com a mínim en aquest últim grup.
Doncs sí, Amagatall de Fantasia per poder escalar a l'ombra que no vol dir escalar a la fresca amb aquesta calor de ple estiu i en un lloc com el Doll. Aquesta via és una clara mostra de xemeneia en tres dimensions on els conceptes dreta esquerra i davant darrera prenen tot el seu significat.
La via és ben interessant a excepció del L2 (original) i un tram amb merda del L3 (original). La xemeneia al ser tant gran pot portar a confusió de si seguir subdiedres interiors, de si passar per sobre o per sota de diversos blocs encastats però en general si anem buscant lo més fàcil és va seguint prou bé. Nosaltres l'hem fet amb tres llargs i encara ens n'hem sortit sense massa fregament (L1+L2, L3+L4 i L5).
