dilluns, 21 de juny de 2021

Nova via. Econòmica a l'Agulla Smeagol.

Retrobar-se amb els companys d'escalada després de tants mesos és un plaer immens. Fer-ho en un lloc tant bonic com Sant Honorat, en un dia de temperatura perfecta i obrint una via d'una lògica absoluta ja és aconseguir una jornada rodona. Ho hem fet a l'agulla Smeagol i certament ens ha sortit una vieta ben Econòmica.

Sis parabolts (dos en reunió) i dos ponts de roca és tot el que hi ha en 90m. A més a més, de dues boniques tirades seguint un fugiser diedre al que vindria ser l'esperó sudest de la citada agulla. Escalada curta, fàcil i bonica.


Cal dur friends fins C2, Aliens i algun cordino o baga. Reunions equipades. Roca bona per ser St. Honorat però amb alguns còdols que caldrà tirar amb el pas de cordades. Descens pel vessant nord en un ràpel de 25m (o desgrimpada delicada). A combinar amb altres de la zona.

Apa! Fins aviat i tinc més vies noves per publicar però ja ho farem quan estigui tot en òptimes condicions... que tant confinament comarcal a donat molt de si.


divendres, 11 de juny de 2021

Flor de Tardor a la Roca del Corb.

Tot i ser primavera, està fent el típic temps d'estiu: sol i calor al matí i, tempesta i refrescada a la tarda. Jo, m'adapto a les circumstàncies com bonament puc, no només les metereològiques i vaig fent les meves escalades de supervivència. Avui a la Roca del Corb a St. Honorat novament.


La Flor de Tardor és una vieta curta, fàcil i a l'ombra que és el més important. Escalada sense pretensions on els desploms es superen en Ae i el lliure restant està perfectament assegurat. Boniques vistes i molta tranquilitat per alliberar-vos de l'estrés. A canvi haurem de dur una dotzena de cintes + R. i tractar amb una roca força bona en general.


Apa! Fins aviat i descens per la via Molla amb menys assegurances però perfectament combinables.




15 anys de... la Via dels Jubilats a Canalda.

Possiblement sigui la via més fàcil de tota la paret i també la més rostoll. La Via dels Jubilats a Canalda va seguint les típiques feixes i jardins penjats de la part dreta de la paret amb curts murs d'escalada. A la ressenya original posa: 200m de recorregut, 60m d'escalada efectiva.

Amb aquesta premisa podeu imaginar-vos que l'herba és abundant i que molts trams els podeu fer caminant. Jo, els records que en tinc d'avui fa 15 anys són aquests: feixes, herba i només el mur del L5 que valgués la pena.

Apa! Fins aviat i uns guants i unes tisores de podar també us poden anar bé, jeje!!

dimecres, 9 de juny de 2021

Racons als Contraforts de la Llosa del Cavall.

Encara queden parets per descobrir a la comarca i això sempre és un goig. Avui, ben d'hora (ben d'hora) per aprofitar l'ombra i la fresca matinal m'acosto fins els contraforts de la Llosa del Cavall per fer la via pionera d'aquesta talaïa privilagiada de la vall del Cardener.


La Racons és una línia d'una lògica absoluta que no dóna possibilitat a perdres. L1 d'agradable progressió i L2 més vertical on cal mirar-s'ho més bé. Bonica excursió per un corrilet recuperat (bona feina) que en algun punt és ben dret però que amb menys del que un espera et porta a peu de paret (30min). Flotants al gust, alguna baga i roca bona.


Apa! Fins aviat i precaució amb el filat de pues a l'inici del corrilet... ja té delicte posar aquest tipus de filat avui dia, grrrrrrr!!!






divendres, 4 de juny de 2021

15 anys de... la Quim Egozcue a les Roques d'en Minguell.

Les Roques d'en Minguell és un caos de petits espadats, agulles i puntes rocoses damunt el poble de La Pedra a la Vall de Lord. L'agulla Geperuda és la més notòria de tot l'indret i on un bon amic hi va obrir la Quim Egozcue repetida avui fa 15 anys.


De la via no recordo absolutament res i només aquesta instantània m'aporta quelcom de llum: magnífic dia de primavera amb una companyia que enyoro amb malenconia (nyapa amb esquerra i pas llarg a la dreta, jeje!! ves a saber de quina via parlàvem...)

Apa! Fins aviat i la ressenya ...conteu que poques repeticions deu tenir.

dilluns, 31 de maig de 2021

Diverses arestes a Sant Honorat.

Talment com si d'Arestes Brucs és tractessin, avui he anat a Sant Honorat a fer les arestes sud de diverses agulles, sumant metres de roca i molt pocs de caminar. Tranquilitat, paisatge i verdor després de l'abundant pluja d'ahir que val tot l'or del món.


Hem començat per la més baixa: l'Aresta Sud a l'Agulla del Camí, després l'Aresta Smeago a l'Agulla Smeagol i, finalment, la Cecile Amli a l'Agulla del Manguito. Totes tres fàcils però amb algun passet més pujat de to.


Trobarem quelcom de tant en tant però cal completar amb friends fins C2, Aliens i bagues. Roca bona en general però que demana sempre un punt d'atenció. Descensos des de sabines per equipar (preveure baga per abandonar) o alguna curta desgrimpada.


Apa! Fins aviat i només els més sensibles seràn capaços de valorar-les... per la resta serà pur col.leccionisme.


dilluns, 24 de maig de 2021

Ara m'he Cagat a la Roca Alta.

Amb aquest bo que fa encara ve de gust aprofitar les vessants assoleïades del Montsec. Així que avui he anar a la Roca Alta de Vilanova de Meià a fer una via amb zero informació a la xarxa... motiu suficient per donar-li una oportunitat. Tot i que el nom és ben explícit, certament, no n'hi ha per tant. 

Ara m'he Cagat és una vieta prou boniqueta en general. Sí que hi ha algun tram herbós a l'inici del L2, però la bonica placa cantelluda i vertical del L3 ho compensa. He fet en lliure l'Ae de la ressenya original (màx 6a) i amb els flotants i diverses bagues fareu de sobres. Roca molt bona en general i punt gravat a l'inici.

Apa! Fins aviat i prou val la pena.



dimarts, 18 de maig de 2021

Detritus Quirúrgics a Vilamala.

Avui no tenia massa temps i m'he quedat a la comarca a fer una escaladeta ràpida: la Detritus Quirúrgics a Vilamala. Ja anava avisat de l'excés de parabolts de la via i, certament, en el L1 no és van esforçar gens ni mica per espaiar-los un xic, tot i així, no és el més greu.


En l'aspecte purament tècnic, la via no té cap misteri: xapar els parabolts i seguir el regueró negre característic. El L1 possible en Ae o 6b+ (en lliure és ben xulo tot s'ha de dir) i la resta molt més fàcil. El que si s'hauria d'evitar són aquests nyaps que demostren la maldestra habilitat dels oberturistes i on l'única perjudicada és la roca.



Apa! Fins aviat i la ressenya per acabar ...amb menys cintes també fareu.




divendres, 14 de maig de 2021

15 anys de... la Farinelli a Canalda.

Canalda és una font inesgotable d'emocions fortes i la Farinelli n'és una de les vies responsables. Només pronunciar el seu nom ja se m'ericen els pèls i sense cap mena de dubte és una obra mestra que mereix estar en el podi de les millors vies canalderes. Chapeau pels oberturistes i chapeau pels qui la vulguin repetir. Segur, seguríssim, que us deixarà cicatriu.


Tot i els 15 anys des d'aleshores, els records són intensos, sobretot del L3, uf! uf! uf!. Un llarg memorable on després de 50 metres de donar-ho tot, vaig quedar-me sense un bri de força per superar l'última panxa abans del repòs de la reunió. Una última panxa on l'esgotament i el fregament de la corda per una sinuositat extrema, va fer-me penjar d'un ganxo precari entregant el meu destí a la providència. Aquells metres finals,  van ser com els cants de les sirenes on la llunyania del darrer port segur i la proximitat dels esculls em van fer temer el pitjor.


La Farinelli va ser el punt i final a una de les millors primaveres que he tingut mai, amb grans vies, grans clàssiques i molta adrenalina fluint per les venes.

Apa! Fins aviat i ... rauxa i seny, dos antagònics imprescindibles per triomfar.


dijous, 13 de maig de 2021

Arestes Brucs a La Carnavalada, Ag. dels Set i La Panxeta.

Ja ni recordo l'últim cop que vaig estar per la regió d'Agulles a Montserrat i l'alegria a estat doble al trobar-me un bell amic. Ens hem posat al dia i la temptació era d'encordar-me amb ells però la prudència m'ha fet senyir al pla inicial: solitàries a les boniques Arestes Brucs, avui la de La Carnavalada, la de l'Agulla dels Set i finalment la de La Panxeta.


Vies que traspuen essència montserratina. Totes tres requereixen una escalada atenta per trobar el poc que hi ha o per assegurar-se amb lo poc que hom pot posar: de vegades algun Alien, d'altres un tasconet o un pont de roca (algun de ben finet i algun altre ben gruixut i amagat). En resum, vietes autèntiques, fàcils i exposades que segons el nivell d'habilitat serà més o menys. 



Equipament mínim i minimament restaurades o reforçades amb material més actual per no jugar-se la pell més del necessari. Roca molt bona i descensos en curts rapels. De material porteu flotants al gust i unes poques cintes.


Apa! Fins aviat i foc a l'obaga.


divendres, 7 de maig de 2021

15 anys de... la Marillion a la Paret de Riu Lacó.

Les plaques de la paret de Riu Lacó són tant sorprenents com les seves fisures i, la Marillion enllaça d'una forma magistral aquests dos tipus d'escalada. Si el L1 és bo, el L2 ja és espectacular. Dues vegades m'he baixat d'aquesta via (Set-99 i Des-05) i avui farà 15 anys faig fer-la tota sencera per primer cop, però encara en necessitaria una altra per poder-la fer tota en lliure (Jun-06).


Assegurances justes i a lloc. Una petita joia del mestre Xuxe que mai quedarà sobada. Dur tascons petits o Aliens i uns gats ben nets i polits per unes adherències absolutament increïbles. Roca molt bona i compacta. Inici del L2 obligat però no exposat. Possible descens en rapel per combinar amb alguna altra.


Apa! Fins aviat i ... aquest dia nosaltres vam fer-ho amb la Via del Xuxe, precisament.


dijous, 6 de maig de 2021

Només hi ha que funcionaris i jubilats i la Dersu Uzala a Coll Roig.

Després de les emocions fortes de dilluns, avui tocava escalada 'plaisier', i quin millor lloc que Coll Roig a Montgrony. Jo pensava que estaria sol com un mussol però per sorpresa meva el lloc estava a petar: fins a set cordades he contat... increïble.

Per uns moments he pensat en canviar de lloc però finalment m'he senyit al pla inicial: la Només hi ha que funcionaris i jubilats primer i, després la Dersu Uzala. Escalada agraïda, disfrutona, ben assegurada, amb roca bona i sense patir poc ni molt. Amb una desena de cintes+R. fareu de sobres.

Apa! Fins aviat i continuo quedant-me flipat amb la desmesura d'assegurances del lloc... amb el que jo treuria, n'obriria quatre més, jejeje!!




dilluns, 3 de maig de 2021

Cor de Roure a Canalda

Episodi Tercer (i últim) 

Després de la pluja abundant de la darrera setmana, Canalda brollava aigua pels descosits, però el que hem quedava per fer de la Cor de Roure miraculosament estava ben sec. Així que no podia esperar més per anar a completar la trilogia de jornades que he necessitat per repetir-la.


Via que fa honor al seu nom sense cap mena de dubte i on cal dominar molt bé moltes facetes de l'escalada: qualitat de roca, autoprotecció, exposició, tècnica, gestió de cordes, gestió de material, nervis d'acer, etc. En general és una via difícil, dura i exposada. Tot i així, en surts amb el regust d'haver fet una gran i bonica via.

Avui he fet el L4 i el L5, tots dos curts però contundents. El L4 amb un inici en artificial i després sortida en lliure vibrant, atlètica i amb molt ambient. I el L5 tot en artificial bastant tècnic i precari (prohibit caure) fins a conectar amb la Raspinell.


Dur 6 o7 pitons variats (sobretot plans) i uns 4 de curts, tascons, friends fins C3, Aliens, algunes falques, cordinos diversos, bastantes cintes expres variades i algun plom i ganxo ample per si de cas. Roca segons el llarg: L1 dolenta, L2 bona, L3 variable, L4 bona, L5 bona.

Apa! Fins aviat i per cert, us he deixat una 'V' de regal al L4...impossible treure-la, sorry!!


-------------------------------------------------------------------


Episodi Segon

Com a mínim la repetició d'aquesta via haurà de ser una trilogia. Hi he escrit via però més aviat hauria d'escriure viot, mare meva! Avui amb el L3 n'he tingut ven bé prou i eleva la Cor de Roure entre les vies més difícils de Canalda on cal saber-se moure molt bé.

Són 50m eterns amb un inici super atlètic que ja t'avisa del que vindrà. Llarg extremadament variat on cal saber fer una mica de tot i on vas veien com cada vegada et quedes més plomat de material i et queda el més complicat per fer. Uf! uf! uf!


Episodi Primer

Ja feia dies que donava voltes si posar-me a la Cor de Roure de Canalda o no i, certament, com molt bé escriu un dels oberturistes: -La desoladora aparença del primer llarg és motiu suficient per passar de llarg-. Grrrrrrrrr!!! però allà està... obert... esperant... cridant-me... a Canalda... ...tenia que anar-hi... no quedava més remei, tenia que escalar aquell mur d'aparença desoladora. I dia rera dia tenia el dimoni apretant-me i, l'angelet que deia -Neeeen, afluixa- i el dimoni -Va, cony- i -Neeeen prou, posa seny- i el dimoni -Va, seràs cagat-.... ... AAAAAAAAAAHHHHH!!!!! Ostiaputa!!!!!! Deixeu-me en pau tots dos! Pesats!


Dimoni guanya (of course). Tot i així, ens ho hem agafat amb calma i només hem fet els dos primers llargs (un altre dia la resta, espero). I sí: L1 desolador però vigilant molt es deixa fer, només treure els peus de terra ja 'susto o muerte' i sobretot sobretot vigilar molt per superar el primer desplom, jo no he dubtat en clavar. En canvi el L2 m'ha semblat super xulo, amb una sortida de reunió en factor dos atlètica però amb bon canto i de bona qualitat (res a veure amb el L1), després a mig llarg s'espatlla una mica però res de l'altre món.


Ara ja està. Part inferior feta. Amb els braços més inflats del que m'esperava (potser algun pas un xic més de V+). El L3 es veia brutal i els altres dos amb uns bons desploms d'artifo (fa mandra l'artifo, oi?). A veure com anirà.

Apa! Fins aviat i ...algun voluntari per l'episodi dos?


divendres, 30 d’abril de 2021

15 anys de... la Latin Brothers a la Paret de Catalunya.

-Largo, duro y en libre-. Aquesta curta però contundent definició de la Latin Brothers de Montrebei ens acollonia any rera any quan arribava la temporada montrebiana i, com si d'un mantra es tractés no deixava de repetir-se dins el cap: -Largo, duro y en libre-, -Largo, duro y en libre-... Només hi havia una manera de trencar el cercle: fent la via, així que avui farà 15 anys va arribar el gran dia.


Gran i llarg dia, llarguíssim dia, possiblement el dia que m'he estat més hores de cara a la paret. Les dues hores que vam necessitar per fer el L7 (la famosa placa fisurada) ens va rebentar l'horari i tot el que quedava fins el cim va fer-se inacabable (fins i tot una cordada a Incréduls ens va oferir ajuda que per sort no vam necessitar).


Recordo que vam fer la via poc abans que esclatés la polèmica restauració però no en guardo un record de via precària només el d'alguna reunió una mica justeta i ja està. Desconec l'estat actual, he llegit que hi ha algunes reunions petades, algunes d'aprofitables i d'altres de reforçables, tot i així, trobareu informació suficient per la xarxa i no estaria de més dur quelcom de material de fortuna per si de cas (femelles per parabolts, alguna xapa i tal... vosaltres mateixos). Tot plegat una pena ja sigui pels que fan sense criteri i com pels que desfan amb el mateix.


Apa! Fins aviat i tot i ser una clàssica, no l'infravaloreu... és -Largo, duro y en libre-, jejeje!!!

dijous, 22 d’abril de 2021

15 anys de... la Pirata Solitari a la Paret dels Sostres.

La Pirata Solitari és una de les vies recuperades de l'oblit més profund gràcies a la màgia dels parabolts (a l'Alt Urgell a passat en alguna altra via). Avui farà 15 anys vaig fer la meva repetició: uns anyets després del seu retroequipament i quan l'entorn ja estava del tot domesticat i modificat per la moribunda ferrata Regina (ja té tela l'assumpte).


De la via només recordo dos trams: el diedre del L3 que amb els parabolts actuals no te res a veure de quan vaig fer la Mare Tenebrosum i la panxa inicial del L7 prou rabiosa. De la resta, res de res. Tot i així, trobareu informació extensa per la xarxa i em sembla haver llegit que actualment hi ha un voltor que s'hi ha fet la casa a la part alta.



Apa! Fins aviat i recordeu que la ferrata està tancada, si us hi foteu alguna castanya i us han de venir a treure no m'extranyaria que us fessin pagar per negligència... tingueu-ho en compte.


divendres, 16 d’abril de 2021

15 anys de... la Guirles Campos a La Visera.

La repetició de la Guirles Campos a La Visera va esdevenir com el segon plat després de la Rabadá Navarro del Fire. Volíem fer una altra clàssica però sense complicar-nos la vida, així que avui fa 15 anys vàrem fer la nostra repetició.


Certament la via és ben xula i elegant però a mi la roca gastada hem fastigueja bastant i, com no podia ser d'una altra manera, aquesta via en té diversos trams, sobretot el L3 que a més a més és el més difícil, així que aneu-hi conscienciats.


Apa! Fins aviat i compte amb la multitud de vies i variants properes ... vosaltres a per les xapes blanques.


dimecres, 14 d’abril de 2021

15 anys de... la Rabadá Navarro al Fire.

Començar un post per parlar d'alguna d'aquestes mítiques vies és un repte majúscul i, certament, no serè jo qui descobrirà les grandeses d'una via com la Rabadá Navarro de Riglos. Per mi sempre havia estat un repte i objectiu poder-la escalar i, avui farà 15 anys, va fer-se realitat.


La via sempre ha estat envoltada d'una aureola de dificultat, navegació i exposició que malauradament l'involució de l'escalada s'ha encarregat de mitigar. Tot i així, segueix essent una obra mestra que prou ens farà escalar. La nostra repetició va esdevenir sense problemes i només una llastra del L3 ens va fer serrar les dents i crec que l'any passat va caure així que no sé com haurà quedat el pas.


Realment descobrir aquelles formes que tantes vegades havia llegit sobre el paper va ser un goig: La Cicatriz, La Panza de la Francesa, El Torreón, etc. Gairebé gairebé tenia la ressenya memoritzada i us deixo amb la que vaig fer en el seu dia.

Apa! Fins aviat i porteu pla B per si de cas.


dimarts, 13 d’abril de 2021

Racó de Silencis a la Roca dels Pouets.

Repeteixo dins la soledat més absoluta aquesta via de recent obertura a una roca que sempre m'havia mirat per la seva similitud amb Canalda però que mai m'havia acabat de fer el pes. A falta de nom la batejo com a Roca dels Pouets.


La Racó de Silencis la podem dividir en dues parts. La part inferior: interessant, evident i amb alguna panxa ben atlètica. I la part superior: rebuscada i gens elegant. Destacar la col.locació d'alguns parabolts massa amunt que obliga a deixar-hi un trosset de corda per poder-los xapar. Llàstima.

Dur friends fins C2, Aliens i algunes bagues. Roca bona en general. Possible sortida directa en el L3 anant recte per comptes de l'esquerra. Aproximació, descens i reunions del tot còmodes.


Apa! Fins aviat i en general (i excepte el L1) trobo que la via ha estat oberta i deixada estar... m'enteneu el que vull dir, oi?