Avui m'he llevat a punta de dia per poder escalar amb la poca fresca matinal que està fent aquests dies, sense dubte, estiu amb totes les lletres. He repetit, a Vilamala, una nova via oberta de fa molt poquet, dues setmanetes tant sols, s'anomena La Roella, vieta veïna de la Vilabona per un pany de paret ben atractiu.
Fa temps, en un d'aquells dies que vas saltant de blog en blog vaig trobar una escadussera informació d'aquesta remota via als confins del Pla de Sòbol. Perduda dins la pila de ressenyes de l'escriptori, avui ha tornat apareixer i cap allà ens em encaminat.
Després de rastrejar el peu de paret sense res a la vista, m'he enfilat per on la lògica deia que havia de començar i 'voilà': un espit sobresortint de la vertical indicava l'itinerari a seguir, el bonic itinerari a seguir. Després d'un inici trencat, amb molsa i gens encoratjador, la cosa a millorat notablement amb un L2 d'escàndol.
Aprofitant les llargues tardes d'aquesta època de l'any i la poca fresca que fa en les mateixes, hem decidit provar sort en aquesta nova via de Vilamala anomenada Senglar de Mar. Lo curiós ha estat que avui erem nosaltres els que perseguiem l'ombra paret amunt, per comptes del que passa moltes vegades a l'hivern quan és ella la que et persegueix, jeje!
El Camí dels Amalivons al Serrat Curt de Vilamala va ser la primera via 'plaisir' que va obrir-se a la contrada i va donar a coneixer l'enorme potencial que oferien aquestes parets conglomerades. Així, que vaig aprofitar aquest matí d'estiu de fa 15 anys per fer-hi la meva solitària repetició.
De tothom és sabut que Vilamala és un lloc feréstec i salvatge on sortir-ne amb dignitat és una alegria. La Ulls de Falcó, al Serrat Curt, no s'endinsa en les profunditats del clot i gaudeix d'una aproximació ben còmoda des de la corba de Fonts Fenerals.
Diverses són les parets de Vilamala que per accedir a la seva base toca fer una excursió salvatge per antics corriols abandonats o rapelar. Amb aquesta segona idea vaig obrir aquesta via avui farà 15 anys i repetida un mes després (Jul-08).
En aquest bonic dia primaveral torno a baixar a les profunditats de Vilamala a fer l'última via que tenia pendent a la Paret de la Batalla: l'Aigua de Déu (que prou falta fa) és una via que ja sospitava que seria exigent i l'olfacte no ha fallat (fer-la en solitari suposo que també l'hi ha afegit un plus).
Sinuosa, exigent i bastant bastant obligada, sobretot l'inici del L3 on un còdol a mode d'escambell m'ha ajudat a arribar a la presa salvadora. També destacar la continuitat del L2, on a primer cop d'ull sembla que no hi hagi d'haver res, però mica en mica va sortint.
La ressenya original demana bastant material però jo, certament, no he sabut veure on colocar-lo (només els Aliens poden fer falta per trampejar el pas comentat). Roca bona i en general presa roma. Possible descens en rapel amb doble corda (R4 a R3, R3 a R1 i R1 a terra).
Apa! Fins aviat i, descaradament, la més difícil de Vilamala... de moment.
L'any 2008 era any de traspàs, i em va fer gràcia anar obrir una via un 29 de Febrer (suposo que poques vies trobareu obertes un 29 de Febrer). Vaig decantar-me per anar a la Paret de l'Embut de Vilamala ja que l'aventura que vaig tenir per arribar a peu de paret, en la repetició de la Pellofes Radioactives, prou mereixia instalar-hi una linia de rapels. Per localitzar la primera intal.lació heu de visualitzar aquesta fita.
Avui ja ens hem hagut de mirar la 'meteo' amb una mica de cautela: cel tapat, pluges pel sud... mmmmmhh!!! Aguantarà per fer una vieta a Vilamala? Doncs anem-hi i ho sabrem. La via escollida: la Bages, de les últimes que hem falten i una altra 'loveclimb' per anar de cara a l'idea.
.jpg)
Vilamala, des de l'època de les carboneres, que mai havia estat tant visitada. Avui, aprofitant un xic la fresqueta matinal després de la (minsa) tempesta d'ahir, he tornat a baixar a les profunditats del clot per fer l'última via oberta al Serrat de les Arnes (o Armes, no ho sé del cert).
Pensava que la pluja aguantaria fins a migdia i que podria fer amb un pim pam aquesta via de Vilamala però no. A mitja paret ja ha estat un campi qui pugui ...cap amunt, que a la paret de la Batalla tot es fa al revés.
Matí amaneçador a Vilamala, on hem hagut d'anar ràpid tot repetint la Pedra Voladora a la Paret de la Batalla i, just en arribar al cotxe a començat un ruixadet tant bonic com curt (ja hagués estat mala sort enganxar-lo). En aquesta paret l'accés es fa per dalt, per uns camps inclinats de còdols amb l'equilibri just. Cal prestar molta atenció en NO tirar res avall a l'hora d'agafar els rapels (mai sé sap si pot haver-hi algú a baix).
Escaladors Bucòlics... i un bè negre. Escaldors mal educats és el que som. Racó de món salvatge i feréstec fins el 2021, a partir d'aquí la desgràcia s'apodera de la Paret de la Batalla de Vilamala i comença arribar la merda en tots els sentits. Es que no tenim remei: on arriba la persona, arriba la merda. I després tot són lamentacions.
Pel que fa a la via, RES, un altre 'callet' sense cap tipus d'alicient. Per donar-li una mica de salsa l'hem fet en solo integral. Abans us hagués dit tranquilitat assegurada, ara ja no, tot i així, els escaladors que estaven en les vies equipades de l'altre costat de paret ni s'han enterat de la meva presència (ells si que han gaudit de tranquilitat).
Aquests darrers anys tot està canviant i està canviant acceleradament: la gent, el clima, l'escalada. Fins i tot, els racons més salvatges no se n'escapen, i amb vies comercials com la d'avui a Vilamala el futur no és massa encoratjador (algun dia em despatxaré a gust, grrr!!!).
La Badalona de la paret de la Batalla NO presenta cap tipus de misteri un cop trobada la reunió cimera (i mentre el drap aguanti), només haureu de seguir els parabolts cap avall i després cap amunt (el L4, l'últim, només en té un cap el final). Assegurances espaiades en lo fàcil i molt més properes en lo difícil (màx 6a).
Avui no tenia massa temps i m'he quedat a la comarca a fer una escaladeta ràpida: la Detritus Quirúrgics a Vilamala. Ja anava avisat de l'excés de parabolts de la via i, certament, en el L1 no és van esforçar gens ni mica per espaiar-los un xic, tot i així, no és el més greu.
El dia d'avui no convidava gaire per estar a l'exterior però la rauxa a pogut més que el seny després de tants dies d'anar a mil. Així em fet una excursió, escalada, excursió per la sempre salvatge zona de Vilamala.
La Serra Alta us l'he presentat en alguna altra ocasió (a la Míster Pómez i la Pols a l'Era) i avui fa 15 anys vaig repetir la tercera i última via de la paret: l'acrobàtica i curteta Cases Marceló.
