Salvatgines de Cabell d'Àngel a Busa.

Mentre la majoria disfrutarà d'un esperat pont, jo tanco una bona setmana d'escalades amb aquesta bona proposta al sector de La Guàrdia a Busa: la Salvatgines de Cabell d'Àngel. Potser el cos ja no estava per apretar el que la via demanava però, certament, l'he trobat molt difícil pel grau proposat.

Vieta curta però molt exigent per un diedre que combina trams atlètics i trams tècnics. Els 40m del L1 no donen ni un moment de treva, essent l'inici rabiós amb ganes. El L2 és en placa foradada ben xula i ja no tant contundent. Anant en solitari, he pogut encadenar ben poca cosa i per fer-ho cal apretar de valent, sens dubte.

Està bastant assegurada amb una mica de tot i, segons el llast que vulgueu dur podeu portar més o menys flotants (mínim friends fins C'75 i Aliens). Roca molt bona en general. Per cert, afegiu alguns mosquetons petits que alguns claus costen de xapar.

Apa! Fins aviat i descens en rapel o a peu després d'una bonica excursió.

Sin Vergüenza a la Paret de les Bagasses.

Sembla mentida que aquestes alçades de la pel.lícula encara es puguin obrir vies amb certa lògica al pany principal de la Paret de les Bagasses. I certament, la Sin Vergüenza n'és una amb l'espai just i suficient per que pugui passar com una bonica i enverinada via.

En la rebuda a peu de paret només ens faltava la catifa vermella ja que el muntatge existent comença a ser força espectacular (compte a no fer saltar els sensors de la malla metàl.lica). A partir d'aquí, és un luxe poder disfrutar (i patir) de les plaques i la roca típica del lloc tal i com podien ser a l'inici dels anys vuitanta. Això sí, prepareu-vos per escalar amb majúscules i moltes vegades amb l'assegurança sota els peus.

Grau apretat o molt apretat, assegurances justes i en algun moment no a lloc i, roca molt bona, gens gastada i una mica bruta de líquen en algun punt. Dur friends fins C2, Aliens i alguna baga. Destacar l'inici de via xafant malla, el finet L3 i el brutal i piquent L5.

Apa! Fins aviat i l'enhorabona als oberturistes i al company que ni s'ha despentinat... 

La Normal a la Paret Formiguera

Tots els que llegiu aquestes paraules ja coneixeu el poder de desconnexió que té l'escalada i, avui, en un dia perfecte a la Normal de la Paret Formiguera, un nou fitxatge en la vertical ho ha experimentat en pròpia pell. Chapeau!!!

La vieta, molt fàcil per un escalador experimentat, prou suposarà un repte per un de novell. Per part meva, res ha afegir del que no pogueu trobar a la xarxa d'aquesta ultraclàssica de ponent. Cintes i amunt.

Apa! Fins aviat i la ressenya quan tingui un ratet.

15 anys de... la Festival Eròtic al Peladet Oriental.

Si no vaig errat, la Festival Eròtic va ser de la primera via oberta al Peladet Oriental i, en el llogaret de Rúbies les vies es comptàven amb la mà. Jo un any abans ja hi havia obert la meva Via de les D's a la paret de Migjorn i, avui fa 15 anys, vam anar a fer-hi uns retocs i a repetir la citada Festival Eròtic.

Certament, la via és ben maca i prova d'això és l'extensa informació que trobareu per la xarxa. Jo l'únic que recordo és algun passatge molt puntual i poca cosa més (fins i tot, la imatge pensava que era d'una altra via, jeje!).

Apa! Fins aviat i ...a combinar amb alguna altra que actualment les possibilitats són moltes.

Blanc d'Ivori a la Paret de Riu Lacó.

Després de la tempesta ve la calma, diuen. Així que després de la benvinguda pluja (i neu a muntanya) sortim a veure si trobem algun pany de paret una mica eixut i escalable... per tant, de dret a la paret de Riu Lacó on segur que trobarem quelcom.

La Blanc d'Ivori estava practicament seca i ha estat la matinal ràpida d'avui. Fisura de dalt a baix, directa, ben trobada i ben atlètica que prou fa disfrutar. Es fa curta sense dubte. Destacar els forats inversemblants que et trobes en els dos punts més difícils del L2 que ajuden (i molt) a fer el pas.

La via està bastant assegurada amb trossos de corda llaçats de sabines i ponts de roca, tot i així, els friends fins el C3 us poden anar bé per reforçar quelcom. Roca molt bona amb fisura que mossega les mans i graduació ajustada.

Apa! Fins aviat i us deixo amb una ressenya que us devia.

15 anys de... la Yumayanoyé al Cogulló del Turp.

En aquells feliços anys de mitjans dècada del dos mil (fa 15 anys) ens vam acostumar, sempre que podíem, a apurar en lliure els artificials, evidentment no vam descobrir la sopa d'all però per mi va ser un canvi d'actitud i un salt cap endevant a l'hora d'afrontar les vies. I en la Yumayanoyé del Cogulló del Turp (la darrera de la paret que em faltava repetir) així o vam fer.

La ressenya original ens marcava diversos trams d'A2+ i en lliure ens van quedar al voltant del 6b a equipar, un bon repte pels qui ho vulguin provar. Tres boniques tirades ben verticals, mantingudes i equipament mínim. En lliure dur: tascons, friends, Aliens i 4 clauets. En artificial: afegir algun clau més.

Apa! Fins aviat i la imatge és prestada d'un bon amic, gràcies crack.

Sense el sol de Llevant.

Viatgem cap a llevant a cercar el famós sol que el caracteritza després d'un munt d'anys de no anar-hi, de fet hauríem de dir al sud més que a llevant, però bé, ja ens entenem. I més que sol, ens trobem un temps del tot incert que ens obliga a fugir cap el nord si volem continuar escalant.

Tot i així, el primer dia triomfem al gran Penyal d'Ifach i ens enduiem el sumatori de la Same + Virgínia Díez. Una molt bona combinació amb alguns llargs molt bons i cap de lleig. El preu a pagar és la roca gastada en alguns punts que ens obliga a vigilar molt amb les relliscades de peu. La resta, canto a dojo i un final de festa atlètic i amb molt bon ambient. Brutal!!

L'endemà, la pluja ens empeny cap el nord, a l'espectacular congost del riu Túria a Chulilla. Bressol de l'escalada esportiva peninsular i on em estat els rarets de torn fent escalada de paret i no friki.

Amb la poca informació de que disposàvem, em anat al 'Muro de Enfrentre' a fer l'Orgasmatrón: vieta ben bonica, vertical i equipada on només haurem de visualitzar els químics per seguir el camí correcte enmig de parabolts i canto magnesiat (rocòdrom de preses blanques, vecs!!!).

Per la primera dur algun tascó, friends fins C3, Aliens i alguna baga. Per la segona només cintes. Reunions equipades i rapelables i roca molt bona amb algun tram bastant gastat.

Apa| Fins aviat i quan pugui us faré les ressenyes.

La Matamala al Sòcol del Montroig.

Fa molt anys ja m'havien dit de l'existènsia de vies al sòcol del Montroig, però la nula informació i l'aspecte de la paret sempre m'havien fet girar la mirada cap altres objectius. Tot això a canviat d'una manera notable la darrera dècada i finalment avui, amb un dia típic de ponent, hi hem fet la primera via: La Matamala.

Potser ja anava amb predisposició negativa (i el dia boirós tampoc ha ajudat a canviar-ho) però certament la via NO m'ha acabat d'agradar. N'he sortit amb una sensació de sí però no: L1 sí, L2 uf uf, L3 no, L4 no, L5 no i L6 sí, com a resum ràpid. Menció especial al L2 que té alguns trams d'escalar amb calma i controlar molt bé l'autoprotecció.

Totes les reunions estan amb parabolts i algun més en els llargs. Dur algun tascó, friends fins C3, Aliens i alguna baga o cordino. Roca en general bona però transmet poca confiança, bastant bruta de líquen i alguna herbeta (que per les poques que hi ha, déu ni do del que molesten). Llàstima de les feixes que li treuen l'ambient de paret.

Apa! Fins aviat i n'haurem de fer alguna altra per comparar si és problema de la paret o de la via... alguna recomanació?

Noves obertures.

Tant temps de ara fins aquí i la setmana vinent fins allà, de si ara això i demà allò, que si avui negre i demà blanc, ha estat una autèntic maldecap i de vegades no sabies si ho feies ben bé del tot. Aquets confinaments m'han permès redescobrir la comarca i obrir un bon grapat de vies. El problema no ha estat començar-les sinó acabant-les.

Mica en mica, vaig posant fil a l'agulla i amb la col.laboració de diversos companyis van prenent forma. Mil gràcies a totis. Ratpenat Amagat, Boletaires a Cabassos, Ullets de Mel, Deliris de Grandesa, entre d'altres, en són alguns dels noms. Avui, per exemple, l'Aires de Primavera: una molt bona via amb aire.

 

Apa! Fins aviat i ...per Nadal espero tenir-les totes enllestides i fer-vos un bon caga tió.

La Badalona a la Paret de la Batalla.

Aquests darrers anys tot està canviant i està canviant acceleradament: la gent, el clima, l'escalada. Fins i tot, els racons més salvatges no se n'escapen, i amb vies comercials com la d'avui a Vilamala el futur no és massa encoratjador (algun dia em despatxaré a gust, grrr!!!).

La Badalona de la paret de la Batalla NO presenta cap tipus de misteri un cop trobada la reunió cimera (i mentre el drap aguanti), només haureu de seguir els parabolts cap avall i després cap amunt (el L4, l'últim, no en té cap). Assegurances espaiades en lo fàcil i molt més properes en lo difícil (màx 6a).

Dur 13 cintes + R. i alguns mosquetons per deixar a les reunions de baixada (després, tot es recupera al pujar). Roca bona en general i poca cosa més a destacar.

Apa! Fins aviat i entre les fites, els drapets a les branques i el cartellet penjat als boixos, heu de ser molt pallussos per perdre-us.

 

Sol Rogent a la Roca dels Arcs.

Encara m'en queden moltes de vies per fer a Vilanova de Meià i a la Roca dels Arcs també. Avui una de les perdudes injustament en el temps: la Sol Rogent, amb la típica roca del lloc (poc gastada això sí) i els desploms característics, uf, uf!!

I els meus braços necessiten més hores de gimnàs (o menys quilos de llast) per tibar amb solvència d'ells: ara per ara, tot són tremolines i fuites d'oli del pistó. Dit això, prepareu-vos per un L1 cabró i un L3 espectacularment bo amb unes remades extrallargues dignes del millor palista. La resta bastant més fàcil.

Diuen que via equipada: jo prou recomanaria dur friends fins C1 i Aliens, sinó, en els llargs superiors potser tindreu més excursions de les desitjades i el de segon alguna que altra diagonal punyatera. Roca molt bona en general. Grau original 'vuitantero' total, jo us he posat el que a mi m'ha semblat (i no precisament benèvol).

Apa! Fins aviat i gratitud especial al company que s'ha ofert (generosament) per fer de primer el Desplom del Santi mentre jo he apretat de segon com una bèstia. Oh Yeah!!!

15 anys de... l'Esperó Central al Cogulló del Turp.

L'altiu Cogulló del Turp desprèn sol.litud i tranquilitat i, al ben mig de la paret, l'Esperó Central, talment com si d'una directíssima es tractés, ens condueix al vèrtex geodèsic del cim o el que en queda, jeje! He de confesar que la via m'intimidava una mica vist l'envergadura dels oberturistes però no podia deixar passar l'oportunitat de fer-ne (possiblement) la primera repetició en solitari.

Escalada molt interessant amb trams prou verticals i una panxeta rabiosa al L2. Per mi, la millor de la paret i absolutament perduda en el temps... una autèntica pena. Originariament només demanava dur tascons, però de ben segur que uns friends i Aliens us poden anar d'allò més bé.

Apa! Fins aviat i roca bastant bona però a estudiar en qualsevol cas... per evitar espants, ja sabeu, jeje!!

La Independència a la Paret de les Gralles.

Estiuet d'Octubre en que ja ni recordo les darreres pluges i, a l'ombra de la Paret de les Gralles a la Serra Carbonera no em passat mica de fred, més aviat tot el contrari, tibant per les fisures de la via Independència: ben dreta i atlètica.

Via semiequipada on els parabolts us marcaran d'una manera inequívoca els passos més difícils. Tres llargs ben interessants, atlètics i amb ambient. Coincideixo amb la poca informació disponible a la xarxa que el L1 és una plus més difícil que els altres. Sortida al cim bonica i aèria.

Cal dur friends fins C3 i Aliens (els tascons i el C4 ho hem passejat tot i que poden posar-se). Roca sanejada, bona en general i menys unes llastres sonores a l'inici del L2. Accés recomanat des del cim amb dos rapels fàcils d'agafar (35+55).

Apa! Fins aviat i... poca herba tot i l'aparença.

15 anys de... la Teresa Romero a Busa.

La Teresa Romero al Cingle de la Creu de Busa (aquest és el seu nom real) mai vaig saber ubicar-la fins que un bon dia s'em va apareixer per art de màgia... com podia ser que aquella panxa tant marcada de la part inferior no l'hagués sabut identificar abans? Així que un cop situada només calia trobar el dia per repetir-la com va ser avui farà 15 anys.

En guardo un bon record i els 55m del L2 eren tot un repte anant en solitari. Tot va sortir bé i, fins i tot, em vaig permetre el luxe de fer alguns A0's en lliure (cordades posteriors l'han alliberat completament). Part final ben aèria i vertical (llàstima que l'últim llarg s'obrís per dalt). Possible variant d'entrada per l'esquerra.

Apa! Fins aviat i els parabolts del L1 els va afegir en Xuxe anys després de l'obertura... en la meva repetició encara no hi havia res de res.

Petit Xamàn a l'Agulla Smeagol.

La constatació més gran que la sequera continua és aquesta munió d'alzines moribundes que hi ha per les solanes i carenes dels contraforts prepirinecs de ponent. St Honorat no sé n'escapa i ha estat la cara amarga de la bonica jornada de tardor que hem tingut avui repetint la Petit Xamàn a l'Agulla Smeagol.

Una via on l'entorn ho és gairebé tot i l'escalada gairebé res. I és una llàstima perquè només que la roca dongués una mica més de confiança seria una via ben interessant, una mostra d'això és el bonic i mantingut L3, el millor sense dubte, però que no eclipsa suficientment la part inferior amb massa crosta i còdol dubtosos. Mecatxís!!!

Per fer la via cal dur unes 18 cintes + R. i els estreps o similar. Està molt ben assegurada amb parabolts i el descens recomanable és fent els dos rapels equipats des de l'R4 i l'R2. Bonica excursió d'aproximació.

Apa! Fins aviat i cara est... sol al matí i tranquilitat tot el dia.

Atacs Iroquesos al Roc de Rumbau.

Mentre feia l'aproximació al Roc de Rumbau aprop d'Oliana, feia memòria i em donava compte que l'Atacs Iroquesos seria la primera via que faria a la paret. Fa molt anys vaig fer-hi un intent (en una altra via) però en vaig marxar amb la cua entre cames: les poques assegurances i roca plena de crostes i llastres gegants no era la combinació ideal.

Per contra, la d'avui ha estat tot el contrari: molt equipada i molt sanejada de dalt a baix fan que sigui una molt bona opció per no patir gens. Via que va agafant verticalitat progressivament essent lúltim llarg atlètic i amb ambient. Feta tota en lliure amb grau màxim de 6c com a molt moltíssim.

Dur un bon grapat de cintes, unes 18 ben bé, i poca cosa més. Roca sanejada bona en general però on encara tibareu de crostes o còdols dubtosos. Reunions equipades per rapelar menys la segona i quarta però el descens caminant pel darrera és prou agradable tot i algun tram embrossat i algun altre una mica perdedor.

Apa! Fins aviat i grau original excessivament regalat... l'he ajustat una mica segons apreciacions personals, jeje!!

Dies de Tormentes a l'Agulla de La Dama.

 Sí sí, a l'Agulla de La Dama a la Móra Comdal ja hi havia pujat fa un munt d'anys (suposo que algun dia o altre li tocarà el torn en els '15 anys de...' però de moment encara no) i avui amb aquest dia de tardor tant bonic em anat a fer la Dies de Tormentes oberta la passada primavera.

Vieta molt fàcil i ràpida. Una autèntica aresta Brucs ben lluny de Montserrat i amb una roca conglomerada igual però diferent a la vegada, sense ser dolenta tampoc podem dir que sigui bona del tot. Cim ben curiós amb una corona partida de calcari única en la seva espècie.

Apa! Fins aviat i només cal dur un grapadet de cintes i poca cosa més.

15 anys de... la Via de les Gralles a Busa.

El vessant nord de Busa és una extensa cinglera fracturada per algunes canals més o menys transitables i també per algunes profundes xemeneies. La Via de les Gralles, feta fa 15 anys, recorre una d'aquestes xemeneies amb un ambient fosc, interior i tètric.

Recordo que els primers metres del L1 eren estrets i amb roca pulida per l'acció de l'aigua. També recordo que a l'R2 sabia de vigilar molt a no tirar res avall perque anaven directes al company. I ja està... ja no recordo res més, suposo que no es deu haver repetit gaire (per variar a la comarca, jeje!) així que aventura garantida.

Apa! Fins aviat i per l'accés cal remontar unes decenes de metres la canal del mateix nom... sento no poder precisar més.