La Ravier a la Forcanada.

La paret més llarga del Pirineu. Aquestes van ser les paraules que van usar la primera vegada que vaig sentir a parlar de la Forcanada, la flama es va despertar i molt ha plogut des de llavors. Finalment, un amant de les línies màgiques m'ha acompanyat en aquest gegant de roca blanca.

El dia es lleva fresc i radiant. L'estratègia és ràpida, de cotxe a cotxe, i lleugera, sense claus ni C4 (la Rousanne) així, enfilem la pujada a punta de dia. Gairebé arribant a la paret ens creuem amb uns escaladors que el dia anterior van fer la Ravier també (ja es casualitat) però s'han endut un vivac extra de premi. No demanem gran cosa, no cal desvetllar els secrets i, de seguida ens tornem a posar en marxa que el dia promet ser llarg i no volem tornar amb premi.

La via la podríem dividir amb tres parts.
- La part inferior, indefinida, perdedora i fàcil. Començarem en un punt feble de les plaques compactes inicials, a uns 50m a la dreta dels punts vermells de la UrpSamBam.
- El L7, la famosa xemeneia desplomada que no és ni una cosa ni l'altra. Molt vistosa des de peu de via. Minimament assegurada però obligada sense claus. En lliure resulta un 6b fàcil si la trobem seca però complexa si està molla. La molsa no molesta en excés però allà està.
- I tot el diedre gegant superior, super estètic, sense res (només dos claus) i llargs al gust.

En general, la roca la podríem qualificar de justeta. Com que anàvem sense claus, ens va costar bastant d'assegurar, per tant, els claus (basicament plans) són opcionals recomanables. Tota l'estona ens va tocar l'ombra i dubto que hi toqui gaire el sol. Gens recomanable anar-hi després de pluges, l'aparença és de costar-li molt d'eixugar-se. El descens...

El descens és un món a part i bastant complexe. En principi, des del collet on acaben les difícultats hi ha d'haver una linia de rappels cap el vessant est que nosaltres no vam saber localitzar, per tant, vam descidir seguir fins el cim. La vista que hi ha des del collet és d'un mar de plaques, blocs i terrasetes amb herba, fàcil per anar encordat i difícil per anar desencordat. El cim queda molt lluny i primer s'ha de guanyar la Punta Joanna, baixar al coll (on hi ha unes xapes amb anella que desconec on porten) i remuntar a la Punta Tornnellé. Anar amb molt molt molt de compte, el terreny és potencialment molt inestable i trencat. Del cim principal o Punta Tornnellé cal seguir la ruta normal marcat amb fites que baixa primer per tornar a remuntar a la Punta Sud i tornar a baixar finalment al coll sud. Des d'aquí hi han diverses opcions. Nosaltres vam anar fins el coll d'Alfred per tornar al coll dels Aranesos. Molt molt llarg però segur. Vam veure el corredor NW sense gens de neu i hem queda el dubte si per allà es pot baixa ja que si és així, des del coll sud vas directe a la pedrera de peu de paret. Ja fosquejava quan vam arribar al cotxe.

Apa! Fins aviat i ...14h. non stop.