India Pale Ale a la Serra de les Canals.

La primavera tan et pot regalar dies magnífics com dies rúfols. Avui ha estat un d'aquests segons dies, així que he anat a probar aquestes noves vies obertes a les anomenades Plaques del Castell a Oliana. D'entrada felicitat l'oberturista per la feinada feta, tenen l'èxit assegurat.

Tot i que no són de l'estil que més m'agraden, sé que les acabaré fent totes al estar tant aprop de casa. Així, he començat per l'India Pale Ale (la penúltima tal i com s'arriba al sector). Escalada comercial a tope amb molta feina de neteja. Res a destacar, només que avui l'últim llarg estava moll i no l'he pogut fer en lliure.

Per altra banda, no sé si la combinació de parabolt inox (plx) amb xapa normal (steel) és la més recomanable... jo tenia entès que no, però aquí ho deixo.

Apa! Fins aviat i una mica de ressenya... les oficials busqueu-les per la xarxa.

 

15 anys de... la Normal a la Mona Gran de La Corriu.

Fa uns anyets us presentava la Normal a la Mona Xica de La Corriu, i avui toca presentar-vos la Normal a la Mona Gran feta fa 15 anys. En guardo uns bons records de la via: exigent i exòtica a parts iguals. Escalada entre passadissos, xemeneies i agulles amb ben poquets rastres.

També recordo que en arribar a dalt, l'impacte d'una esllavissada caiguda de la part superior, havia destruit tot el cim de l'agulla. Aquesta esllavissada ja em va fer abandonar el primer intent que vaig fer a la Mona Xica, però el que no sabia és que també havia afectat la Mona Gran. Miraculosament, la sabina des d'on es fa el llarg rapel volat de descens estava intacta, uf uf!!

Apa! Fins aviat i després, al bosc, vaig trobar una de les culpables... les altres van quedar encaixonades en el laberíntic peu d'agulles

La Olivina a La Monja.

Mica en mica vaig sumant vies al vessant sud de la regió de Frares a Montserrat. Avui, sense una idea clara he anat a provar sort a La Monja: el pla inicial era fer la Goma 2 però finalment m'he decidit per la Olivina i gairebé en surto escaldat.

Via genuïnament montserratina: amb aquella escalada fineta, aquelles assegurances distants i aquell rovell autèntic de l'edat. M'ha fet aplicar-m'hi de valent però he de dir que l'he disfrutat moltíssim. Destacar els primers 10m de via: tècnics de presa minúscula i amb aquell (poc) tacte característic de les zones ombrejades. Per mi els més difícils amb diferència.

Podríem dir que està equipada, però si porteu alguna baga per mertels i algun Alien o similar encara en podreu posar algun. Roca molt bona en general i possibilitat de fer cim per l'Anglada Vergés (dreta), per la Josep Rigol (esquerra) o sinó flanquejar per l'est a buscar la normal.

Apa! Fins aviat i ...de veritat s'ha de demanar permís per restaurar/reforçar reunions com aquestes?

15 anys de... la Rodamons de Bosc a la Paret de la Rufa.

I va haver una època en que la bonica vall de Canelles va posar-se de moda amb tot un reguitzell de noves obertures al llarg de les seves assoleïades parets. Una d'elles era la Rodamons de Bosc a la Paret de la Rufa, i jo vaig fer-hi la meva repetició avui fa 15 anys.

Recordo que era una via molt fàcil amb un traçat prou elegant. Recordo que l'inici era una mica indefinit al final d'una canal en forma d'embut que s'anava posant cada vegada més dret. I recordo un parell de llargs a la part alta ben bonics. De la resta, poca cosa però trobareu informació extensa per la xarxa.

Apa! Fins aviat i compte en el descens que a la part de baix haureu de fer alguna desgrimpadeta.

15 anys de... el Llangardaix Perdut al Tossal del Bisbe.

Curteta i fàcil via per accedir a la part més interessant de la Cresta dels Llengots a mode d'entrada directa. Cal tenir-la ben identificada d'antuvi ja que amb l'espesor del bosc costa un xic de trobar.

Jo vaig fer-hi la meva repetició avui farà 15 anys i vaig fer-ne aquesta senzilla ressenya amb uns parabolts no originals.

Apa! Fins aviat i sort... el pla B serà una bonica deambulació per la natura.

15 anys de... la Tetties & Beer i la Putadas de Amor al Cap del Ras.

Bona jornada primaveral avui fa 15 anys a Àger. Vam repetir la Tetties & Beer i la Putadas de Amor al Cap del Ras. Crec recordar que aquest dia vaig estrenar company, que amb el temps em vaig adonar que era mooolt difícil de saciar, d'aquí que em fessim dues, suposo, jeje!

De les vies recordo que tenien trams molt físics i trams molt tècnics, una bona combinació per acabar ben satisfets tot i no fer-la en lliure. També recordo que estàven amb parabolets de 8mm i que motivàven lo just per anar tirant. Tot i així, vies xules.

Apa! Fins aviat i ...a veure si recupero 'el llistín' que us tinc molt abandonats, jeje!!

Blas, que te Vas a La Granota.

La zona del Càmping a Montserrat, juntament amb Gorros, sempre ha estat la meva gran oblidada. Amb la intenció d'esmenar-ho, avui  hi he anat a fer la meva primera via tot repetint la Blas, que te Vas a La Granota.

Vieta ben bonica en general i prou ben assegurada per no passar por. Diversos detalls han encuriosit l'ascenció. Primer el pas d'entrada per la Que Pum que Pan: ni de conya V+ i per l'esquerra possible 6a+, lo més aconsellable és fer dos passets d'Ae i fora problemes. El segon detall, és la quantitat de vies que hi ha pels voltants, compte en no equivocar-vos. I l'últim, és l'elegant guarnida que li han fet a la bola somital amb una malla metàl.lica que facilita l'arribada al cim.

Cal dur cintes variades, mínim 10 i aconsellable 15 si s'empalmen els dos primers llargs. Roca molt bona en general i poc gastada. Ambient altiu a la part superior i descens recomanat seguint la ferrata que han muntat vers el funicular (el cim de l'agulla és un clavadero de parabolts sense xapa, cables i fixacions de la malla).

Apa! Fins aviat i com es nota que aquí hi ha pasta. 

15 anys de... la Discovery a la Paret del Pessó.

La Discovery de Collegats sempre ha estat una via que m'he mirat amb dolçor. Sense ser una gran clàssica del lloc, es repeteix de tant en tant. Fa 15 anys vam fer-ho nosaltres i no es que en guardi molts records però el pocs que en tinc són positius.

Recordo les panxes del L2 on calia fer unes bones apretades i els agradables murs de la part superior amb les assegurances prou justes. De la resta, poca cosa. Roca bona i flotants al gust (els petits sobretot).

Apa! Fins aviat i trobareu informació més detallada per la xarxa.

L'Ansiolítica al Cim Principal.

Encetem l'Abril amb aquest fantàstic dia primaveral al Cim Principal de Sant Honorat tot repetint l'Ansiolítica. Després de l'Antibiòtica i de l'Antipsicòtica, ara tocava aquesta, amb un inici més amunt que les altres dues on cal remuntar les rampes rocoses que surten al pas (precaució).

La vieta només té un llarg realment destacable: el L2, prou exigent i mantingut, la resta és el que cal escalar per fer cim (ben altiu, bonic i amb unes bones vistes, tot sigui dit). Dur alguns Aliens i alguna baga, la via està assegurada en els trams més difícils. Roca variable, a vigilar en general.

El descens més recomanable és fer-ho pel camí normal cap a l'est, jo he volgut provar de fer-ho per la canal oest i he hagut de fer un parell de rapels curts per la via Iniciàtica i retornar al peu de via. Aquest descens només val la pena si es vol aprofitar per fer alguna de les vies citades o l'Aresta Purificazione a la Cima Cònica.

Apa! Fins aviat i afineu l'instint en l'aproximació sinó acabareu fent més voltes que un ventilador

Sol i Neu als Esqueps d'Odèn.

Avui teniem una jornada boníssima per fer una llarga sessió d'escalada però les activitats escolars del petit de la casa m'obligava a poder-la gaudir només a mitges. La seva felicitat està per sobre de qualsevol via., per això, ens em hagut de conformar en una ràpida matinal als Esquerps d'Odèn.

He repetit la Sol i Neu (nom perfectament acord amb el dia), vieta curta, boniqueta i semiequipada amb alguns ponts de roca. Menció especial a la reunió cimera, amb una sabina petita però prou sòlida. Dur Aliens i un variat de cordinos. Roca bona en general i terra en els replans.

Apa! Fins aviat i ... compte a seguir-la correctament que els relleus de la paret són poc marcats.

L'aigua és vida.

Natura exuberant per tot arreu amb aquest Març tant fantàsticament plujós d'enguany. L'aigua és vida i la verdor del sembrat i les rases brollant com feia anys que no veia, així ho denoten.

Tantmateix, ara ja toca una miqueta de sol per eixugar les roques i poder la fotosíntesi.

Apa! Fins aviat i només el més locals coneixeu aquest salt d'aigua, oi?

Via de l'Amadeu a la Paret del Pont.

Molts dies feia de l'última escalada i és que entre la pluja, la família i la feina això ha estat el llindar de la catàstrofe. Amb mal temps a muntanya, m'he decidit provar sort a la paret del Pont de Sant Llorenç de Montgai que encara no havia escalat mai i potser estaria (mig) eixuta.

He repetit la Via de l'Amadeu com podia haver estat qualsevol altra, i ben bé no sé quina idea treure'n: si aquesta ha de ser l'evolució de l'escalada, estem ben arreglats. Potser quan tingui més cabells blancs, veure les coses d'una altra manera però, ara com ara, no m'agrada aquesta evolució. Sigui el que sigui, almenys estava lo suficientment seca per poder-la escalar i fer-nos passar el cuquet.

Prepareu un grapat de cintes amb alguna de llarga. Compteu amb roca bona en els trams escalables, molts replans i poc ambient de paret.

Apa! Fins aviat i... seguim.

15 anys de... l'Esperó del Silenci al Roc del Migdia.

La bonica vall en forma de ferradura de la Valldan, a prop d'Oliana però pertanyent al Solsonès, sempre m'ha quedat a desmà. Suposo que per això (i per la mala fama de la roca) l'ha tinc molt poc trepitjada (només hi he fet la Via de l'Aplegarocs i la Coronaindi). Avui fa 15 anys, vaig fer-hi l'Esperó del Silenci, la que hauria de ser la clàssica del lloc.

Però, certament, en guardo un record no massa bo. Tot i el generós semiequipament, la roca és la que és i li treu gairebé tota l'elegància i bellesa al traçat. Una autèntica pena. Tot i així, la via mereix una oportunitat, si més no, per l'atractiva part superior.

Apa! Fins aviat i potser amb els anys i les repeticions la cosa a millorat... vés a saber.

15 anys de... la Bolos Mágicos a l'Agulla Carrusel i la Normal a l'Agulla de la Dama.

Fa 15 anys, la Móra Comdal era, per mi, una absoluta desconeguda i amb prou feines sabia l'ubicació. Però tard o d'hora havia d'anar-hi i va ser tal dia com avui del 2010. Les úniques agulles que vaig reconeixer d'una manera feafent eren l'Agulla Carrusel i l'Agulla de la Dama, així que l'objectiu ja estava marcat. 

La Bolos Mágicos és l'única via de l'Agulla Carrusel i ascendeix d'una manera ben elegant i encertada el que seria l'Aresta Brucs de l'agulla amb el seu característic cinturo de calcari.

Per contra, l'Agulla de la Dama ja té diversos itineraris que l'ascendeixen: Dies de Tormentes i Joc de Trons, per exemple, i alguna més que encara ha de veure la llum. La Normal ho fa per un diedre canal, bastant vegetal, en el vessant oest amb un interès molt relatiu.

Apa! Fins aviat i bonic dia d'exploració el de fa 15 anys.

15 anys de... La Virgen del Pilar a la Paret del Pessó.

Poquetes coses recordo de La Virgen del Pilar de Collegats repetida avui fa 15 anys. Recordo que la part inferior era bastant húmida i que la part superior era bastant més maca. Tot i així, no la recordo com una via especialment xula. Llarga sí, xula psha.

Recordo treure la corda només a l'últim llarg, el més vertical de tots. I la resta era anar d'aquí cap allà amb uns flanquejos ben generosos. Possibilitat d'escapar-se per les feixes tot i la tupida vegetació.

Apa! Fins aviat i trobareu més informació per la xarxa..

15 anys de... l'Isaac Grabriel a la Paret de l'Ós.

La Isaac Gabriel a la Paret de l'Ós sempre ha estat una gran clàssica de Sant Llorenç de Montgai juntament amb la Jordi Andreu o la Directa al Cilindre, entre altres. Jo vaig fer-hi la meva repetició avui farà 15 anys i, certament, la via ha canviat força des d'aleshores.

Quan jo la vaig repetir, la via estava equipada i només calia dur les cintetes i la corda friky. Però l'any 2023 van treure tots els parabolts afegits i la van deixar en un estat molt semblant a l'original. Així, actualment cal dur flotants per fer-la.

Apa! Fins aviat i insisteixo... contrasteu la informació que trobeu per la xarxa.

15 anys de... l'Àpia a la Paret de Gramuntill.

 Recordo que tal dia com avui de fa 15 anys va caure una tardana nevada al Pallars. Entre la neu i el fred, no sabia ben bé on anar i, finalment vaig decidir-me per l'Àpia a la Paret de Gramuntill de Collegats.

Apa! Fins aviat  i per variar, no recordo res de la via, així que poc puc aportar.

Nova via. El Gran Colorado a la Paret Formiguera.

I molt possiblement serà la via més llarga de la Paret Formiguera, aprofitant tot el desnivell, des de baix al camí de la ferrata fins a dalt el carener. Feia setmanes que m'he l'ha mirava i aquests darrers dies li he donat forma.

El Gran Colorado és una via difícil de qualificar: no és una via guapa però tampoc és lletja, no és una via complicada però tampoc és fàcil, no és una via vertical però tampoc és ajaguda i, sobretot sobretot, no és una via amb roca bona però tampoc és dolenta (li cal una bona pròxima pluja per rentar la terra dels trams sanejats).

Semiequipada amb les reunions montades, cal dur els Aliens i un grapadet de cintes variades. Oberta amb menys parabolts i reforçada en alguns punts per treure-li exposició.  La roca ja comentada i el tram d'enllaç a mitja via ens pot servir d'escapatòria.  Inici en el mateix camí de la ferrata, en el punt més estret del 'gran canyon' de Sant Llorenç de Montgai, jeje!!

Apa! Fins aviat i vigileu a no tirar pedres als ferrateros... o no... vosaltres mateixos, jeje!!

Carnaval.

Entre els núvols i la pluja. Entre la incertesa i els nervis. Entre la festa i el dormir poc. I entre el bufi i el ball de gegants...

Sempre hi ha temps per una escaladeta, i si és obrint via, millor que millor. Un tastet per si us pica la curiositat: el Gran Colorado començarà així, tot i que em falta fer-hi un parell de retocs importants.

Apa! Fins aviat i demà la traca final... mai més ben dit.

15 anys de... El Tap de Xampany i El Sentinella a la Paret del Falcó.

Vietes curtes i romàntiques damunt la carretera vella repetides avui fa 15 anys. No en guardo absolutament cap record i no en tinc ni una sola fotografia. Així que la ressenya que us he fet és moooolt orientativa.

Apa1 Fins aviat i quedi el post com anotació d'aquesta curioses formacions a l'entrada del congost de Collegats.

15 anys de... l'Ànimes Bessones a les Moles del Pessó.

El dia que vaig repetir la clàssica Perfomance, vaig fixar-me en l'arrogant proa de la seva dreta. No hi havia cap via i les seves formes eren iguals que les de Canalda. El cuquet va començar a bellugar-se i avui fa 15 anys vaig acabar d'obrir l'Ànimes Bessones després de dos intenses jornades de feina.

S'ha repetit mínimament per amics pallaresos i jo vaig fer-ho un parell de setmanes després d'obrir-la (Març-10) però, certament, poc marcada la trobareu. Per mi, és una bonica via semiequipada en els llocs més compromesos i reunions ben equipadetes i còmodes. Us adjunto la ressenya original que vaig fer en el seu dia.

Apa! Fins aviat i només haureu de tenir precaució a la part superior amb el Creuer Pontiac, oberta amb posterioritat.