Bastant a plogut des de la darrera visita a la Paret del Doll i, amb aquest final d'estiu, hem repetit una de les tres profundes xemeneies obertes darrerament al vessant oest per no passar mica de calor. Ens hem decidit per la Desconfinats, la del mig, però perfectament podiem haver anar a qualsevol de les altres dos (ja arribarà el seu moment).
Dia insegur en que no hem volgut arriscar gens per si la pluja ens feia fora, així que les parets de Comiols eren el lloc ideal i la Joan Cerdà a l'Agulla de Benavent la via perfecta: ombra (per si feia sol), ben assegurada (per anar ràpid) i rapelable (per si ens atrapava algun ruixat).
La Paret del Pas Estret a La Coma i La Pedra és una perfecta desconeguda de la comarca. Jo, ja us l'he presentat en alguna altra ocasió (amb aquesta via i aquesta altra) però tot i així continua essent ben tranquila. Fa 15 anys, vaig repetir un parell de vietes entre elles la que avui us presento: l'Unai!
La bonica ShangriLà inaugurava el vessant sud del sector de la presó de Busa. Jo, uns anys després, em vaig fixar en un diedre orientat a l'oest just passades les balmes de l'Areny. Així neixia avui fa 15 anys la Klata Barata Niktó.
La via no crec que s'hagi repetit mai i això que el L1 és ben bonic i vertical amb un forat perfecte per l'Alien groc on haureu de decidir si fer-lo servir de canto o d'assegurança. Tot i així, el L3 i, especialment, la sortida al cim espatlla la via i la relega al col.leccionisme. Llàstima.
Apa! Fins aviat i us deixo amb la ressenya que vaig fer en el seu dia.
Molts dies sense escalar (massa dies) i avui hem aprofitat la tarda per fer-ho en aquesta via de recent obertura al Port del Comte. Estètica i elegant, la Josep Mª Cases 'Xuxe' puja per l'altiva Ag. Gran de les Morreres: un caos de puntes, gendarmes i ag. de variades dimensions en el vessant més sud de la muntanya.
Escriure quatre línies de El Vol de l'Aufrany a la Paret del Pessó a Collegats s'em fa molt complicat perque els records de fa 15 anys són practicament nuls. I sense instantànies d'aquell dia només un 'flash' de l'inici de via em bé a la memòria.
Només recordo que aquest inici era una mica indefinit al final d'un corriolet obert entremig de la vegetació... ni idea de com està actualment. Per saber més coses, haureu de tibar de xarxa que hi ha poques però suficients piades.
Apa! Fins aviat i fixeu-vos en el característic i allargassat sostre del L3.
Diuen que a partir de demà arriben les tempestes de tarda i, certament, ja en tenia ganes després d'un estiu tant sec com aquest. Això, a muntanya, vol dir que la fresca arriba i l'estiu s'en va. Un estiu on les escalades es compten amb els dits d'una mà però altres interessos tenia jo.
Molts moments en familia (i parella) que m'omplen de felicitat i em fan sentir viu. Quin estiu més curt s'he m'ha fet, renoi!!! Aviat tornarem a la rutina escolar i a l'horari de papa, només espero que la pandèmia no ens faci confinar una altra vegada.
Apa! Fins aviat i sinó la comarca ens espera... 'again'.
Afrontar la Via de Pasqua de Canalda és començar a picar alt i entrar dintre del grup de vies selectes de la paret. El primer i últim llarg mereixen un punt i apart però sense descuidar la part central que tampoc regala res. Un viot sense cap mena de dubte que mostra el bon fer dels seus oberturistes. Chapeau!!
A mi hem va costar molt decidir-me a fer-la i el L1 m'el mirava i remirava, des de terra, fins que un calfred m'eriçava l'espinada i defugia la perspectiva. Avui fa 15 anys, vaig posar-hi fil a l'agulla i us ben asseguro que fins l'últim metre no va donar treba. Via de Pasqua: de les grans vies de la paret.
Apa! Fins aviat i la imatge és de la repetició d'un bon amic que li he robat... gràcies crack!!
Quan en els articles d'escalada llegeixes: -Otra gran clásica...- però no trobes res d'informació ja t'ensumes que hi haurà ratamorta. Tot i així, la Sánchez Galí de la Roca de l'Ordiguer feia molts anys que estava a la llista i, amb ratamorta o no, tenia ganes de repetir-la... i Déu ni do... una bona curtida.
Quin tros de queixal de roca blanca és aquesta muntanya de la Forcanada!!! Mare meva!!! Sempre en baixo amb la sensació de destrucció total i de corre corre que ens sortiran els puputs. En un dia perfecte hem repetit l'Artigas Manel Picazo, un altre tros de via que fa honors a la muntanya.
Després de tants mesos sense fer metres, la via se m'ha fet llarga (i ho és). La podriem dividir en quatre part: l'inicial, fàcil i amb la vista posada en una cova que domina la vertical. La següent seria la superació d'aquesta cova (per l'esquerra) i fins el balcó panoràmic, difícil i amb roca delicada. Tot el diedre superior seria la tercera part, bonic amb roca bona. I l'última correspon des del collet de la Punta Manel i fins al cim de la Punta Estel, llastres i blocs gegants on sembla que s'hagi d'arrencar o ensorrat tot.
Feia almenys un parell d'anys que no anava al Pedraforca i algun més que no anava al vessant sud. Amb els companys ens ha fet gràcia repetir una de les boniques raresses que hi ha a la seva part més occidental: la Bages començant per l'entrada diecta.
Després d'uns dies desconectat del món només pendent dels que més t'estimes, no hi ha res millor que arribar a casa i que et rebin amb un bonic espectacle nocturn.
Apa! Fins aviat i a veure si podem fer alguna pirineiada que ja toca, jeje!!
En arribar a Montgrony aquest matí, una tempesta entremaliada ha deixat la roca ben molla. Per uns moments he pensat que hauria de canviar de plans però les canaleres de la via Alicorn s'han eixugat ràpid i això m'ha permès continuar amb el pla inicial. Després, una alineació ben curiosa d'astres fruit de la tempesta, m'ha permès enrolar-me amb una cordada de veterans (gràcies per la generositat Josep i Pere) per repetir l'última via del lloc: el Diedre Joan Colet.
La clàssica Alicorn és super bonica i curiosa: les profundes canaleres inferiors van tornant-se amb l'alçada en ondulacions de la roca. Una mostra perfecta de l'erosió de la pluja.
El Diedre Joan Colet també ben bonic, és una mostra de la feinada que comporta netejar una via perque quedi ben plaent. Wow!!! Jo, sóc incapaç de deixar les meves vies amb aquesta pulcritud, jeje!!
Quan pujavem a comprar material d'escalada a Andorra, la mirada se'ns perdia en el caos de roca i vegetació del Solar d'Enclar. No teniem ressenyes i només d'oïda sabiem que hi havia vies d'escalada. Va passar bastants anys fins que en vaig aconseguir alguna gràcies a la xarxa. Així, avui farà 15 anys, vam repetir la Capricciosa.
La primera vegada que vaig passar pel Coll del Pimorens va ser per motius laborals i vaig pensar: -Quin lloc més bonic, llàstima d'aquest hotel ruinós d'aquí al costat-. Poc temps després aquell hotel hem servia d'aixopluc en la nit de tempesta posterior a la repetició de l'Esperó N.E. al Pic de la Valleta, avui farà 15 anys.
En guardo un bon record de la via i això que trobar-la ens va costar una mica ja que no teniem ni idea de quin era el Pic de la Valleta i sort d'uns que estaven per allà fent no sé què, que ens van dir quin era. La resta ja va ser pa sucat amb oli (fins la nit, grrrrr!!!).
Retrobar-se amb els companys d'escalada després de tants mesos és un plaer immens. Fer-ho en un lloc tant bonic com Sant Honorat, en un dia de temperatura perfecta i obrint una via d'una lògica absoluta ja és aconseguir una jornada rodona. Ho hem fet a l'agulla Smeagol i certament ens ha sortit una vieta ben Econòmica.
Sis parabolts (dos en reunió) i dos ponts de roca és tot el que hi ha en 90m. A més a més, de dues boniques tirades seguint un fugiser diedre al que vindria ser l'esperó sudest de la citada agulla. Escalada curta, fàcil i bonica.
Tot i ser primavera, està fent el típic temps d'estiu: sol i calor al matí i, tempesta i refrescada a la tarda. Jo, m'adapto a les circumstàncies com bonament puc, no només les metereològiques i vaig fent les meves escalades de supervivència. Avui a la Roca del Corb a St. Honorat novament.
Possiblement sigui la via més fàcil de tota la paret i també la més rostoll. La Via dels Jubilats a Canalda va seguint les típiques feixes i jardins penjats de la part dreta de la paret amb curts murs d'escalada. A la ressenya original posa: 200m de recorregut, 60m d'escalada efectiva.
Amb aquesta premisa podeu imaginar-vos que l'herba és abundant i que molts trams els podeu fer caminant. Jo, els records que en tinc d'avui fa 15 anys són aquests: feixes, herba i només el mur del L5 que valgués la pena.
Apa! Fins aviat i uns guants i unes tisores de podar també us poden anar bé, jeje!!
Encara queden parets per descobrir a la comarca i això sempre és un goig. Avui, ben d'hora (ben d'hora) per aprofitar l'ombra i la fresca matinal m'acosto fins els contraforts de la Llosa del Cavall per fer la via pionera d'aquesta talaïa privilagiada de la vall del Cardener.
Les Roques d'en Minguell és un caos de petits espadats, agulles i puntes rocoses damunt el poble de La Pedra a la Vall de Lord. L'agulla Geperuda és la més notòria de tot l'indret i on un bon amic hi va obrir la Quim Egozcue repetida avui fa 15 anys.
Talment com si d'Arestes Brucs és tractessin, avui he anat a Sant Honorat a fer les arestes sud de diverses agulles, sumant metres de roca i molt pocs de caminar. Tranquilitat, paisatge i verdor després de l'abundant pluja d'ahir que val tot l'or del món.
