Cal Pelat al Cogulló del Turp.

Dia absolutament meravellós en un entorn increïblement bonic per fer l'última escalada de l'any. Llàstima que la via, Cal Pelat, no hagi estat a l'alçada, tot i que era bastant difícil donades les circumstàncies. Així és, el Cogulló del Turp és un paratge altiu, tranquil i salvatge reservats només als senglars més romàntics que no tenen por d'una punxada d'argelaga o una esgarrinxada de boix.

I de la via, dir-vos que tot i que està ben trobada i ben oberta, té aquell punt de roca a vigilar en tot moment que li treu tota la bellesa,de fet, totes les vies d'aquesta paret tenen el mateix problema: la (mala) roca. Llàstima.

Tant mateix, amb un assortit d'Aliens i bagues prou podeu disfrutar-la sempre i quan sigueu capaços de trobar-la: fer-ho a l'esquerra de la marcada canal vegetal que divideix la paret en dos. (molta) Sort.

Apa! Fins aviat o millor dit... fins l'any vinent.

Espluga Marges i Boira Alta a l'Espluga de Cal Jaumetó.

Dies d'incertesa total amb el temps, per tant, he anat a l'Espluga de Cal Jaumetó a Cambrils a provar sort: si plou cap a la bauma, si no plou a escalar una miqueta. I, aviam si endevineu que ha fet? ...no ha plogut (evidentment).

L'Espluga Marges recorre l'evident xemeneia del marge dret de la bauma i la variant Boira Alta l'atlètica fisura de més a la dreta encara. Vietes boniques, curtes, amb bona roca (tot i algun bloc a vigilar) i un mínim semiequipament per anar-ho trobant. Reunions equipades i rapelables.

Apa! Fins aviat i ombra al matí... a tenir-ho en compte a l'hivern i a l'estiu.

15 anys de... la Yumayanoyé al Cogulló del Turp.

En aquells feliços anys de mitjans dècada del dos mil (fa 15 anys) ens vam acostumar, sempre que podíem, a apurar en lliure els artificials, evidentment no vam descobrir la sopa d'all però per mi va ser un canvi d'actitud i un salt cap endevant a l'hora d'afrontar les vies. I en la Yumayanoyé del Cogulló del Turp (la darrera de la paret que em faltava repetir) així o vam fer.

La ressenya original ens marcava diversos trams d'A2+ i en lliure ens van quedar al voltant del 6b a equipar, un bon repte pels qui ho vulguin provar. Tres boniques tirades ben verticals, mantingudes i equipament mínim. En lliure dur: tascons, friends, Aliens i 4 clauets. En artificial: afegir algun clau més.

Apa! Fins aviat i la imatge és prestada d'un bon amic, gràcies crack.

15 anys de... l'Esperó Central al Cogulló del Turp.

L'altiu Cogulló del Turp desprèn sol.litud i tranquilitat i, al ben mig de la paret, l'Esperó Central, talment com si d'una directíssima es tractés, ens condueix al vèrtex geodèsic del cim o el que en queda, jeje! He de confesar que la via m'intimidava una mica vist l'envergadura dels oberturistes però no podia deixar passar l'oportunitat de fer-ne (possiblement) la primera repetició en solitari.

Escalada molt interessant amb trams prou verticals i una panxeta rabiosa al L2. Per mi, la millor de la paret i absolutament perduda en el temps... una autèntica pena. Originariament només demanava dur tascons, però de ben segur que uns friends i Aliens us poden anar d'allò més bé.

Apa! Fins aviat i roca bastant bona però a estudiar en qualsevol cas... per evitar espants, ja sabeu, jeje!!

15 anys de... l'Excalibur al Cogulló del Turp.

El Cogulló del Turp va ser una descoberta tardana i, el seu bonic entorn era inversament proporcional a la qualitat de la roca, suposo que per això sempre ens havia foragitat. Però hi havia alguns amics que això els importava ben poc i van obrir-hi un parell de vies. L'Excalibur era una d'elles i avui fa 15 anys vam decidir anar-hi.

Amb companyia de l'oberturista que sabia on anava, jo vaig dexar-me portar. Certament no recordo gran cosa. L'únic que l'inici del L3 el vam fer per la placa (V+), resultant sensiblement més fàcil que pel diedre (6a+) tal i com van fer ells el dia de l'obertura.

Apa! Fins aviat i tranquilitat i aventura garantida.

15 anys de... la Regal de Noces i la Garrinxa a la Paret del Castell.

Us presento les dues darreres vies que completen l'oferta de la paret del Castell a Cambrils i que vaig repetir ara farà 15anys: la Regal de Noces i la Garrinxa. Totes dues de característiques similars.

No us puc comentar res perquè no recordo gairebé res, potser només algun pas herbós però que tampoc puc assegurar si era herbós o d'eslàlon entre sabines, i això que la Garrinxa l'ha vaig tornar a repetir un temps després (Feb-06).

Apa! Fins aviat i així que vosaltres mateixos.

15 anys de... la Via d'en Xuxe a l'Agulla del Clop.

Des de ben petit el racó del Pont del Clop sempre m'ha semblat salvatge i a la vegada cassolà, d'aquells llocs que et transporten a les tardes estivals d'infantesa i que tristament veus caure en la decadència de la massificació i on el refrany que diu: -De fora vingueren que de casa et tragueren- pren més força que mai tenin clar que no sóc propietari de res.

Fa 15 anys vaig decidir anar a fer aquesta romàntica via a l'entrada del congost del Clop on per sort encara si respira tranquilitat i els banyistes de l'altre costat no solen arribar. Per amortitzar el matí també podeu fer alguna vieta esportiva al Totxo del Riu: curtes i fàcils.

Apa! Fins aviat o donar-vos una bona remullada baixant per la gorja.

15 anys de... la Via de l'Ermita a la Paret del Castell.

L'allargassada carena on hi ha les ruïnes de l'antic castell de Cambrils (de muntanya, no de mar) i el seu vessant sud és un mosaic de sabines amb molts pocs trams aprofitables per l'escalada. A la part occidental ja hi havia algunes vies i avui farà 15 anys vaig decidir-me a obrir aquesta just a la vertical del citat castell.

La via de l'Ermita és una vieta curta sense pretensions d'àmbit purament local. Algun espit i la lògica marquen el recorregut amb un L1 prou compacte i contundent i un L2 més herbós i desagradable (llàstima). Porteu flotants al gust i un bon instint per trobar-la (petita grimpada inicial).

Apa! Fins aviat i reunió cimera en la barana del mirador.

15 anys de... Corre que Plou!!! a la Paret del Castell.

Després de fer una visita inicial a la Paret del Castell quedava clar que hi havia moltes possibilitats de noves obertures, així que ara fa 15 anys vam posar-nos mans a l'obra en aquesta via que us presento.

 

La Corre que Plou!!! no és una gran via però si que completa i dóna varietat a l'oferta de les vies del lloc. Un tram del L1 és ben difícil (factible en Ae) i vertical. Cal dur tascons o flotants similars i algunes bagues. Roca bona.

Apa! Fins aviat i accés recomanable en rappel.

Tocats del Bolet a la Paret del Castell.

Després d'una setmana fora de combat per diversos motius, avui he sortit de casa amb moltes ganes de gaudir d'aquest magnífic dia d'hivern amb aires de primavera. Com que no recordava res de les vies de la Paret del Castell a Cambrils, he pensat fer una refrescada de memòria i la repetició d'una que em pensava que em faltava.

Doncs la Tocats del Bolet no em faltava i és ben curiós per que l'he repetit en solo integral tal i com vaig fer l'altra vegada (Feb 07). Vieta curta i romàntica amb un L2 prou bonic.

Cal dur alguns flotants i alguna baga. Roca bona en general i recomanable combinar-la amb altres del lloc per amortitzar el dia.

Apa! Fins aviat i també és pot combinar amb un bon dinar a Cambrils... per exemple.

15 anys de... la Via del Castell a Cambrils.

La petita vall de Cambrils queda en un racó de món on durant molts anys l'únic que si podia escalar era una petita zona d'esportiva. Les possibilitats hi eren però calia mirar-se les parets d'una manera que nosaltres no sabiem fer (nosaltres vol dir els meus companys i jo). Així, amb aquestes mirades diferents, va pendre forma aquest nou sector.

La Via del Castell va ser la primera i la que aprofita el pany de paret més seductor i net de vegetació. Una vieta equipada ben interessant, ràpida i amb accés super còmode des de la carretera de Cambrils a Serra Seca. Vieta que anys després tornaria a fer (Feb-06).

Apa! Fins aviat i de ben segur que aviat viurà una segona joventut (...només demano una mica de criteri, sense bagues kilomètriques a les sabines i que quedi una coseta endreçada i agradable a la vista).

Via d'en Guillem al Cogulló del Turp.

Aquest talaïa entre el Solsonès i l'Alt Urgell em va robar el cor des del primer dia que hi vaig anar. Paisatge bellíssim de boscos espesos i avui amb una vissibilitat espectacular que permetia veure les Muntanyes de Prades com si les poguessis tocar.

Ja m'havíen advertit que no repetis aquesta via que em posaria de mala lluna...   ...home! de mala lluna no, però sense dubte...   ...un callo de via s'ha de compensar, com a mínim, amb bona companyia. I no penso fer cap més comentari...   ...però és que ni la roca s'aprofita, vatua!!

Doncs res, via equipada amb alguns parabolts mal ubicats i roca justeta, només l'últim llarg es salva.

Apa! Fins aviat i... mal aguanyat de parabolts.