L'Agulla de Can Jorba, durant molt de temps, la vaig tenir perduda en aquell mapa mental que tothom té de la muntanya de Montserrat i, una via, la Drac Gos, la més clàssica i repetida del lloc, quedava sempre al final de l'infinita llista de les vies pendents.
Feia temps que tenia ganes de fer La Perla del Segre a l'Agulla del Pare Alaix i, com que ara començo a tenir la Móra Comdal bastant trepitjada doncs he pensat que seria un bon moment i, a més a més, amb el dia tant bonic que ha fet, res podia sortir malament, no?
Amb aquesta Terra Endins acabo amb les cinc vies que hi ha al sector del mirador de Busa (el mirador de la cara sud, no el de la nord). Una bona via que et deixa uns sabors ben contrastats i la llengua ben escaldada.
Una recent piulada per la xarxa m'ha fet recordar que tenia pendent (encara) la Via de l'Ester a la Paret Bucòlica d'Oliana, així que amb aquest calorós dia d'hivern (o estiu austral) hi hem anat per disfrutar i patir aquesta via on cert llast de més pot marcar la diferència entre encadenar (l'enhorabona al company) o no encadenar (sucumbint amb tres pasos d'A0).
Com ja m'ha passat en altres ocasions, parlo de vies que actualment estan en periode de regulació i no poden repetir-se com és el cas de la Caida Libre a la Roca Gris, feta avui farà 15 anys (quedi clar d'entrada per evitar mals entesos). Aquesta via sempre m'he l'havia mirat amb respecte donada l'envergadura dels oberturistes i, certament, he de felicitar al company que va tirar de primer perque jo no em vaig pas atrevir.
Ara feia una bona colla d'anys que no anava al Roc Galliner i dubtant de com estaria la pista d'accés i de si seria capaç de recordar l'aproximació, m'he aventurat a repetir en solitari la Via dels Gallines: ben bonica i més difícil del que m'esperava mirant la ressenya que duia.
L'any 2008 era any de traspàs, i em va fer gràcia anar obrir una via un 29 de Febrer (suposo que poques vies trobareu obertes un 29 de Febrer). Vaig decantar-me per anar a la Paret de l'Embut de Vilamala ja que l'aventura que vaig tenir per arribar a peu de paret, en la repetició de la Pellofes Radioactives, prou mereixia instalar-hi una linia de rapels. Per localitzar la primera intal.lació heu de visualitzar aquesta fita.
Per aquests móns de déu hi ha moltes vies inacabades i la bona vista del company n'ha detectat una al Contrafort de la Roca Alta a Vilanova de Meià. La lògica és tant absoluta que costa de creure que l'hagin deixat a mitges però les expancions trobades a la part inferior i la seva absència a la part superior així sembla indicar-ho. Nosaltres l'hem batejat com a Sons d'Ultratomba, i si en teniu més informació serà d'agraïr.
És fustrant haver-se de quedar a casa quan plou i la Dóna'n una Mica a la Paret de Riu Lacó, acabada avui fa 15 anys, tenia la intenció de poder-se repetir en dies de pluja o en dies de temps insegur. Certament, tot i tenir molt Ae, van sortir més trams en lliure del que m'esperava i apretant una mica més del que vam fer en una repetició unes dies després (Març-08), molts A0's poden sortir en lliure.
El Montgròs de Montserrat sempre ha estat una paret que m'ha fascinat. Avui fa 15 anys vaig fer-hi la meva segona via, la clàssica Estrella Polar, una molt bona via amb els seu puntet picant. De la via recordo diversos passatges: el fàcil i exposat L1, el bonic i exigent L2 i el desplom del L4 que, sense ser complicat, prou et treia de la zona de confort.
Setmana de carnaval però que amb aquests dies tant bons que fa no podem deixar escapar l'oportunitat de fer una escaladeta abans de l'anunciat canvi de temps i, abans de la traca final carnavalera de demà. Dia magnífic al Sòcol del Montroig tot repetint l'Alpinisme de Secà.
Abans de la construcció de l'embassament de la Llosa del Cavall i de la nova carretera que porta a St. Llorenç de Morunys, les gorges del Cardener eren un territori deixat de la mà de Déu. Fer una excursió a l'altiu pont de Vall-Llonga era endinsar-se un terreny abrupte i salvatge. Una autèntica pena haver perdut indrets com aquests.
La llarga cinglera sud de Busa acaba, en la seva part oriental, en un esmolat esperó que demanava (a crits) ser obert. Durant l'hivern del 2008 aquests crits van derivar en obsessió fins que avui fa 15 anys va pendre forma l'Esperó NAN.
Molta gent diu que la Serra de Guara té tresors amagats i, certament, ho corroboro. Feia temps que per la xarxa veia ressenyes de la Peña Predicadera i la curiositat m'ha fet anar en aquest bonic i altiu paratge a la falda de l'imponent Tozal de Guara, ben blanquet aquests dies.
He aprofitat el temps del que disposava per fer un bon reguitzell de vies a la part (diguem) central d'aquesta caòtica paret amb formes realment sorprenents. La Psikoterápia, la (clàssica) Jabalí Errante, la Ladybug , la Furtivos de la Roca i, finalment, la Felisín amb companyia d'una cordada de maños que m'han acollit generosament (moltíssimes gràcies).
La Sol de Mitjanit a la Serra de les Canals d'Oliana va fer reneixer aquesta vistosa paret després de molts anys sense obertures. Ara fa 15 anys vaig fer una de les primeres repeticions d'aquesta via i encara la vam trobar molt tendra (suposo que per això no la vaig disfrutar).
Després de la minça plugeta d'ahir, sortim del cau (de casa) per disfrutar d'una assoleïada matinal a la Paret de l'Ànima de Coll de Nargo tot fent l'Esperó Tiquismiquis (l'oposat de l'Esperó Ploramiques).
Curta i bonica via, equipada en la justa mesura per no passar angúnies. L1 vertical amb passos llargs i L2 amb una placa mirall que jo he superat per l'esquerra, ja que pel mig no hi he vist res de canto pels peus.
Apa! Fins aviat i roca bona i descens en rapel.
Avui (també) bany de sol a Vilanova de Meià. Mentre estava a l'R1 de la Pixel Pirata a les Roques del Pelat, pensava com ha canviat tota la vall ara que NO està de moda: pocs escaladors, poc trànsit i una tranquilitat fantàstica. Com fantàstica ha estat la via.
Avui ha passat una cosa extraodinària. Alguna cosa està canviant: diga-li pandèmia, diga-li inflació, diga-li tripartit, etç etç. Però avui, al monestir de Montserrat (o abadia, fot-li com vulguis) si respirava tranquilitat, gairebé gairebé solitud. Increïble!!! Després, al Puntal de l'Albarda ja és més normal... però al "monas"... per flipar.
No hi ha res com la tranquilitat de la comarca per disfrutar d'una gran jornada d'escalada. Des de la Cor de Roure que no feia una via tant guerrera com la d'avui (probable primera repetició), i és que de la Paret d'Odèn sempre en surto amb la sensació d'haver fet un viot (com aquesta o aquesta altra).
