15 anys de... la Full d'Istambul a Cal Fité.

L'altiu llogaret de Cal Fité, que ja us l'he presentat en diverses ocasions, és ideal pels matins d'estiu per la seva orientació oest. Avui fa 15 anys, vaig fer una de les poques vies que em faltava, la Full d'Istambul, a la dreta de tot de la paret i veïna de la Rama de Ketama.

El record que tinc de la via és d'una roca no massa bona que li treu tota la bellesa que pugui tenir. També recordo que a la part final del L1, un espit enmig d'un tram vermell (i d'aparença difícil) no convidava gens a anar-lo a xapar, nosaltres vam optar per marxar a la dreta en busca d'una sabina i d'un tram fisurat.

Apa! Fins aviat i ...no crec que tingui gaires repeticions més.

15 anys de... Les Dents del Lleó al Roget.

Fa 15 anys, tot i ser estiu, vam anar al vessant sud del Pedraforca jugant amb les orientacions dels diedres per fer Les Dents del Lleó al Roget. Certament, en guardo uns grans records de la via. En el seu dia vaig escriure això per la xarxa així que us ho recupero.

Avui hem repetit amb l'Ernest aquesta via, encara diria més, aquesta molt molt bona via.

Reunions amb parabolts amb anella, tirades amb algun parabolt i algun clau. Els dos primers llargs fàcils i una mica herbosos però no massa. El L3 brutal brutal brutal (eh dit que és brutal!!!!! doncs això!!!!), el parabolt que hi ha dóna moral per anar a fondo (i arribar-hi) i els friends i tascons entren a caldo, 6b. L4 també moooooolt bo i amb més parabolts, 6b amb tres passos d'A0 apurables en lliure i pròxim al setè grau.

Hem baixat amb dos rapels de pràcticament 60m (sobrava una parell de metres com a molt) i el material dependrà del nivell de la cordada, en principi tascons i friends (des d'aliens fins C4), com més justets de grau anar repetint friends a partir del C50 i cap amunt.

Per cert, encara que sembli imposible, ombra en els diedres fins les 13h. Recomanable i per disfrutar-la millor tenir el nivell.

Salut.

Apa! Fins aviat i no cal afegir res més... tan sols la ressenya.

15 anys de... la Nirvana a la Paret de Catalunya.

A la Nirvana de Montrebei li tenia una espineta clavada d'ença de baxar-nos-hi després del flanqueig (Mai-98) amb un parell de rapels de fortuna ben acrobàtics. Però avui fa 15 anys vaig tenir la sort de repetir-la no sense suar-la, i és que donada la categoria dels oberturistes potser la primera vegada ens anava gran.

La ressenya que duiem era bastant pobra i realment no reflexava les dificultats reals de la via. Recordo que en el famós llarg del flanqueig descendent vam fer un pèndol gens menyspreable i que en el següent era on es tallava el bacallà de la via podent escollir entre dues reunions segons el nivell d'estrés abastat: la primera que sortia al pas ben penjada i la segona una miqueta més amunt més còmoda. La resta ja era per xemeneies típiques del lloc fins a conectar amb la Marquises on tornava a posar-se difícil.

Apa! Fins aviat i us penjo la ressenya que vaig fer-ne per si us és d'utilitat... ànims.
 

15 anys de... la Tempesta Nocturna a la Paret de Catalunya.

Hi ha vies que han d'apareixen en el currículum sigui com sigui i una d'aquestes és la Tempesta Nocturna de Montrebei. Jo vaig tenir l'oportunitat de fer-la avui farà 15 anys i, certament, va complir amb les expectatives. Boníssima via, sí senyor. Molt probablement entre les deu millors que he escalat mai.

Gràcies al company, en guardo un grans records en una jornada que tot va sortir perfecte i sense entrebancs. Recordo haver tibat com un bèstia tot i alguns (pocs) passets d'artifo per allò de reservar una mica i sort que els llargs superiors són una mica més benèvols per que la curtida va ser considerable.

Apa! Fins aviat i informació extensa per la xarxa... compte en saber-la filtrar correctament segons el nivell de cadascú.

La Filiberto a la Paret del Triangle.

Avui em tornat a matinar per poder escalar a l'ombra (que no fresca) a la part més oriental de les cingleres de Benavent, a l'anomenada Paret del Triangle. Sense cap expectativa per la via, he repetit la Filiberto i, certament, prou m'ha agradat.

M'ha agradat perque està equipada sense excessos, m'ha agradat perque la roca és més bona del que aparenta (en general) i m'ha agradat perque he pogut fer unes bones tibades intentant apurar els nombrosos passos d'A0 que marca la ressenya original (alguns han sortit i altres no, tot i que si veia color). Per tant, amb un grapadet de cintes variades + R. ja en tindreu prou (algun Alien totalment opcional).

Apa! Fins aviat i ombra fins allà les 12h després... rostida màxima, jeje!!

Flor de Primavera a la Roca del Corb.

Les escalades a l'ombra, amb la calor que impera, valen el seu pes en or. Ja poden ser  curtes o romàntiques o d'àmbit local, lo important és que estiguin a l'ombra. I la Flor de Primavera al vessant nord de la Roca del Corb a St. Honorat n'és un exemple.

Curt diedre ben evident (ocult des de la pista), prou vertical, amb roca bona i molt ben assegurada (13 cintes + R.) en són els trets més destacables. Pels de lluny, a completar amb alguna altra per amortitzar el viatge.

Apa! Fins aviat i sinó un banyet sempre va bé... avui el primer de la temporada.

La Roella a Vilamala.

Avui m'he llevat a punta de dia per poder escalar amb la poca fresca matinal que està fent aquests dies, sense dubte, estiu amb totes les lletres. He repetit, a Vilamala, una nova via  oberta de fa molt poquet, dues setmanetes tant sols, s'anomena La Roella, vieta veïna de la Vilabona per un pany de paret ben atractiu.

Inici en un característic gran pi i ja més o menys directe fins al cim cap un altre característic gran pi, al final del L3 però, cal fer un flanqueig a esquerres per trobar la reunió. Poc equipada i que es deixa assegurar mínimament amb una roca ben bona.

Apa! Fins aviat i afineu l'olfacte en l'aproximació per antics corriols de carboners... és tant o més difícil que la via, jeje!!!

L'AGP a la Bessona Inferior.

Feia temps que em mirava la Picazo de la Bessona Inferior però per una cosa o per una altra sempre tornava al calaix. Avui, finalment, ja l'hem incorporat al currículum. Gran clàssica d'Agulles que traspua l'envergadura del seu oberturista: bona via, oberta amb mestratge i totalment restaurada de fa anys.

Així, si voleu fer-la en lliure (que no ha estat el cas) haureu d'apretar de valent amb la característica escalada 'agullensis', i si la voleu fer en estil més clàssic prepareu-vos per unes sortidetes ben emocionants dels Ae's. En qualsevol cas, grau ajustat que ningú s'atrebeix a actualitzar (i que jo tampoc faré).

Cal dur un grapadet de cintes amb alguna baga fina per merlets i un estrep. Roca molt bona. Reunions incòmodes en general. I descens en rapel pel vessant oest (30+20).

Apa! Fins aviat i moltes gràcies per les fotos... avui el retratat he estat jo, jejeje!!

15 anys de... la Platinum a l'Esperó de les Orenetes.

Gran jornada la d'avui fa 15 anys tot repetint la Platinum d'Oliana. Hi ha una tendència a combinar-la amb l'Alfa Centauro (encara pendent), però la veritat és que tota ella, per si sola, val la pena. Jo ja l'havia intentat uns anys abans (Abr-05) però un vent lateral fortíssim, que ens arrencava de la paret, va fer-nos abandonar. 

De la via, recordo que ens hi vam posar molt d'hora aprofitant la fresqueta matinal però a migdia vam passar calor fins que no va entrar l'ombreta de la tarda.També recordo que amb una via tant llarga hi havia trams de tot (i més als Esplovins) però en general era ben interessant. Recordo especialment el L6 per uns diedres paral.lels que no sabies ben bé quin triar (imatge esquerra) i, el L7 amb un flanqueig prou obligat i prou difícil d'assegurar (imatge dreta), la resta sense problemes.

Apa! Fins aviat i peu de via marcat amb aquesta placa, fàcil de trobar o no... ves a saber.

La Lotus a la Paret de l'Aeri.

Les plaques montserratines en general, però especialment les de les grans parets, m'han fet sempre una por terrible. I jo, que sóc un escalador mediocre, em cal buscar companys amb solvència contrastada perque les resolguin. Amb aquesta garantia, fa 15 anys, vaig repetir la Lotus de la Paret de l'Aeri de Montserrat.

Ells van fer-se lo difícil i jo lo fàcil. I, certament, la finura de la via i la incòmoda llunyania de les assegurances fa que s'hagi d'escalar amb els cinc sentits. Molt bona via per això, en guardo un gran record.

Apa! Fins aviat i no aneu justos de grau si la voleu disfrutar.

La Tangram a Canalda.

Des de la fatiga més absoluta i fins a l'emoció més gran, escric aquest post. Fa uns dies, una companya d'escalada va dir-me: -Aprofita bé aquests dies- i així ho he fet tot repetint la Tangram a Canalda. Possible primera repetició d'aquest impresionant viot obert fa gairebé 30 anys.

No cal que us digui que estava a la llista des del minut zero, però la Tangram és gairebé impossible trobar-la en òptimes condicions degut a la persistent xorrera que la flanqueja i enguany encara menys amb la primavera tant plujosa que em tingut. Tot i així, l'estabilitat d'aquests darrers dies m'ha fet decidir.

Sense dubte, està en el top 5 de les vies canalderes més exigents. I sense dubte, toca escalar molt i molt bé tant el primer com el segon de cordada (gens recomanable per cordades de tres). Via difícil, dura, treballosa, obligada, sinuosa, exposada i més desequipada com més amunt. No és regala absolutament res. Aquí és patir des de que s'arrenca del terra fins que s'arriba al cim.

Cal dur tascons (petits inclosos), friends fins C1, Aliens, variat de cordinos, ganxo de punta i ganxo ample (pel L1), uns 10 pitons variats (amb algun de curt), xocolatines, sang freda i moltes hores per endevant. Roca molt bona en general però (evidentment) molt poc tocada.

Cosetes a destacar: L1 amb passos de ganxo. L2 dur i inici molt atlètic. L3 amb una sortida molt rabiosa del primer Ae i tram coralí excepcionalment punxent al final. L4 inici gairebé sempre moll, molta precaució en les sortides dels artificials (hi he hagut d'abandonar un clau). L5 artifo curt però d'artesania. L6 amb una gatera d'infart. I L7 molt llarg fins trobar quelcom per montar reunió (no infravalorar-lo).

Apa! Fins aviat i després d'uns quants anyets i de la curtida d'aquests dies, prou es mereix la jubilació... snif, snif!!

15 anys de... l'Amatista i La Frontera a la Paret del Pas Nou.

Sempre que anàvem a Vilanova de Meià, la mirada apuntava cap a l'arrogant planxa de la Paret del Pas Nou, però quan baixava la mirada i veia la pujada per arribar-hi, ho deixava per un altre dia. Finalment, avui fa 15 anys, va arribar l'inevitable.

Vam fer les molt boniques Amatista i La Frontera. Recordo haver disfrutat com un nen fent friki de paret i també recordo la inflada de braços que me'n vaig endur cap a casa. Vies molt bones i molt atlètiques. Menció especial a la continuitat del L1 de La Frontera, brutal!!

Apa! Fins aviat i possible descens rapelant per Amatista.

15 anys de... l'Arantxa al País dels Sons Trobats a Vilamala.

Amb aquesta agradable via s'inagurava una nova paret al clot de Vilamala. Jo vaig repetir-la avui fa 15 anys i, certament, no en recordo gran cosa. Recordo que em va costar trobar l'inici i l'itinerari en general: aquestes rampes rocoses sense relleus evidents són molt indefinides. També recordo que l'últim llarg era el més xulo de tots i que prou demanava una apretadeta per que sortis en lliure.

Trobareu informació extensa per la xarxa ja que durant una temporada es va posar de moda, com passa en tantes altres vies de l'estil. Ara hi ha altres vies que li pugen per la vora, com aquesta o aquesta altra, alerta a no equivocar-vos.

Apa! Fins aviat i actualment no hi trobarem ningú... però per si de cas, porteu pla B.

15 anys de... la Xavi Teixidó al Peladet Oriental.

Ja comencen a quedar lluny aquells anys del 'boom' de Rúbies. Nosaltres en fa 15 que vam decidir aventurar-nos pel que alguns en diuen el Peladet Oriental de Baix tot repetint la bonica i sorprenent Xavi Teixidó. Jo prou en guardo uns bons records. Us reprodueixo la piada que vaig fer en el seu dia per internet i que podeu trobar cercant un xic.

Ahir vam repetir amb l'Axel aquesta bona via molt propera a la Canal de la Lloba.

Els dos primers llargs són bastant cutres però la resta són bons amb algun de molt bo. La via no té cap expansió en tot el recorregut (només uns burils en el tram comú amb l'Esperó Therion). Reunions a reforçar (sense cap problema) i llargs a protegir (sense cap problema). Tota la via es segueix molt bé ja sigui pels ponts de roca, els cordinos a les sabines o la poda d'alguna d'aquestes. Vam usar tascons, friends fins el C4 i semàfor d'aliens. Vam sortir per la sortida original del flanqueig (molt bonica).

Menció especial a la sortida directa. Sinó es va moooolt sobrat de grau millor no intentar-ho. Jo ho vaig intentar amb corda per dalt i 6B/A0 ni de conya, mínim 6B/A2 repetint alguns friends mitjans-grans. Tot en lliure pot acostar-se al setè grau tranquilament. Dit d'una altra manera, qui va amb el grau justet per la via que no si fiqui, i qui tingui el grau per la sortida directa s'aburrirà com una ostra la resta de la via. Horari, unes cinc horetes. Atenció a no confrondres amb uns cordinos que hi ha en una fissura molt marcada en el primer llargs a la dreta de la Therion, allgú sap de què es? és una nova via o estar inacabada?

Per acabar. aproximació de 30min entrant per la canal de la Lloba i sortint-n'he cap a l'esquerra a l'indret de la gran llosa (apart de la llosa hi ha un bloc molt gran al mig de la tartera), damunt nostre ens quedarà una agulleta (important aquesta agulleta). Pel descens, tenir controlada l'agulleta per que si ens volem estalviar el rapel hem de passar-la per la dreta, baixar però amb tendència a la dreta. Canal xunga com poques he vist, molta pedra mòbil, embrossada i super empinada. La via és una broma en comparació amb el descens. En resum, bona via, lloc super maco i tranquil, i aproximació i descens d'aventura.

Apa! Fins aviat i ànims.

La Pèl Roja i el Gran Diedre al Mercadal Inferior.

Avui anava amb mentalitat oberta per fer alguna vieta de les que hi ha al Mercadal Inferior a Berga. Sense cap idea prefixada m'he anat passejant pel peu de paret a veure quina em feia més gràcia. Al final m'he decidit per la Pèl Roja i després el Gran Diedre per amortitzar la jornada.

Totes dues desprenent aquell oblit que tantes vies pateixen i, certament, sap molt greu dir-ho, però en l'estat actual NO són gens recomanables. Per la vegetació a les fisures, pels clauets de miram i no em toquis, per la roca amb trams de fermesa ben dubtosa, però sobretot sobretot, per una placa ben difícil a la Pèl Roja assegurada amb ploms... tot plegat, increiblement absurd.

Jo he posat poc material però alguns tasconets, friends fins C3, Aliens i alguna baga us poden anar la mar de bé. La roca és molt variable: trams super bons i cantelluts i trams realment dolents (pocs però suficients). Reunions de la Pèl Roja equipades per rapelar (la cimera costa de trobar) i expansions a peu de via que marquen l'inici.

Apa! Fins aviat i almenys avui ha fet un solet fantàstic... no com fa uns dies.

Back to Black al Santuari de Lord.

Després de molts dies sense poder escalar per motius diversos, tornem a la vertical en aquest dia primaveral en que no em pillat el marrón (o el negre) per ben poc, amb un spring fins el cotxe d'aquells que et deixen sense al.lè (de fet, ara des de casa, està caient el cel). He anat a Santuari de Lord a fer l'arrogant, atrevida i ben oberta Back to Black, l'enhorabona a l'oberturista.

Potser ha estat pels dies d'inactivitat, però l'he trobat una via dura i obligada. El L1 ja comença ensenyant les dents però és el més assegurat i es deixa fer força bé. El L2 ja navega per la placa 'tiesa' com una mala cosa amb les assegurances contades i un final bastant més difícil del que proposa la ressenya original. I el L3, amb els tambors de guerra sonant, ha sigut un campi qui pugui però també es veia ben difícil.

Amb uns Aliens i friends fins C1 ja fareu, sabent que s'ha d'apretar. Reunions equipades (corda fixa a l'entrada de l'R2) i roca molt bona però bruta de líquen que, en algun punt, fa la guitza. Graduació a confirmar, però jo crec que el L2 és més de 6a+ i el L3 més de 6b+.

Apa! Fins aviat i haurem de tornar-hi amb més bones sensacions.

15 anys de... La Hoja del Cuchillo al Mallo Cuchillo.

Havent fet l'elegant Filo del Cuchillo, em feia gràcia repetir La Hoja del Cuchillo al mallo del mateix nom. Amb la petada de braços del dia anterior, a la SuperCrack, s'imposava una escalada amb grau prudencial per sortir-ne airosos.

Recordo que era una bona via però amb la roca ja no tant sòlida, això feia que haguéssis de vigilar una mica més. També recordo que alhora de rapelar trobaves intal.lacions per tot arreu i havies de tenir clar quines et podies saltar i quines no (anant en doble corda).

Apa! Fins aviat i davant el dubte... millor ser conservador.

15 anys de... la SuperCrack a La Visera.

Fa 15 anys vam anar a Riglos amb la idea de fer la Zulú Demente a La Visera, però l'emoció va fer que tiressim recte amunt agafant la línia de la SuperCrack. Però, certament, tant i feia... així tindriem l'excusa per tornar-hi (com vam fer l'any següent).

De la SuperCrack trobareu informació extensa per la xarxa. El record que en guardo és d'una via espectacular i boníssima amb la condició de tenir uns bons braços i una bona pila. Festival de bolo taronja per sota i blanc per sobre.

Apa! Fins aviat i ...ja m'agradaria tornar a tenir els bíceps d'aquella època, jeje!!!