Marineta des Lolites al Contrafort del Tuc de la Tallada.

Busquem la fresca de la muntanya per fugir de la calor de la plana. I sense ser una fresca destacable almenys no hem passat massa calor tot escalant la Marineta des Lolites al Contrafort del Tuc de la Tallada (o del Feixan) a la bonica i tranquila vall de Moliéres. I si hem passat calor ha estat per la via que prou té trams ben exigens. 

La via és molt bonica (L4 brutal) i ben assegurada (que no vol dir molt assegurada). Com dic, hi ha trams ben exigens, especialment el L1 (el més obligat de la via) però, en general, s'ha d'anar fort si es vol fer en lliure. Personalment els graus em ballen una mica: L1 potser una mica més del que diu i L3 i L4 potser una mica menys, el L5 ni probar-lo, A0 a sac (ressenya segons apresiacions personals).

Està bastant semiequipada i només de tant en tant es va colocant algun flotant, potser el L5 és on demana més material però no cal repetir res: gestionant una miqueta el friends (fins C3) i els Aliens ni ha prou. Roca impecable i passatges ben variats. Descens rapelant (preveure algun cordino o maillon per si de cas).

Apa! Fins aviat i... el L6 només cal fer-lo si es vol baixar per les vires de l'esquerra, si es vol rapelar la via és completament opcional.

Molière al Contrafort del Tuc de la Tallada.

Comencem la temporada pirinenca a la racòndita i bonica Vall de Moliéres. I possiblement és perquè estic en baixa forma, però els 90min que diuen que hi ha d'aproximació fins el Contrafort del Tuc de la Tallada se m'han fet bastant llargs (l'irregular camí principal tampoc ajuda massa, és força trencacames).

Per contra, la via que hem repetit, la Molière, és ben interessant i maca amb algun llarg realment bo: el L4 més mantingut i difícil del que la ressenya diu (jo prou he fet més d'un pas de 6b+) i el L6 amb una fisura ampla a l'inici on la mida del puny ho és tot. De la resta, sense desmereixer, li falta alguna coseta, per exemple: l'he trobat poc evident en algun punt, fent necessari consultar la ressenya a mig llarg i algunes reunions ubicades en llocs extranys.

Semiequipada menys el L5 i L6 amb totes les reunions equipades. Cal dur Aliens, friends fins C4 repetint (més o menys) el C1 i el C2 sobretot per la part superior. Roca molt bona amb algun bloc sonor i alguna arribada a reunió un pèl matollera (res dramàtic però emprenya). Sol tota l'estona.

Apa! Fins aviat i descens en tres rapels encadenats fins les pendents d'herba de l'esquerra de la paret (30, 40, 60).

L'Artigas Manel Picazo a la Forcanada.

Quin tros de queixal de roca blanca és aquesta muntanya de la Forcanada!!! Mare meva!!! Sempre en baixo amb la sensació de destrucció total i de corre corre que ens sortiran els puputs. En un dia perfecte hem repetit l'Artigas Manel Picazo, un altre tros de via que fa honors a la muntanya.

Després de tants mesos sense fer metres, la via se m'ha fet llarga (i ho és). La podriem dividir en quatre part: l'inicial, fàcil i amb la vista posada en una cova que domina la vertical. La següent seria la superació d'aquesta cova (per l'esquerra) i fins el balcó panoràmic, difícil i amb roca delicada. Tot el diedre superior seria la tercera part, bonic amb roca bona. I l'última correspon des del collet de la Punta Manel i fins al cim de la Punta Estel, llastres i blocs gegants on sembla que s'hagi d'arrencar o ensorrat tot.

En general, el poc equipament, la roca, la llargada, l'aproximació, el descens i l'ambient fan que sigui una via dura i una activitat llarga de veritat (15h i mitja de cotxe a cotxe, del tot millorable). L'inici l'hem fet a l'esquerra de la part més baixa de la paret i el descens pel sistema de rapels (que aquest cop sí que hem trobat): de la Punta Estel rapel de 30m al coll, desgrimpada de IIº per l'est fins trobar una intalació de claus (de cara al buit a l'esquerra), llavors tres rapels encadenats de claus (30, 55 i 55m), seguir baixant caminant pel llom fins a la vertical del Coll dels Pois i localitzar una intalació de cordinos discreta al terra (petit punt vermell en una pedra), rapel de 50m (encara que no ho sembli) fins al coll i ja caminant cap a peu de via i desfer l'aproximació.

A la via hi ha alguns claus, basicament a les reunions i poca cosa més. Dur tascons, friends fins C3, Aliens (els super petits són molt útils per estalviar-vos algun clau) i 4 pitons plans del tot recomanables (hi ha diverses reunions que no admeten res més). Roca bona a l'inici de via i des del balcó fins al final del diedre, la resta delicada. Molt de compte en els blocs gegants ja comentats.

Apa! Fins aviat i porteu un bon arsenal de cordinos per reposar els dels rapels que alguns comencen a fer pànic... i si voleu posar-hi un espit segur que us ho agraïran.

La Javier Garcia Picazo a la Maladeta.

Gran jornada d'escalada avui a la Maladeta i, per molt que em pesi, una bona manera d'acomiadar les escalades pirinènques d'aquesta temporada. Tenia moltes ganes de repetir aquesta via, la Javier Garcia Picazo, i fer-ho en lliure i sense clavar a estat la cirereta del pastís.

Moooooolt bona via de diedres i fissures, realment espectacular. Part inicial dur i difícil (amb el fred matinal potser un plus més). Part central amb algun tram perdedor. I part final extraodinari i amb molt ambient. Podria dir-vos moltes coses però és millor que la feu i jutgeu vosaltres mateixos.

Nosaltres hem dut friends fins C4 repetint fins C2, dos jocs complerts d'Aliens (des del blau al vermell) i uns tascons petits/mitjans, amb tot això hem anat sobrats pels llargs i montar les reunions. Algun clau de tant en tant (pocs) i roca molt bona. En general, les reunions eren en replans més o menys grans, val a dir que hem empalmat diversos llargs escollint els millors emplaçaments.

Apa! Fins aviat i ...aquesta última foto va amb dedicatòria (perque et recuperis ben aviat intrèpida sirena), jeje!!!

La Guillem Malet a la Maladeta.

-Jo el que no vull és baixar a peu-. Aquesta ha estat la resposta del company davant el meu comentari de no voler marxar del preciós Ibón de Cregüenya. I és que tanta bellesa té el preu d'una senyora caminada per arribar-hi.

Hem fet la molt bonica i arrogant Guillem Malet. Les esquitxades de parabolts ajuden i molt a escalar per on les fissures són més fines o massa grans pel material que solem dur.

Inici per la Directa per després seguir pel mig del pilar central i a sota de la gàrgola característica. Menció especial al L6 i L7, espectaculars, atlètics i amb bon ambient.

Moltes reunions tenen parabolts i això permet gastar els fotants sense por. Cal dur tascons més aviat petits, friends fins C3 (repetint opcionalment el C1 i C2), Aliens i algunes bagues. Nosaltres el C4 el duiem però no l'hem posat tot i que hi ha fissura per posar-lo. Roca boníssima amb algun bloc a vigilar, polida pel glaç a l'inici i liquen a la part de dalt.

Apa! Fins aviat i compte amb la neu, encara hi ha diverses congestes a data d'avui.

Dia de Lluna al Vallhivierna.

Llauset, un altre racó on no havia estat mai. Bonica vall de colors contrastats: des del marró opac de l'òxid de ferro, fins el blau fosc de l'embassament de rigor, passant per les catifes de verd intens al voltant dels estanys. Tot dominat per un dels grans del Pirineu com és el Vallhivierna.

El nostre objectiu ha estat la seva caòtica i allargada paret sud, amb una roca bicolor molt més bona i exòtica del que m'esperava: tota una delícia pels experts en la matèria i que no poden deixar passar. Hem repetit la bonica Dia de Lluna, potser la millor de la paret.

Via semiequipada, ben trobada i prou variada. Tot i trobar alguna presa molla, l'hem feta tota en lliure, essent el L2 el més difícil (tot i que el L3 té el grau més alt). Destacar la bellesa del L8 per una xemeneia realment increïble. Possible variant en el L9 (sense més dades) i cresta somital de 70m on és millor anar encordats (possible muntar reunió en un gran bloc caractèristic o sortir en ensamble)

Amb els friends (fins C3) i els Aliens ja fareu. La roca molt bona encara que no ho sembli, tot i així, tots els llargs tenen aquell tramet o bloc on cal vigilar, sobretot a la cresta on SÍ que és dolenta. Si és vol baixar rapelant s'ha de preveure cordinos de recanvi o alguns maillons (no totes les reunions en tenen). Sinó es vol rapelar, la cosa ja és més feixuga.

Pel descens, primer cal pujar fins la cresta somital, baixar per la gran pedrera del vessant nord i de mica en mica amb intuïció i bona vista anirem trobant fites fins el camí que puja al Vallhivierna per l'Ibón de Chelat, a partir d'aquí ja és més còmode direcció al (futur) refugi de Botornás, el seu estany, el seu coll i la baixada definitiva cap a l'embassament, total: poc més de dues hores.

Apa! Fins aviat i l'aproximació és molt més evident i còmoda amb poc més d'una hora.

Maladeta. Un retorn desitjat.

Hi ha llocs tant bonics que no et cansaries d'anar-hi, però gaudir de l'ibón de Cregüenya no és precisament fàcil: la pujada sense contemplacions no perdona i amb la motxilla a l'esquena amb tots els trastos per escalar a la Maladeta tampoc.

Almenys aquest cop ja sabia on anava i el que em trobaria ...de fet, sabia que trobaríem més neu però no m'imaginava que tanta, així que hem tingut que modificar el plans i anar a una via de més a l'esquerra per no jugar-nos el tipus per la rimaia.

La Montse és una bonica via que busca l'esperó que cau de la part occidental de la paret seguint diedres i fissures. En alguns punts dubtes una mica de quin seguir però si et poses a la pell dels oberturistes i vas a buscar el més evident, el més fàcil i pensant que vols seguir l'esperó, llavors la vas trobant tranquilament.

Nosaltres hem estirat molt les tirades, així sempre féiem dos llargs en un i montant les reunions en còmodes replans on gairebé sempre hi ha algun pitó, l'R2 i l'R4 es monten en petits collets amb un gendarme al darrera molt característics. Els pitons en general costen de veure i la roca és boníssima tota l'estona.

De material, el de sempre (tascons, friends fins C3 i aliens), dúiem claus però no els hem fet servir i hem aprofitat el martell per repicar els claus de via.

Com que l'estratègia ha estat la mateixa que l'altra vegada, hem aprofitat el dia d'arribada a la vall per fer una vieta a Ampriu, la Estalentao. Via sense pretensions, equipada i ràpida.

Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya d'aquesta darrera.

La Ravier a la Forcanada.

La paret més llarga del Pirineu. Aquestes van ser les paraules que van usar la primera vegada que vaig sentir a parlar de la Forcanada, la flama es va despertar i molt ha plogut des de llavors. Finalment, un amant de les línies màgiques m'ha acompanyat en aquest gegant de roca blanca.

El dia es lleva fresc i radiant. L'estratègia és ràpida, de cotxe a cotxe, i lleugera, sense claus ni C4 (la Rousanne) així, enfilem la pujada a punta de dia. Gairebé arribant a la paret ens creuem amb uns escaladors que el dia anterior van fer la Ravier també (ja es casualitat) però s'han endut un vivac extra de premi. No demanem gran cosa, no cal desvetllar els secrets i, de seguida ens tornem a posar en marxa que el dia promet ser llarg i no volem tornar amb premi.

La via la podríem dividir amb tres parts.
- La part inferior, indefinida, perdedora i fàcil. Començarem en un punt feble de les plaques compactes inicials, a uns 50m a la dreta dels punts vermells de la UrpSamBam.
- El L7, la famosa xemeneia desplomada que no és ni una cosa ni l'altra. Molt vistosa des de peu de via. Minimament assegurada però obligada sense claus. En lliure resulta un 6b fàcil si la trobem seca però complexa si està molla. La molsa no molesta en excés però allà està.
- I tot el diedre gegant superior, super estètic, sense res (només dos claus) i llargs al gust.

En general, la roca la podríem qualificar de justeta. Com que anàvem sense claus, ens va costar bastant d'assegurar, per tant, els claus (basicament plans) són opcionals recomanables. Tota l'estona ens va tocar l'ombra i dubto que hi toqui gaire el sol. Gens recomanable anar-hi després de pluges, l'aparença és de costar-li molt d'eixugar-se. El descens...

El descens és un món a part i bastant complexe. En principi, des del collet on acaben les difícultats hi ha d'haver una linia de rappels cap el vessant est que nosaltres no vam saber localitzar, per tant, vam descidir seguir fins el cim. La vista que hi ha des del collet és d'un mar de plaques, blocs i terrasetes amb herba, fàcil per anar encordat i difícil per anar desencordat. El cim queda molt lluny i primer s'ha de guanyar la Punta Joanna, baixar al coll (on hi ha unes xapes amb anella que desconec on porten) i remuntar a la Punta Tornnellé. Anar amb molt molt molt de compte, el terreny és potencialment molt inestable i trencat. Del cim principal o Punta Tornnellé cal seguir la ruta normal marcat amb fites que baixa primer per tornar a remuntar a la Punta Sud i tornar a baixar finalment al coll sud. Des d'aquí hi han diverses opcions. Nosaltres vam anar fins el coll d'Alfred per tornar al coll dels Aranesos. Molt molt llarg però segur. Vam veure el corredor NW sense gens de neu i hem queda el dubte si per allà es pot baixa ja que si és així, des del coll sud vas directe a la pedrera de peu de paret. Ja fosquejava quan vam arribar al cotxe.

Apa! Fins aviat i ...14h. non stop.

Maladeta. Crònica d'un somni.

El sol brilla darrera el arbres mentre els passos van caient muntanya amunt. Pujada forta, sense pietat, a un ritme lent, constant... dels que sembla que no arribes enlloc i et porten a tot arreu. L'ombra dels vegetals és perd i entrem dins el regne de la pedra. El sol continua brillant i els passos continuen caient. Finalment, després de 3h, l'ibón de Cregüenya se'ns presenta davant dels ulls d'una forma tímida, vergonyosa. Unes passes més i ja se'ns presenta en tota la seva majestuositat. Per què amagues tanta bellesa?

El sol deixa pas a la lluna, i nosaltres, a tocar de l'aigua calmada del llac, ens enrosquem dins el sac de dormir. La nit serà per la lluna i el matí pel fred. Però mentre no arriba, només faig que donar voltes. El bivac és incòmode? Tinc fred? o estic nerviós? ... el silenci és profund, del que fa mal a les orelles, i finalment sucumbeixo a la foscor.

Aviat, encara de nit, sona el despertador. Tinc les mateixes mandres que el dia en clarejar però tinc ganes de veure la paret. Una paret que, com el llac, es presenta d'una forma tímida, vergonyosa només ensenyant el trampolí a dalt de tot. Què hi ha en aquesta terra que tot s'ensenyi de mica en mica?

La neu comença on acaba la pujada, i la via comença on acaba la neu. Així doncs un granit polit per l'acció del glaç ens dóna la benvinguda. Diedres i fisures seran les seves formes, tot a l'ombra del Pic Maleït.

Portem pocs tascons, pocs friends i no portem claus. Volem fer-la en lliure, volem fer-la bé, ràpid, amb solvència, amb estil... ai! aquesta canalla. Eterna Juventud.

Els llargs cauen, nosaltres pujem. Tot surt perfecte, en un continu intercanvi de llargs, sense entrebancs, com un guió escrit. Fem una escalada minimalista, si portem poc hem de posar menys. L'aire corre entre entre les cintes però no importa, la roca és bona i la presa franca. Moviments freds i matussers a l'inici, moviments càlids i elegants amb el sol.

La meva eufòria augmenta amb l'alçada i es desborda un cop al cim. Queda la baixada sí, però aquest moment que no me'l robi ningú. Estic content com el sol radiant que il.lumina l'horitzó i mentre faig camí cap al coll que ens separa del Pic de la Maladeta penso en com de feliç i afortunat sóc de tenir companys que vulguin estar a l'altre cap de corda.

Això ha estat avui, però ahir vam escalfar motors a Ampriu, en una verda i acollidora vall, on hi ha diverses petites i caòtiques parets.

Per caminar poc i omplir el dia, la Desustanciao.

Plaques d'adherència sobre un granit molt bo i ben assegurat.

Apa! Fins aviat i ...que bonic és el Pirineu.