-Largo, duro y en libre-. Aquesta curta però contundent definició de la Latin Brothers de Montrebei ens acollonia any rera any quan arribava la temporada montrebiana i, com si d'un mantra es tractés no deixava de repetir-se dins el cap: -Largo, duro y en libre-, -Largo, duro y en libre-... Només hi havia una manera de trencar el cercle: fent la via, així que avui farà 15 anys va arribar el gran dia.
Gran i llarg dia, llarguíssim dia, possiblement el dia que m'he estat més hores de cara a la paret. Les dues hores que vam necessitar per fer el L7 (la famosa placa fisurada) ens va rebentar l'horari i tot el que quedava fins el cim va fer-se inacabable (fins i tot una cordada a Incréduls ens va oferir ajuda que per sort no vam necessitar).
Recordo que vam fer la via poc abans que esclatés la polèmica restauració però no en guardo un record de via precària només el d'alguna reunió una mica justeta i ja està. Desconec l'estat actual, he llegit que hi ha algunes reunions petades, algunes d'aprofitables i d'altres de reforçables, tot i així, trobareu informació suficient per la xarxa i no estaria de més dur quelcom de material de fortuna per si de cas (femelles per parabolts, alguna xapa i tal... vosaltres mateixos). Tot plegat una pena ja sigui pels que fan sense criteri i com pels que desfan amb el mateix.
Apa! Fins aviat i tot i ser una clàssica, no l'infravaloreu... és -Largo, duro y en libre-, jejeje!!!