15 anys de... La Hoja del Cuchillo al Mallo Cuchillo.

Havent fet l'elegant Filo del Cuchillo, em feia gràcia repetir La Hoja del Cuchillo al mallo del mateix nom. Amb la petada de braços del dia anterior, a la SuperCrack, s'imposava una escalada amb grau prudencial per sortir-ne airosos.

Recordo que era una bona via però amb la roca ja no tant sòlida, això feia que haguéssis de vigilar una mica més. També recordo que alhora de rapelar trobaves intal.lacions per tot arreu i havies de tenir clar quines et podies saltar i quines no (anant en doble corda).

Apa! Fins aviat i davant el dubte... millor ser conservador.

15 anys de... la SuperCrack a La Visera.

Fa 15 anys vam anar a Riglos amb la idea de fer la Zulú Demente a La Visera, però l'emoció va fer que tiressim recte amunt agafant la línia de la SuperCrack. Però, certament, tant i feia... així tindriem l'excusa per tornar-hi (com vam fer l'any següent).

De la SuperCrack trobareu informació extensa per la xarxa. El record que en guardo és d'una via espectacular i boníssima amb la condició de tenir uns bons braços i una bona pila. Festival de bolo taronja per sota i blanc per sobre.

Apa! Fins aviat i ...ja m'agradaria tornar a tenir els bíceps d'aquella època, jeje!!!

15 anys de... El Filo del Cuchillo al Mallo Cuchillo.

El Filo del Cuchillo al mallo omònim de Riglos és d'una evidència  i elegància absoluta. Un esperó que cau a plom sobre el poble i que a mi sempre m'havia atret d'una manera especial, així que fa 15 anys vam fer la nostra repetició.

Els records de la via són llunyants i confusos però diria que la pluja nocturna ens va malbaratar els plans inicials i vam optar per aquesta via. Recordo que molts trams (pe r no dir la meitat de la via) vam fer-ho en Ae i que en l'últim llarg, quan ja tens ganes de ser a dalt, vam haver d'aplicar-nos-hi de valent.

Apa! Fins aviat i segons he llegit per la xarxa, molta gent surt per Filomátic, així que... vosaltres mateixos

15 anys de... l'Esperó Nord al Puro de Riglos per l'Entrada Directa.

Diuen que després del trio més emblemàtic de les Rabadá Navarro (Fire, Naranjo i Gallinero), l'Esperó Nord al Puro de Riglos seria el póquer d'asos d'aquesta històrica cordada aragonesa. Diuen que encara manté l'escència i l'aventura de Riglos. Diuen que és tot un repte voler-la afrontar i tot un èxit aconseguir-ho. Per tant, calia provar-ho, tal i com vam fer avui farà 15 anys.

Bé, al final, és més narrativa èpica que la realitat mateixa (amb el material actual). Nosaltres vam decidir entrar per l'entrada directa oberta una anys abans i així estalviar-nos la roca tant gastada de la part inferior de la Normal. I certament, la combinació de les dues vies és una autèntica disfrutada i l'esperó en si tota una lliçó de com obrir via (per internet trobareu informació extensa de com van fer-ho).

Apa! Fins aviat i ...atents en endevinar l'inici.

15 anys de... la Murciana al Pisón.

Tal dia com avui de fa 15 anys, la pluja ens va foragitar d'Ordesa i vam acabar a Riglos (primera vegada però no l'única). Davant la fustració pel canvi d'expectatives, vam treure'ns l'espineta amb una de les clàssiques del Pisón, la popularment coneguda Murciana (tot i que els seus oberturistes la van batejar com Alberto Rabadá).

Els records que tinc de la via són els mateixos que en moltes vies fetes a Riglos: grau apretat, escalada gorila, bon ambient i roca bona, blanca i gastada. Res que no sapigueu. Informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i sense un gram de llast i uns bons entrenament de dominades la disfrutareu el doble... segur.

15 anys de... la Guirles Campos a La Visera.

La repetició de la Guirles Campos a La Visera va esdevenir com el segon plat després de la Rabadá Navarro del Fire. Volíem fer una altra clàssica però sense complicar-nos la vida, així que avui fa 15 anys vàrem fer la nostra repetició.

Certament la via és ben xula i elegant però a mi la roca gastada hem fastigueja bastant i, com no podia ser d'una altra manera, aquesta via en té diversos trams, sobretot el L3 que a més a més és el més difícil, així que aneu-hi conscienciats.

Apa! Fins aviat i compte amb la multitud de vies i variants properes ... vosaltres a per les xapes blanques.

15 anys de... la Rabadá Navarro al Fire.

Començar un post per parlar d'alguna d'aquestes mítiques vies és un repte majúscul i, certament, no serè jo qui descobrirà les grandeses d'una via com la Rabadá Navarro de Riglos. Per mi sempre havia estat un repte i objectiu poder-la escalar i, avui farà 15 anys, va fer-se realitat.

La via sempre ha estat envoltada d'una aureola de dificultat, navegació i exposició que malauradament l'involució de l'escalada s'ha encarregat de mitigar. Tot i així, segueix essent una obra mestra que prou ens farà escalar. La nostra repetició va esdevenir sense problemes i només una llastra del L3 ens va fer serrar les dents i crec que l'any passat va caure així que no sé com haurà quedat el pas.

Realment descobrir aquelles formes que tantes vegades havia llegit sobre el paper va ser un goig: La Cicatriz, La Panza de la Francesa, El Torreón, etc. Gairebé gairebé tenia la ressenya memoritzada i us deixo amb la que vaig fer en el seu dia.

Apa! Fins aviat i porteu pla B per si de cas.

15 anys de... la Normal al Puro.

I després de la Visera i el Pisón, tocava el torn al famós Puro de Riglos. Recordo que aquella nit de fa 15 anys va ploure i bastants dels que feiem bivac per l'entorn ens vam concentrar en un cobert de teulada metàl.lica que hi havia per allà. Com que el meu company amb dos dies d'escalada riglera ja en va tenir prou, vam posar-nos d'acord amb un xaval madrileny per fer la Normal del Puro.

Així que l'endemà, nosaltres i setanta mil cordades més saturàvem les repises de les primeres reunions del lloc. Atabalat és poc. Recordo que vam fer l'entrada original i que la roca tant gastada del L3 em va costar més d'un enspant (m'atraveixo a dir que és el llarg amb roca més gastada que he fet mai) sort que les bústies són d'escàndol. La resta més o menys sense problema.

Apa! Fins aviat i aquí va una ressenya més de les moltes que podeu trobar.

15 anys de... la Pany Haus i El Vuelo del Buitre al Pisón.

Després de la Visera, ara fa 15 anys tocava pujar al Pisón de Riglos i vam fer la combinació Pany Haus + El Vuelo del Buitre. L'enorme xemeneia de la Pany no admetia pèrdua i un cop al coll la cosa ja va ser més de... -Va, provem per aquí-.

Agradables records de la Pany i una mica més de sofriment a les panxes del Buitre però vaja, res que no poguéssim solucionar essent locals d'on erem, jejeje!!!

Apa! Fins aviat i per acabar la ressenya.

15 anys de... la Mosquitos a La Visera.

Anar a Riglos sempre m'havia fet una mica de mandra: per lo lluny que ens quedava i per la gentada que sempre hi ha. Però era evident que algun dia o altre i havíem d'anar, així que avui fa 15 anys vam fer la ultra clàssica Mosquitos a la Visera.

Recordo que veure els 'bolos' més o menys vermells per sota i completament blancs per sobre em va fer gràcia (quan els agafava ja no m'en feia tanta) i, també recordo l'espectacular pedrot del 'trono', per fer-hi bivac, jeje!! De la resta poca cosa. Podeu trobar informació de sobres per la xarxa.

Apa! Fins aviat i la ressenya és per fer-la però també en trobareu de millors.

Hechizos del Viento al Pisón.

Després de la pluja intermitent de la nit i matinada, sortim disparats d'Ordesa en busca de bon temps. I com ja he fet alguna altra vegada Riglos és el lloc perfecte. Avui la Hechizos del Viento al Pisón, nom molt bonic per una via molt bonica.

Aquesta via sempre m'havia fet una mica de por però finalment no ha estat tant xunga com hem pensava, suposo que les restauracións tant particulars que fan en aquestes terres i la mitja dotzena d'Ae's que he fet hi han ajudat bastant. La podríem dividir en dues parts: la primera desplomada, atlètica i gairebé equipada, i la segona més tombada, fàcil i d'obrir bé els ulls per trobar les assegurances que hi ha.

Amb els tascons, Friends (fins C1), Aliens, cordinos i cintes llargues ja fareu, no és que es col.loqui molt però sí variat. Roca en general molt bona però en algun que altre lloc cal vigilar. Com he comentat, està restaurada i les reunions equipades per rapelar. Estigueu alerta amb les vies dels costats, en algun punt passen molt properes o fins i tot la creuen.

Apa! Fins aviat i ...tot i els Ae's encara tinc els braços enrampats, jeje!!!.

Riglos. "Tatxant" clàssiques.

I encara no s'acaben. Riglos és molt gran i gairebé totes les vies que hi he fet són grans clàssiques però sempre en queden per repetir. En aquesta sortida els hi ha tocat el torn a la Serón Millán al Pisón i la Galletas al Fire.

La primera l'hem repetit des de baix (tal com toca i tal com m'agrada) que amb la restauració de fa uns anyets ja no fa tanta por. Així trobareu la part inferior poc gastada i de mica en mica més sanejada, i la part superior molt més trillada però molt més amable.

I la segona... poc a comentar que no s'hagi dit ja. Part inferior exterior i sinuosa, i part superior encaixona dins una xemeneia enorme. Tota ella molt evident però amb multitud de vies pels voltants.

De material en necessitarem poc però variat: tascons (discret), Friends (fins C2), Aliens i cordinos. A la Serón Millán col.locareu més a baix que ha dalt i a la Galletas al revés. La roca en general molt bona però a les parts inferiors cal vigilar.

Apa! Fins aviat i podeu empalmar llargs al gust mentre dongui la corda.

Peña Rueba. A l'altre costat del Gállego.

La setmana passada un company va venir per escalar a les "meves terres", així que, aquest cop he estat jo qui a anat a les seves, i com que Riglos ja m'ho conec, l'hi he demanat que m'ensenyes el que hi ha a l'altre costat del riu: Peña Ruaba o Rueba (tothom li fot com vol).

Hem fet tres vies en dos dies: la Make, la Inazio Cinto i la Toño Ubieto.

La Make travessa un impressionant sostre on millor tenir una bona tècnica d'Ae o sinó fareu un curs accerelat de pedals. La resta puja per murs ben xapats però amb algun pas picantó de tant en tant. Està clar, que ens hem agafat a tot el que desplomava una mica per que el que jo volia eren escalades d'amor.

Les altres dues: la Inazio Cinto i la Toño Ubieto, si que són autèntiques escalades d'amor (2.0), així que he apretat una mica més i per molt poc no les trec en lliure (un A0 m'ha estroncat el punt vermell), llàstima!!

La roca en general és molt bona en les tres vies i típica de Riglos, tot i així, caldrà estar atent en algun que altre lloc. Cintes a dojo amb algunes de llargues. Reunions totes elles rapelables i segons la longitud de la corda haureu de fer-n'he més o menys.

Nosaltres per això, hem baixat caminant per la Ferrata Sud sense cap tipus de problema encara que és aconsellable fer-ho amb llum de dia.

Apa! Fins aviat i ...aquests aragonesos són tant macos que m'han donat un Shunt i un costipat de franc, jeje!!

Mallos. Un relleu emblemàtic.

A idea inicial no era anar-hi, però la mala previsió metereològica ens ha fet descidir anar a Riglos i als Mallos que hi ha per allà. Almenys pots escalar encara que plogui, com hem tingut que fer. No hem fet grans vies i ens hem dedicat més a repetir clàssiques irrenunciables.

Primer, la Normal a la Peña Sola d'Agüero, estèticament fora de serie. Magnífica i assequible escalada a una agulla atraïent com poques. L'escalada, com dic, és assequible però amb un parell de passos punyateros en els primers llargs, compte.  

Després de la pluja nocturna i matinal, enfilem cap els Volaos a fer l'Anís del Mono i la Kaka de Luxe. Poca cosa a comentar d'aquestes freqüentades vies equipades, molt gastades i explosives.

I finalment, la Villarig a l'esbelta Aguja Roja. Vull destacar el mur superior (que actualment és passa en lliure entre el Vº i 6a, però que originariament era artificial) on veureu les relíquies amb que s'havien d'assegurar abans de la restauració.

Potser les vies no han estat de categoria, però la companyia amb que les he fet SÍ que ho ha estat. Empatxat d'informació m'han deixat aquest trio... uf!!

Apa! Fins aviat i a posar-nos en forma que tenim un caramel per fer a Riglos.

Riglos. Mai estaràs sol.

Feia dies que no fèiem una sortida escaladora i encara més dies que no anàvem a Riglos, així que autovia i manta.

D'una anterior visita, teníem un deute pendent amb la Visera, de les parets més espectaculars que hi ha a tota la península. Quin desplom! i quina roca! Brutal!

La primera vegada que hi vaig pujar, em vaig quedar bocabadat amb la part superior de la paret. Calia pujar-hi, calia fer la Zulú Demente (que no vol dir treura-la en lliure).

No cal que expliqui gran cosa de la via. Suposo que amb la solera que té, ja s'ha dit tot. Només dues cosetes: anéu bé de grau que la disfrutareu el doble (l'últim llarg es deixa trampejar) i assegureu la jugada que baixar-se és complicat.

Avui el company s'ha llevat (si és que s'ha arribat adormir) fet caldo i m'ha tocat fer una solitària ràpida. I he escollit el Mallo Colorado.

No tinc gaires ressenyes dels petits mallos, però les suficients per sortir del pas, aquest cop l'Ultravox. El que costa més d'aquestes vies és trobar la línia correcta de parabolts, totes s'assemblen.

Per aquesta via, cal seguir les xapes negres. Per la resta, poc més a destacar. Vieta ràpida, curta, fàcil, ben assegurada i roca bona amb algun còdol dubtós.

Apa! Fins aviat i ...penseu en agafar tanda.