15 anys de... l'Albert Andreu a la Roca Alta.

La tranquila Roca Alta, i en aquells dies encara més. No hi havien tantes vies i el camí estava malament. Podria posar més adjectius a la paret però el més escaïent és el de vertical. De front, ja veus que pel color vermellós de la roca la verticalitat promet i, quan la veus de perfil emergint de la boira ja no t'en queda cap dubte.

Fa 15 anys, havia plogut el dia abans i tot estava regalimant, així que ens vam plantar en un camp amb totes les parets de Vilanova al davant i, amb la vella guia, vam anar examinant quina via estava seca. Al final vam trobar l'Albert Andreu, al sector oriental de la Roca Alta.
Els records que tinc són d'acabar amb els braços infladíssims i penjant-me d'una corda que no parava d'estirar-se i aprimar-se en l'últim llarg. Com vaig patir tot i anar tota l'estona de segon. M'havia de curtir i ho estava fent a base de clatellots.

No puc donar gaires més detalls de la via. Els records ja són borrosos i l'emplaçament dels pocs seguros que hi ha ja hem resulta impossible. Crec recordar que hi havia una entrada directa a l'R0 (d'artificial) però no en tinc més referències i per això no l'he ressenyat.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Supertramp a la Paret de les Bagasses

Via clàssica entre les clàssiques. Quantes vegades es deu haver repetit aquesta via?
La paret de les Bagasses tothom la coneix. La placa més gran del Montsec i possiblement de Catalunya. Poques coses i puc afegir.... o potser si.

És una paret en la que no heu de matinar, ni tenir pressa en començar a escalar, almenys durant l'hivern i quan fa un fred que pela, ja que al sol li costa d'arribar a peu de paret (sobretot a la part dreta).

La Supertramp..... pensava que estava més equipada, en els passos més difícils hi ha parabolts però la resta, tot i ser fàcil, s'ha de tasconejar bastant. Pel demès, hem trobat el que ja sabia que trobariem: roca gastada. A mitja via, un petit però massa proper desprendiment de roques ens ha posat els pèls de punta. Quina sort! Mare meva!

Per cert! La pobra herba ho ha passat més malament que nosaltres.

Apa! Fins aviat i foc.... sobretot foc.

15 anys de... la Cainejo i l'Alpesport a la Paret del Grau.

La vall del Segre és un paradís de roca i, després de descobrir amargament les primeres parets, ens vam disposar a coneixer la zona reina del lloc, Coll de Nargó. Incontables són ja les visites, però aquest dia de fa 15 anys va ser la primera, la primera a Coll de Nargó i la primera a la Paret del Grau.

Vam fer la Cainejo i l'Alpesport (jo, les dues de segon). Imagino que no cal fer gaires comentaris de les vies. Ben assegurades, bona roca, rapelables, etç. Sinó recordo malament, al L2 de l'Alpesport li donaven de 6a+, jeje!! Això si que era apretar el grau!!

És curiós, la Cainejo no l'he repetit mai més i l'Alpesport només un cop (Octubre-08). De les poques vies que he repetit tant poc.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 28 de Febrer de 2016): Després de tants anys torno a repetir la Cainejo en aquest magnífic dia de resaca hivernal i que al sortir de casa plovent no hagués donat ni un duro per poder escalar.

La via no té cap mena de complicació i amb 7 cintes + R. ja en tindreu prou. Quan tingui un ratet tornaré a refer la ressenya perquè han obert unes vies esportives just a la dreta i despisten una mica.

Nota (del 15 de Desembre de 2016): Repeteixo l'Alpesport després d'uns quants anys de no fer-ho. Res a afegir.

Només 10cintes + R. i ganes d'escalar. 

Bones Festes.

Jo, ja l'he fet. Porteu-vos bé i no us empatxeu de torrons.

Apa! Fins aviat i.... fum, fum, fum.

El Dit Maleït a la Torre de Canelles

Per Sta. Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per St. Esteve un pas de llebre. Suposo que ja sabieu la dita, i es que avui hem apurat tant el dia que ja hem comprovat la mica que ja s'allarga.
La Torre de Canelles és una gruixuda agulla a les parts més altes del vessant sud de Narieda. Segur que us hi heu fixat. Navegant per la xarxa vaig trobar aquesta via i com que avui volia fer metres per les pèssimes previsions metereològiques dels propers dies, m'hi he encaminat fent la feixuga aproximació (1h sense camí).

Ha fet un dia genial per escalar, màniga curta, roca calenta.... llàstima que hagi tingut que anar cagan llets per la paret per què no s'hem fes de nit.
La via? ..... una més. Trams bonics, trams no tant. Trams verticals, trams ramposos. Trams equipats, trams a equipar. Però en general està bé, si més no fa gràcia pujar a la Torre.

La roca és molt bona i en totes les reunions hi ha una expansió com a mínim (menys al cim). Vodria mencionar diferents coses. En el L1, el 6b el podem passar en A1(tasconet super bo). El L2 és gairebé tot Ae amb passos llargs i una entrada a la reunió bastant rabiosa (pas clau de la via). Els L3 i L5 són en travesia, sobretot aquest darrer on costa de trobar la reunió (i sinó en arbres del jardí). En general, el sisè grau està bastant apretat (en artificial cap problema). El rapel de la Torre està equipat (i alguna reunió  inicial també). L'últim llarg és per acabar d'amortitzar la paret (millor pujar escalant que grimpant). I finalment, ens podem escapar pel jardí (tenir-ho controlat d'antuvi).

Apa! Fins aviat i foc a l'Obaga.

Tintin a Sta. Anna i Directa a la 3ª Ag. a les Agulles de Sta. Anna.

No sabia on anar per trobar parets amb temperatura positiva i després de la ventada d'ahir, que s'ha endut la boira, he pensat que a l'embassament de Sta. Anna hi estaria bé. De fet, a les terres de ponent sempre si està bé quan no hi ha boira.

És la primera vegada que hi he anat i tinc molt poca informació del lloc. Després de voltar una mica i mirar on hem tocaria més estona el sol he descidit pujar a la 2ª i 3ª Agulla.
La Tintin a Sta. Anna és una via semiequipada, amb roca boníssima però com que gairebé no es fa les herbes fan acte de presència a algunes fissures. L'últim llarg és un diedre desplomat molt bonic. Recomenable fer-la amb dos llargs (fins a la repisa i el diedre). Amb tascons ja farem i els friends totalment opcionals.

Després he fet la Directa a la 3ª Agulla. Aquesta està poc equipada, la roca també és excel.lent i aquí els friends ja ens seran més útils (junt amb els tascons). Les vistes són genials.

Cal anotar que aquestes vies són totalment romàntiques i que estan envoltades de vies esportives. El descens el farem rapelant. Alguns rapels són d'un sol punt que val la pena reforçar amb algun cordino i en altres casos podrem aprofitar les reunions de les vies esportives.

Per acabar, si algú coneix més bé el lloc i detecta errors en la informació, que m'ho digui i ho arreglarem.
Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Mar de Núvols i Parachutti di Colori a la Paret de Zaratrustra

Hi ha dies en que tot surt perfecte, tot segons el guió escrit, tot tal i com s'ha planificat i, avui ha estat un d'aquest dies. Dia bo, roca bona, via bona i companyia inmillorable. L'altre dia vaig pecar de xerrar massa i escalar tard, avui ho hem fet al revés, primer escalar i després xerrar.
Fa temps vaig descidir que a Vilanova de Meià no hi tornava anar més en cap de setmana (massa gent massa soroll) però avui som dilluns i s'estava de meravella. Com que la companya de cordada no hi havia escalar mai, hem descidit fer un tastet a les fabuloses plaques de la Paret de Zaratrustra.

Per començar la Mar de Núvols, via super bonica i roca de primera. Ben assegurada i restaurada, equipada per rapelar. Comença una mica més amunt que la Txubascos Vascos (nom escrit d'aquesta segona), una fetxa marca el camí. Hi ha una altra via, bé! de fet no sé si és una via, una variant o una trepitjada en tota regla de la via Disciplina que comença allà mateix. Ull a no col.lar-se.

Després ja hem apretat una mica més a la Parachutti di Colori. Característiques idèntiques que la Mar de Núvols però una mica més difícil.
Per baixar en rapel. De la Mar en dos: R4 a R2 30m i R2 a terra 60m. De la Parachutti amb un de 60m molt just ja s'arriba.

Per acabar, la ressenya.

Per cert! mirant la llibreta he vist que he fet la Mar de Núvols un parell de cops (Ag-98 i Abr-02).

Apa! fins aviat i foc a l'obaga.

Flipper i Tomàquets d'Amagatotis a la Palleta

Ja feia dies que tenia ganes d'anar a la Roca de la Palleta i avui ens hi hem encaminat. Aquesta paret és brutal. Totes les vies que hi he fet són d'una bellesa extraodinària. Crec que aquí hi ha el millor conglomerat montserratí.

Degut a l'incòmoda aproximació val la pena fer dues vies tot i que cal tenir en compte la poca insolació del vessant.

Hem començat amb la Flipper (el nom ja ho diu tot). Via molt bona, proporcional a la seva exposició, sobretot l'inici de la via. Roca excel.lent. Cal anar sobrat de grau i de coco. Caigudes potencialment molt perilloses, dominar l'autoprotecció i la navegació intuitiva. Poca broma amb la via.
Després hem fet la Tomàquets d'Amagatotis,molt mès benèvola però tampoc et despistis massa. Restaurada amb parabolts i amb alguna excursió (amb tascons la cosa millora). És pot baixar amb dos rapels de 50 i 60m. La roca, no cal dir-ho, excel.lent.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Nota (del 8 de Novembre de 2018): Amb un dia desagraït repetim la Tomàquets d'Amagatotis... almenys la via val la pena i compensa l'esforç.

Res a afegir del comentat anteriorment: bona via, bona roca i... ha disfrutar.

St. Baró al Serrat de les Garrigoses.

Fer vies de 500m el més de Desembre és una mica agosarat però la paret que hem triat ja ho permet. Un altre dia dolent (per variar) i entre boires hem superat el Serrat de les Garrigoses, almenys no ha fet fred.

La Sant Baró és una via bonica dedicada al Joan Armengol. És discontinua (com totes les de la zona) però amb murs bonics i verticals. Prodriem destacar el L4 per bonic, el L6 per dífícil, el L7 i L8 per bons i el L11 per increïble. La resta entre jardins i  llargs normals acaben de configurar la via.

Resta semiequipada, amb tascons i friends fins el C3 ja en tindrem prou. Inici a l'esquerra de la torrentera on una petita fetxa marca l'arrencada i el pitons amagats confirmen el camí a seguir. En el camí del monestir, la via torna arrencar a l'indret d'una gran fetxa groga.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

Directa al Cilindre

Dia lleig, gris, apàtic... sembla que últimament estic de pega, però això encara hem fa venir més ganes d'escalar i avui... avui era un dia diferent, un dia especial. Esacalaria en un lloc nou, és cert, però el que el feia més especial és que estrenava nous companys de cordada.
L'únic problema d'estrenar nous companys és que mai trobés el moment per anar a la paret. Comences a parlar i parlar, parlar i parlar i l'estona passa que ni t'he n'adónes. I quan finalment ens decidim, el dia gris i apàtic s'havia convertit en gris i plugós. Vatua! I ara què? Canvi de plans i ha buscar desploms.

La Directa al Cilindre complia els requisits necessaris i tampoc hi havia escalat mai, així que perfecte. En els dos primers llargs no hi ha problema per la pluja però en els dos darrers ja ens hem trobat la roca molla. Com que la presa és bona i no hi ha adherència ho hem fet prou bé.

La Directa és una via magnífica ens tots els sentits. Suposo que abans es portava bastant material però ara és una molt bona via equipada. Vertical, mantinguda i molt evident. La roca és bona i millorant amb l'altura (hi han alguns bolos en el L1 i L2 que fan una mica de por). Realment no cal dir gran cosa d'aquesta via, els cantos polits ja denoten que s'ha fet molt, que es fa molt i segur que se seguirà fent molt.

Per baixar podem fer-ho caminant o rapelant per la via. Compte amb la verticalitat.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

15 anys de... la Susekiu a la Bucòlica.

L'Alt Urgell és una de les comarques amb més roca de Catalunya. Algunes de les parets són lluny, aïllades, tranquiles i d'altres són properes i sorolloses. La paret Bucòlica és una d'aquestes darreres, tot i que actualment amb la construcció dels túnels per la carretera a millorat moltíssim. No ha estat mai una gran paret però té unes característiques que la fan freqüentada.

En l'època que us parlo, la paret tenia poques vies (possiblement menys de la meitat de les que hi ha ara) i la Susekiu era la més difícil i compromesa. Els pocs records que guardo d'aquesta via són dolents. Vaig passar-ho molt malament en les travessies i en general en tota la via (i això que anava de segon). Per tant, no serà una via que us recomani però si que penso que és una via molt ben trobada, una via amb sabor antic i autèntic.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.

La Porta dels Somnis al Serrat dels Monjos.

Ja fa uns dies que tenim l'hivern metereològic aquí i amb ell arriba la neu. Així que entre fred i neu, hem d'anar a buscar parets baixes de cota i càlides. El Serrat dels Monjos a Montserrat (i el seu veí, el Serrat de les Garrigoses) són d'aquelles parets que hem reservo pels dies de cru hivern, ideal per avui.

La paret no és gran cosa, i menys el sector que he escollit, però ja a fet servei. La via, La Porta dels Somnis, per què aquesta i no una altra? doncs.... pshe! m'ha fet gràcia.

Gràcia per què estava desequipada menys les reunions, demanaven un munt de material (amb claus i tot), tenia un pas d'Ae i no tenia referències de repeticions, a més a més, d'aquí poc ja no podrem escalar en bastantes zones del masís, així que tocava.

Per resumir i no allargar-ho molt. L'he fet tota en lliure (6a màxim), no he clavat ni he posat aliens i la segona reunió queda una mica desplaçada a la dreta, podem empalmar sense cap problema (a la foto és veu la R). Compte amb autoassegurar-se bé, cal mirar les possibilitats que ofereix la pedra i, compte amb la reunió del cim, és una mica indefinit i no hi ha cap matoll que destaqui per bo. Apart d'això, la via és maca, amb no massa herba i roca molt bona.

Per acabar, dir-vos que just a la dreta de la via n'hi ha una altra pel mig d'una placa, ull! i que per baixar, cal anar a buscar Torrent Fondo però amb paciència, no us poseu a la primera canal que trobeu.

Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.