Feia una eternitat que no anava en aquesta paret que ja no sé com anomenar (tot i que per mi sempre serà la paret del Tamok). Em escollit la Laia ja que teniem ganes de no complicar-nos i disfrutar de l'escalada. Lo primer ho hem aconseguit, lo segon a mitges.
Aquests dies torna a fer una calor que per ser finals d'Agost apreta de veritat i, certament, tot i buscar l'ombra, la cosa ja venia calenta d'una nit gens refrescant. Així, l'última via oberta per les contrades l'hem disfrutat a mitges.
Les refrescades estivals són tant (o més) benvingudes que l'aigua de maig, tot i que en els temps que corren no sabria amb quina quedar-m'he. Sigui el que sigui, avui a Camarasa, s'estava a la glòria tot repetint aquesta via de recent obertura.
Hi ha dies en que les coses surten al revés, i avui a Camarasa ha estat un d'aquests dies. El pla inicial no l'he vist del tot clar i em improvitzat sobre la marxa escalant aquesta vieta oberta de fa pocs mesos (i pensant-me que estava en una altra). Així que, nom premonitori per salvar la jornada: Què bé que em vas.
Encara no m'atreveixo a buscar el sol i per això hem anat a l'ombra de la paret del Dispensari de Camarasa. Des de que han tancat l'accés pels cotxes, i reina una eixordadora tranquilitat només truncada per la molesta remor del riu. Avui, hem fet dues vies: primer la Pat Garrett i després la Quique Garreta.
Darrerament, s'amplia l'oferta de vies semiequipades a Camarasa i avui, per acabar de gastar els últims dies d'estiu i potser de caloreta, ens acostem a la Fanàtic Galls de recent obertura i que des de que s'ha de caminar una mica més del que la zona ens tenia acostumats, ben poca gent trobem.
Doncs sí, Amagatall de Fantasia per poder escalar a l'ombra que no vol dir escalar a la fresca amb aquesta calor de ple estiu i en un lloc com el Doll. Aquesta via és una clara mostra de xemeneia en tres dimensions on els conceptes dreta esquerra i davant darrera prenen tot el seu significat.
La via és ben interessant a excepció del L2 (original) i un tram amb merda del L3 (original). La xemeneia al ser tant gran pot portar a confusió de si seguir subdiedres interiors, de si passar per sobre o per sota de diversos blocs encastats però en general si anem buscant lo més fàcil és va seguint prou bé. Nosaltres l'hem fet amb tres llargs i encara ens n'hem sortit sense massa fregament (L1+L2, L3+L4 i L5).
Estiuet d'Octubre en que ja ni recordo les darreres pluges i, a l'ombra de la Paret de les Gralles a la Serra Carbonera no em passat mica de fred, més aviat tot el contrari, tibant per les fisures de la via Independència: ben dreta i atlètica.
Via semiequipada on els parabolts us marcaran d'una manera inequívoca els passos més difícils. Tres llargs ben interessants, atlètics i amb ambient. Coincideixo amb la poca informació disponible a la xarxa que el L1 és una plus més difícil que els altres. Sortida al cim bonica i aèria.
Cal dur friends fins C3 i Aliens (els tascons i el C4 ho hem passejat tot i que poden posar-se). Roca sanejada, bona en general i menys unes llastres sonores a l'inici del L2. Accés recomanat des del cim amb dos rapels fàcils d'agafar (35+55).
Apa! Fins aviat i... poca herba tot i l'aparença.
Bastant a plogut des de la darrera visita a la Paret del Doll i, amb aquest final d'estiu, hem repetit una de les tres profundes xemeneies obertes darrerament al vessant oest per no passar mica de calor. Ens hem decidit per la Desconfinats, la del mig, però perfectament podiem haver anar a qualsevol de les altres dos (ja arribarà el seu moment).
